Ciutats Romanes a Hispània: Tàrraco, Empúries, Mèrida, Ilerda i Bàrcino
Tàrraco
A partir d’un possible nucli iber, l’assentament de la Tàrraco romana va ser establert, segons la tradició, l’any 217 aC per Publi Corneli Escipió Africà —per això diu Plini que Tàrraco és Scipionum opus— i va esdevenir la base principal de les campanyes militars romanes a la Segona Guerra Púnica (218-201 aC). Acabada aquesta guerra, a partir del campament romà que estava ubicat a la part alta del turó, es va construir una ciutat, i s’hi van fer les primeres grans obres públiques, especialment les muralles.
Al segle I aC la ciutat aconseguí la categoria de colònia i, poc després, prengué el nom de Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco; també es va convertir en capital de la província de la Hispania Citerior i, més tard, de la Tarraconensis (ca. 27 aC). August s’hi va instal·lar durant tres anys (27-24 aC), mentre dirigia les guerres càntabres, i Tàrraco esdevingué durant aquell temps la capital de l’Imperi romà. A partir d’aquell moment s’inicià un programa destinat a dotar la capital de la província del nivell urbanístic i monumental adient, que va començar amb la transformació de la Via Hercúlia en Via Augusta i va culminar amb la construcció, fora de les muralles, de l’amfiteatre al segle II dC.
El difícil relleu geogràfic de la zona va provocar que la ciutat s’apartés de l’estructura urbanística típica de les ciutats romanes, ja que es va esglaonar en una sèrie de grans terrasses: el circ ocupava tota una terrassa dins la ciutat dividint-la per la meitat; a la terrassa superior es va edificar un temple dedicat a August (es troba sota la catedral actual), la plaça de representació i el fòrum provincial; a les terrasses inferiors hi havia la zona residencial, les termes i el fòrum de la colònia. Fora de la muralla hi havia el teatre, l’amfiteatre, el port i tres aqüeductes que proveïen d’aigua la ciutat (dels quals resta en peu l’aqüeducte de les Ferreres).
Empúries
La planta correspon a la població d’Empúries (Emporion o Emporiae) a l’Alt Empordà.
Els antics nuclis de població, tant els dels indígenes (com ara la ciutat ibèrica d’Indika) com el dels grecs, eren situats sobre uns promontoris que s’aixecaven enmig d’una zona de maresmes entre dos cursos fluvials, en un indret que formava un port natural per als vaixells: al segle VI aC uns comerciants grecs de Focea, procedents de Massalia (Marsella), es van establir en un d’aquests promontoris davant la costa (promontori que anomenem Palaiàpolis), abans ocupat per indígenes.
Mig segle més tard es produí una gran immigració de grecs des de Focea, fet que obligà a canviar l’assentament a terra ferma i a fundar un nucli urbà més gran (nucli que anomenem Neàpolis) que permetés garantir millor el control de les activitats comercials terrestres i portuàries: la població es trobava en la ruta comercial que unia Massàlia amb Tartessos, i els indígenes ja havien mantingut relacions comercials amb fenicis, etruscs i grecs. Al nou nucli urbà també s’hi van instal·lar membres de la tribu dels indigets. Durant la Segona Guerra Púnica (218-201 aC), aquests grecs van demanar ajuda als romans per a enfrontar-se a l’amenaça cartaginesa. Aquesta petició, afegida a la situació estratègica de la població vora els Pirineus i al fet que disposava d’un port segur, va animar els romans a desembarcar-hi, comandats per Gneu Corneli Escipió, l’any 218 aC, amb la intenció de tallar el contacte entre l’exèrcit d’Anníbal (que es trobava fora de la península Ibèrica) i la seva rereguarda (al sud dels Pirineus).
Els romans van construir-hi un campament militar, que més tard, a l’inici del segle I aC, es va transformar en una petita ciutat, habitada pels soldats veterans de l’exèrcit de Juli Cèsar.
La ciutat romana té planta rectangular, traçat hipodàmic i està envoltada de muralles: les cases s’estructuren al voltant del cardo i del decumanus, i en la intersecció d’aquests carrers trobem un fòrum porticat amb diversos temples (un d’ells dedicat a la Tríada Capitolina); també s’ha excavat una basílica i unes termes. La muralla, que inicialment envoltava per separat el nucli grec i el romà, va ser enderrocada parcialment, durant el principat d’August, per poder unir els dos nuclis de població en una sola ciutat. Fora de la muralla s’han conservat restes d’un amfiteatre i d’una palestra.
Mèrida
El nom de la Mèrida romana era Augusta Emerita i fou fundada vers l’any 23 aC per Publi Carisi, llegat d’August, com a colònia per a assentar-hi els soldats llicenciats de les guerres càntabres. La seva ubicació responia a motius estratègics, econòmics i administratius, ja que serviria per a romanitzar el sud-oest peninsular: s’erigí en un gual del riu Guadiana (i prop de la confluència d’altres dos rius), fou un nus de comunicacions important en l’occident peninsular (s’hi creuaven dues vies: una de nord a sud –la Via de la plata–, i una altra d’est a oest) i l’any 15 aC esdevingué la capital de la nova província de Lusitània. Arran d’aquest nou estatus jurídic es va anar enriquint econòmicament, urbanística i monumental, procés que es va veure accelerat a començament del segle II dC per la influència dels emperadors hispans Trajà i Hadrià. L’any 305 dC, amb les reformes administratives de l’emperador Dioclecià, es convertí en metròpolis (de facto, capital d’Hispània) i en una de les ciutats més importants del món romà (s’hi va afincar gent procedent de tot l’imperi).
Entre les construccions públiques conservades trobem un fòrum provincial porticat (amb una porta d’accés coneguda com a Arc de Trajà) i un fòrum municipal (amb un temple de Diana –en realitat, dedicat al culte imperial–), un teatre i un amfiteatre ubicats en un mateix turó, un circ, un gran pont sobre el riu Guadiana, aqüeductes (com el de Los Milagros), embassaments (com el de Prosèrpina –però sembla que potser són d’època posterior–) i restes de la muralla.
Ilerda
Iltirta, nom del nucli ibèric que ocupava probablement una zona propera al que seria la Ilerda romana, era la capital de la tribu dels ilergetes. Tot i que existeixen restes romanes de finals del s. II aC, la ciutat romana va ser fundada segurament a començaments del s. I aC. Estava situada en un turó (l’actual Turó de la Seu Vella) des d’on es dominava tot el pla del Segrià; era també una cruïlla important de comunicacions, ja que era el pas més còmode per accedir a l’interior de la Península Ibèrica des de la costa catalana, ja fos des de Tàrraco ja fos des de Bàrcino; igualment comptava amb una via de comunicació fluvial important, el riu Sicoris. En època de l’emperador August fou declarada municipium. La ciutat, d’unes 23 hectàrees, comptava amb unes muralles; la seva orografia l’allunya del traçat canònic d’una ciutat romana de nova planta; fins ara es conserven restes d’un complex termal, d’algunes domus i d’algun tram d’un dels carrers principals (cardo) i es té notícia certa de l’existència d’un pont sobre el Segre.
La ciutat va ser l’escenari d’una de les batalles més importants de la lluita civil esdevinguda l’any 49 aC entre els exèrcits romans comandats per Pompeu i Cèsar.
Bàrcino
La fundació de Barcelona, malgrat les llegendes que l'atribueixen a Hèrcules o les hipòtesis a favor de la cèlebre nissaga cartaginesa dels Barca, es va produir com una colònia de dret romà, segons tots els indicis arqueològics i les fonts clàssiques. Bàrcino, amb el nom oficial complet de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, va ser fundada per l'emperador August cap a l'any 14 aC, un cop acabades les guerres càntabres i en plena reforma administrativa i viària del nord-est de la península. És, per tant, una fundació tardana respecte de les altres ciutats romanes de l'actual Catalunya.
La ciutat es va alçar damunt un petit turó anomenat en l'edat mitjana mont Tàber (15 m. sobre el nivell del mar), enmig del fèrtil pla situat entre el Llobregat i el Besòs i entre la serra de Collserola i el mar. El territori (ager) va ser objecte d'una parcel·lació o centuriació entre els colons i d'una intensa explotació agrícola per mitjà de nombroses uillae. Una de les produccions més comercialitzades de la zona era el vi, però també s'hi van conrear cereals. Es van practicar també la pesca, en la qual destacaven per la seva fama les ostres. Altres recursos presents en el territori van ser el ferro de les mines de Gavà i el gres de Montjuïc, el material constructiu per excel·lència per a la major part de les edificacions de Bàrcino. El comerç va ser un altre motor econòmic de la ciutat. En aquest sentit cal destacar que el Llobregat era una important via de comunicació cap a l'interior.
L'extensió de la colònia, delimitada per unes muralles amb torres i quatre portes, no superava les deu hectàrees. S'hi va respectar l'estructura habitual de les fundacions romanes: el seu recinte era rectangular, tot i que amb els angles retallats per adaptar-se al relleu del turó. Els dos carrers principals partien de les quatre portes i formaven una creu: el Decumanus Maximus s'estenia sobre l'eix muntanya-mar ara ocupat pels actuals carrers del Bisbe, de la Ciutat i del Regomir, mentre que el Cardo Maximus seguia l'eix perpendicular al primer (Besòs-Llobregat), corresponent als actuals carrers de la Llibreteria i del Call. Tant els carrers principals com els secundaris (decumani i cardines minores) eren originàriament amples, amb clavegueres, i formaven una quadrícula.
Els primers colons van ser d'origen itàlic. La població era reduïda, d'uns 2000 habitants com a màxim. Tant per la seva població com per la seva extensió, la mida de la ciutat era petita respecte d'altres fundacions agústees i de la magnificència del seu espai públic (fòrum i temple). Això s'explica segurament perquè des de bon principi va ser concebuda com un centre administratiu i religiós d'una àrea més àmplia, que abraçaria altres nuclis urbans preexistents i vil·les de la Laietània.
S'han trobat restes de diversos habitatges del tipus domus, sobretot sota la Plaça del Rei i els seus voltants (actualment visibles al Museu d'Història de la Ciutat), el carrer del Bisbe Caçador i la plaça de Sant Miquel. D'altres cases privades se'n van poder rescatar bells mosaics com els de les tres Gràcies i la cursa de circ. En canvi no s'han localitzat, per ara, insulae. Les termes públiques, ara sota la mateixa plaça de Sant Miquel, van ser donades a la ciutat per la família Minici Natal el 125 dC. Aquesta família, pròxima a l'emperador, va ser una de les més notables de la Barcelona romana i va accedir a la categoria social més elevada, la classe senatorial. Fins i tot consta que Luci Minici Natal va participar amb una quadriga en els Jocs Olímpics del 129 dC.