La ciutat de Tàrraco: història i arquitectura

La ciutat de Tàrraco

La ciutat de Tàrraco fou bastida en el territori ibèric ocupat per la tribu dels cessetans, grup diferenciat dels laietans al nord i dels ilercavons al sud. L'emissió de monedes amb el topònim Cesse ens indica l'existència d'una ciutat indígena amb una organització notable, que possiblement ocupava el lloc que, a partir de la instal·lació de les tropes legionaries romanes el 218 aC, va ser anomenat Tàrraco. Les troballes arqueològiques semblen aconsellar que aquest assentament preromà cal situar-lo prop de la costa i no gaire lluny del riu Francolí. El naixement de Tàrraco, és fruit de l'enfrontament entre Roma i Cartago pel control econòmic i polític de la Mediterrània occidental. Quan Gneu Escipió i el seu germà Publi desembarquen a Empúries per atacar la rereguarda cartaginesa i els subministraments per a l'exèrcit d'Anníbal, ben aviat van considerar que el tossal tarragoní podia ser una base d'operacions segura. Amb aquest propòsit, hi establiren un praesidium militar, que, amb un procés de captació dels autòctons i amb el pas del temps, assimilà la població anterior.

La intervenció dels Escipions

La intervenció dels Escipions va ser reconeguda segles després per Plini el Vell en la seva Història Natural, en què afirma: «colonia Tarraco Scipionum opus, sicut Carthago Poenorum. Tàrraco rebé de Juli Cèsar la categoria de colònia. No gaires anys després, Octavi August, durant els hiverns dels anys 25-26 aC, període en què va fer les campanyes militars contra els càntabres i els asturs, atorgà a Tàrraco el títol de capital de la província imperial Tarraconense i la denominà oficialment Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco. D'aquesta manera, va esdevenir seu del legatus Augusti propraetore, càrrec ocupat per

membres de les millors famílies romanes. Aquest alt funcionari també era el cap dels set districtes (conuentus) que formaven la província Tarraconense.

Les tres terrasses de la part alta de Tàrraco

La situació estratègia de Tàrraco va obligar a la ciutat s’adaptés a la topografia i que s’entregués sobre terrasses esglaonades, les quals conformen l’espai des de la part més alta fins arran de mar. En ser elegida Tàrraco com a capital de la Tarraconense, es van haver de construir conjunts arquitectònics monumentals, el procés de monumentalització culminà a finals del segle I dC, ben diferenciades: la part alta, dedicada a recinte de culte i edificis per a l’administració provincial i per espectacles, i la part baixa, de caire residencial i amb edificis per a l’administració local.

La muralla de Tàrraco

Tot el perímetre de Tàrraco es va encerclar amb una muralla, de la qual es conserva un tram de més d’un quilòmetre a la part alta. Aquesta muralla ha sofert reformes al llarg del temps per ser adaptada a les distintes situacions històriques. L’estructura antiga de l’obra consta de dos murs paral·lels reomplerts amb pedres i terra a l’interior. La part inferior fou construïda amb aparell ciclopi, a base de megàlits units sense morter ni argamassa. S’hi afegí un segon cos, construït en opus quadratum a base de carreus ben tallats. A més dels trams de la muralla, se n’han conservat tres torres: la de Minerva, la del Cabiscol i la de l’Arquebisbe.

Edificis de Tàrraco

Els romans dotaren Tàrraco de les característiques urbanístiques i arquitectòniques d’una gran ciutat amb dues finalitats clares: controlar militarment i políticament el territori i romanitzar, és a dir, fer propaganda de les excel·lències de la civilització romana. Per això s’explica que tingués dos fòrums, un a la part alta i un altre a la part baixa residencial, on hi havia la basílica i altres edificis al servei de l’administració local, com la cúria.

A més dels monumentals edificis administratius, Tàrraco fou dotada dels tres edificis d’espectacles bàsics: el circ, del qual ja hem parlat, l’amfiteatre i el teatre.

L'amfiteatre està situat al peu del tossal de la ciutat aprofitant el pendent de terreny per construir-hi un sector de la càvea, que es conserva en bona part. L’arena té la forma el·líptica característica d’aquests edificis amb les fosses subterrànies per tancar-hi animals. Hom hi pot veure, a l’arena, restes de dues basíliques cristianes sobreposades. La que es troba en un nivell més profund, d’època visigòtica, es va dedicar a la memòria del bisbe Fructuós i dels seus dos diaques Auguri i Eulogi, martiritzats en aquest lloc el 259, durant la persecució decretada per Valerià. La superior d’estil romànic i més àmplia, es va construir en època medieval.

Del teatre, situat vora el port en un pendent natural per tal de construir-hi la graderia, només en queda l’estructura de les primeres grades dels espectadors i de l’orquestra a causa dels danys soferts amb el pas del temps.

Altres edificacions que posen en relleu la monumentalitat de Tàrraco es troben fora del recinte urbà antic. Entre elles podem destacar la notable obra d’enginyeria de l’aqüeducte, el gran monument funerari anomenat torre dels Escipions, la necròpolis paleocristiana, l’arc de Berà i les viles del voltant, la més important de les quals és la que possiblement va pertànyer a la màxima autoritat de Tàrraco, denominada actualment els Munts, a Altafulla.

Les institucions locals de Tàrraco

Tàrraco, a més de ser la seu de la capital de la província Tarraconense, va tenir la categoria de colònia i, per tant, la missió de propagar l’organització i la cultura romanes. Les institucions politicoreligioses d’una colònia eren una còpia en petit de les de la ciutat de Roma i els càrrecs principals eren els següents:

Institucions polítiques:

• Els duúmvirs, els dos magistrats que encapçalaven el poder executiu local. Seria com si en una de les nostres ciutats hi hagués dos alcaldes alhora que es renovessin cada any.

• Els duúmvirs quinquennals, dos encarregats de fer el cens i de controlar els membres que formaven part de l’ordre dels decurions. El seu càrrec durava cinc anys, mentre que la resta de magistratures només s’exercien durant un any.

• Els edils, que vetllaven pel bon funcionament del serveis públics locals: mercats, via pública, clavegueram, aigües…

• L'ordre dels decurions era el cos consultiu d’una colònia, format per un centenar de decurions que representaven la ciutadania

Institucions religioses:

• El càrrec de flamen, màxima sacerdotal, constituïa l’honor més cobejat per un ciutadà després d’haver exercit tots els càrrec de caràcter públic en una colònia. La seva missió principal consistia a vetllar pel culte a la ciutat de Roma i a la família imperial.

• El col·legi dels sèvirs augustals, que estava format per sis membres pertanyents a la categoria de lliberts que col·laboraven amb el flamen. Era la meta que aspiraven aconseguir els lliberts enriquits, ja que per accedir al càrrec s’havia de sufragar alguna obra pública a favor de la colònia, com emprendre un càrrec, portar aigües mitjançant un aqüeducte, erigir una font pública...