Ciutadans i no ciutadans Grècia clasica

ARENDT-ARISTÒTIL:

Segons Arendt, no es dóna la possibilitat de ser persona sense ser ciutadà, cosa q no passa segons Aristòtil, on el no ser persona no requeria deixar de ser ciutadà. Sens dubte els contextos en q s’insereixen l’obra d’Aristòtil i l’obra d’Arendt són totalment diferents, el q fa q certs conceptes tinguin també diferents definicions o utilitzacions. Un concepte Clau en l’obra d’ambdós autors és el de ciutadà, la definició té un notable canvi a través de la historia. Arendt escriu la seva obra “Els orígens del totalitarisme” en una època marcada clarament pel pas de dues guerres mundials q havien destruït a Europa i per l’establiment de règims totalitaris q volien imposar la seva supremacia com sigui. Aristòtil, per altra banda, escriu al voltant de l’any 350 aC, època en q la filosofia i la participació en la presa de decisions públiques, tenien gran importància dins de la polis. A causa del context en el qual cada autor es troba inserit, es poden trobar grans distincions entre la definició q planteja cada un sobre el q és un ciutadà. Per Aristòtil, “el ciutadà com millor es defineix és per participar en l’administració de la justícia i en el govern”, a partir d’això, apareix una uníó entre ciutadà i política, q deixa l’estranger fora d’aquesta, però no l’exclou de la societat, l’estranger pot conviure sense problemes amb altres ciutadans i tot i no tenir participació en la funció deliberativa de la polis, s’accepta que visqui en ella i q estableixi relacions amb els ciutadans. 

En el context en q s’escriu l’obra de Arendt, en canvi, tot i haver-se  establert quins eren els drets de la persona, drets inalienables a tota persona q se li donaven pel sol fet de ser persones, aquests no van considerar a totes les persones per igual i deixaren els q no formaven part de la ciutadania, fora de tot dret.
Aquesta distinció entre el tracte discriminatori i reticent q es dóna cap als estrangers en els estat-nació i el no excloent q reben aquests mateixos en la Gràcia antiga, es dóna en primer lloc pel fet q en la formulació dels drets de la persona no va fer cap distinció entre el concepte de persona i el de ciutadà i en segon lloc, ja q l’ésser humà té una cosa innata q el distingeix dels altres éssers vius i q li dóna la seva condició de persona sense importar el lloc on resideixi. Arendt posa de manifest el fet q la Declaració dels drets de l’home realitzada com a conseqüència de la Revolució Francesa, la qual va voler deixar en clar els drets q eren inalienables a tota persona i q no li podien ser arrabassats sota cap circumstància, en realitat corresponien als drets del ciutadà. Durant el Segle XX, sorgeixen en el món, especialment a Europa, tres figures d’especial rellevància, aquetes són la de l’apàtrida, l’immigrant i el refugiat, els quals apareixen com a conseqüència de les devastadores guerres a les qual el món es trobava sotmès i produeixen una gran tensió entre els qui eren ciutadans i els que eren estrangers. 

Apàtrides, immigrants i refugiats ni van poder ser assimilats en cap territori i els seus drets de persones no van ser respectats ja q els Estats no havien considerat en la seva formulació els q no formaven part de cap territori determinat i als qui no tenien un govern establert q els donés suport. Aquesta situació es va donar pel fet q aquests drets van ser establerts en un context en q els Estats-Nació es trobaven en el apogeu, cadascú estava sumit en les pròpies fronteres, les quals delimitaven un territori compost per persones q compartien una mateixa cultura i un mateix pensament.

No es donaven les condicions per pensar en migracions de la magnitud de les q van esdevenir al Segle XX, de manera q els Drets de la persona solen considerar als ciutadans i en el moment en q aquests perdien aquesta qualificació, perdien també tots els seus drets de ser humà. Per als apàtrides, immigrants i refugiats, cap dret va ser reconegut, ni tan sols q havien estat considerats inalienables per a tot home, no hi havia cap Març legal en cap territori q els apadrínés, havien de viure al marge de la llei, el q moltes vegades els portava a convertir-se en delinqüents ja q només així aconseguien la protecció legal q cercaven. Eren considerats l’anomalia estatal dels qui si vivien sota una llei q els protegia. Era tal l’anomalia q aquests representaven per als ciutadans, q semblava q la convivència entre tots dos no era possible.

Havien de ser destinats a un nou territori, però no hi havia ja cap territori que no hagués estat ocupat per algun Estat i q tingués ja la seva pròpia ciutadania, és per això q se’ls va destinar a l’únic lloc on regnava l’excepcionalitat, al camp de concentració. És en el camp de concentració on es produeix la deshumanització total, se’ls treu ja totalment la seva qualitat d’humans i se’ls redueix només a éssers biològics, sense capacitat d’acció ni d’elecció. Els seus mínims drets de persona no eres respectats. Tot i ser els apàtrides, immigrants i refugiats a qui es va manifestar de forma més dura aquesta deshumanització, la població sencera també va ser afectada , no pel fet q els seus drets fossin eliminats, sinó pel fet q els règims totalitaris existents en l’època cercaven homogeneïtzar a la població, creaven un moviment de masses en q totes les persones havien de pensar de la mateixa manera i actuar de la mateixa manera, la societat es convertia en una massa en q ningú tenia dret a donar la seva opinió. 

És així q els règims totalitaris aconsegueixen deshumanitzar tant a ciutadans com a estrangers, amb la diferència q a uns els protegia la declaració dels Drets de la persona, respectant així els seus drets mínims, mentre als altres no se’ls respectava res, no es considerava q tinguessin cap dret i no pel fet d’haver comés algun crim pel qual els poguessin haver perdut, sinó q només pel fet de ser el q eren, estrangers.

El contrari al q succeïa amb els q no eren ciutadans després de la segona Guerra Mundial, és el q planteja Aristòtil pel q fa als estrangers, els q tot i no ser ciutadans, mantenien la seva qualitat de persones. Per Aristòtil hi ha una distinció essencial entre persona i animal, una cosa q la persona té i q no comparteix amb les altres espècies d’éssers vius, aqueta és la paraula o el q ell mateix anomena logos i q és diferent de la veu, la qual és posseïda també pels animals. El q sigui la persona l’única posseïdora de la paraula és el q explica q sigui un zoom politikón (un animal polític). És així ja q la paraula és el q li permet saber q és el q és just i q és el q no ho és, i li permet distingir entre el q és bo i el q és dolent, distincions q només es poden donar en una vida en comunitat. És també la comunitat la q li permet a l’home aconseguir la finalitat última de la seva vida: la felicitat.

CONTEXT ARENDT: