La Circulació de l'Aire i els Climes a Espanya

1. La circulació del vent en altitud: A la part alta de l'atmosfera, a 12.000 m, els vents agafen una velocitat de fins a 500 km/h. Aquestes corrents es diuen corrents en jet o jet streams. A cada hemisferi hi ha 2: el subtropical (35-40) i el polar (60). A l'hivern, les corrents tendeixen a baixar, i a l'estiu a pujar. Aquestes corrents tenen protagonisme pràctic, per exemple, en els avions. Les corrents van d'est a oest. El protagonisme del corrent en jet: Aquestes es desplacen cap a l'est a una velocitat superior a la terra, originant a la dreta remolins d'aire descendent, que causen altes pressions. Per compensar, a l'esquerra es fan moviments d'aire ascendent, causant baixes pressions. El moviment de translació de la terra provoca el moviment d'aires, que a l'hivern baixen i a l'estiu pugen. 1.2 Circulació d'aire en superfície: La troposfera s'organitza bàsicament en zones d'altes i baixes pressions: Zones d'altes pressions: Masses d'aire originades pels corrents en jet o masses d'aire fred i dens. El baròmetre marca més de 1015 milibars o hPa. Les isobares s'organitzen de manera que la pressió augmenta cap al seu nucli. L'aire s'escalfa i absorbeix humitat, creant temps estable. Baixes pressions: Originades pels corrents en jet o masses d'aire calent. Els valors de les isobares baixen cap al nucli. L'aire pesa poc, s'enlaira, es condensa i produeix temps inestable. 2.1 Anticiclons tropicals: l'anticicló de les Açores: És el principal centre d'acció meteorològica de l'estat espanyol, punt de divergència d'aires. La seva massa d'aire es converteix en una massa d'aire tropical marítima. A l'estiu, l'anticicló de les Açores domina una gran part del territori peninsular i les Balears. A les illes Canàries també. Els anticiclons tropicals són els responsables de la massa d'aire tropical, continental o sahariana. A l'hivern, a vegades arriben a Espanya, creant temperatures de 20 graus. A l'estiu, poden arribar fins i tot a 40. L'aire procedent del desert del Sàhara té partícules de pols, que creen la pluja de fang o la calima. 2.2 Les depressions atlàntiques: Les depressions o baixes pressions van acompanyades de temps inestable. El vent empeny les depressions que creixen localment, per això se'n diuen depressions atlàntiques. El pas d'aquestes depressions origina un temps molt variable amb nuvolositat, pluges, vents… Aquestes depressions afecten la zona nord i nord-oest de la península, i amb menys intensitat si els relleus muntanyosos n'impedeixen el pas. 2.3 Els reajustaments termodinàmics entre latituds polars i tropicals: La península també es veu afectada pels reajustaments tèrmics entre les masses d'aire polar i tropical. Les masses d'aire fred que influeixen a la península i Balears són: Polar marítim: Procedeix de l'oceà glacial àrtic, descens ràpid i notable de les temperatures, inestabilitat, nevades a l'hivern, pluja i calamarsa a les altres estacions. Continental o siberià: Al centre i al nord d'Espanya, eurosibèria. Masses d'aire sec i molt fred que arriben a -20 graus. L'arribada d'aquestes vents provoca fred i nevades. A l'estiu no apareix massa, crea aire fresc i fenòmens tempestuosos. 2.4 Comportament semi-autònom de la Mediterrània occidental: Les aigües de la Mediterrània a l'estiu s'escalfen i es produeix una evaporació abundant. Quan arriben masses d'aire més fred, la diferència tèrmica genera baixes pressions a la Mediterrània occidental que provoquen la condensació de l'aire i donen lloc a pluges torrencials. Altres vegades, la presència de les depressions mediterrànies atrau l'aire càlid dels anticiclons subtropicals. 2.5 La forma i el relleu de la península ibèrica: A causa de l'amplada i l'alçada d'alguns relleus, les terres de l'interior actuen com un petit continent, refredant-se intensament a l'hivern i escalfant-se molt a l'estiu. Això fa que a l'estiu l'acció dels anticiclons tropicals sigui més intensa, provocant una alta sequedat. A l'hivern, les terres quan entren en contacte amb una massa d'aire es refreden molt. 3.1 Climes de predomini oceànic o atlàntic: Reben la influència de l'oceà, i això provoca humitat tot l'any, són els únics a Espanya que no tenen aridesa. Clima pròpiament oceànic, rius i vegetació: El clima oceànic: (Galícia, Astúries, Cantàbria, El País Basc, Navarra septentrional, i la Vall d'Aran). Precipitacions abundants, temperatures suaus, vents dominants de ponent malgrat que de vegades deriven en galernes i temporals de mar de forta intensitat. Gran quantitat de rius molt cabalosos i regulars, la força i abundància d'aquests rius permet un fort aprofitament energètic. Properament, el bosc temperat caducifoli. Es forma la landa, que és vegetació densa de matollar en què abunda el bruc, la gatosa i la ginesta. Aquest clima afavoreix el prat natural. Varietats del clima oceànic o atlàntic: Comprenen regions fins a les quals arriba + o - intensament la influència de l'oceà, a causa de l'altitud. Les varietats són: - Varietat de muntanya oceànica: (Massís Galaic, Muntanyes de Lleó, Serralada Cantàbrica, Muntanyes Basques, Pirineus navarresos i aragonesos, fins a les valls dels Pirineus catalans) l'altitud del relleu és la causa del descens de les temperatures i precipitacions superiors, amb nevades a l'hivern. - Varietat oceànica de transició: (Ourense, nord de Castella i Lleó, Àlaba, Rioja, Navarra, zones d'Aragó i Catalunya pròxima al Pirineu), el clima d'aquesta zona presenta una transició entre climes oceànics i els de l'interior de la Meseta i la depressió de l'Ebre, volum de precipitacions menor, estiu sec, hivern fred. 3.2 Climes mediterranis: Hi podem distingir el clima pròpiament mediterrani i les seves varietats (abarca Illes Balears, Ceuta i Melilla, part meridional de la façana atlàntica peninsular i litoral mediterrani). - Clima pròpiament mediterrani: Dominat per anticiclons subtropicals durant l'estiu, amb temps càlid i sec. A l'hivern, tardor i primavera hi predomina la circulació de depressions de latituds mitjanes acompanyades de pluja. Estius calorosos i secs, hiverns suaus i pluges no gaire abundants però de vegades poden ser torrencials. El vent més humit és el de llevant; uns altres vents són els de cerç que arriben des de la vall de l'Ebre. I el ponent que eleva temperatures i afavoreix els incendis forestals. La sequedat de l'estiu explica que els rius que desemboquen en aquest vessant experimentin un estiatge intens i prolongat. A mesura que el bosc es va degradant, van apareixent la màquia, la garriga i l'estepa. Varietats del clima mediterrani: Es produeixen pel fet que les temperatures i les precipitacions varien a causa del relleu, latitud i proximitat a l'Atlàntic: Varietat mediterrània d'influència atlàntica (Punta de Tarifa i el tram del riu Guadiana i part de la depressió de Guadalquivir i d'Extremadura), les precipitacions a l'època freda de l'any són relativament abundants. Per la baixa latitud i la influència de l'anticicló de les Açores, els estius són secs i calorosos, però a la costa són suaus, a Extremadura i Andalusia són abrasadors. Varietat de muntanya mediterrània: (relleus muntanyosos costaners) precipitacions procedents del mar Mediterrani, els hiverns acostumen a ser frescos i els estius, suaus. Varietat seca amb menys de 400 mm de precipitacions anuals: (sud d'Alacant, una part de Múrcia i el litoral d'Almeria) zones amb clima sec i un índex d'aridesa alt i un dèficit hídric notable. Les pluges són escasses i irregulars i solen caure de manera torrencial. Estius calorosos i hiverns suaus. Terres de l'interior, voltades de muntanyes també reben pluges escasses, els hiverns són freds i els estius calorosos i secs. 3.3 Climes continentals o d'influència mediterrània: (Castella la Manxa i la comunitat de Madrid) les seves varietats es caracteritzen per la seva tendència continental o per la forta oscil·lació tèrmica que hi ha entre hiverns freds i estius calorosos. - Clima pròpiament continental, rius i vegetació: Té hiverns molt freds, és freqüent la formació de bancs de boira hivernal, té precipitacions escasses durant tot l'any. L'estiu és sec malgrat que sí poden donar episodis de tempesta. Les condicions d'aquest clima expliquen que els rius siguin irregulars. La vegetació d'alzinar i pinedes s'enfila per les vessants de les muntanyes. A les planes hi ha arbustos. Varietats del clima d'interior: (dues submesetes, la depressió de l'Ebre i les muntanyes de l'interior) Hiverns llargs i freds amb estius curts, secs i moderats: (conca sedimentària de Castella, meseta Nord), hi ha un domini d'aire tropical a aquesta latitud que no sol provocar temperatures molt altes malgrat que sí poden donar episodis de molta calor, precipitacions escasses, estiu sec amb aridesa elevada a Zamora, Salamanca, Palència i Valladolid). Varietat de muntanya interior: (Sistema Ibèric, Sistema Central i muntanyes de Toledo) hiverns llargs i molt freds, estius curts, frescos i força secs. Zones de precipitacions escasses i domini del cerç: (Depressió de l'Ebre, Rioja, el sud de Navarra, Aragó, Lleida, Tarragona). El clima és semblant al de la Meseta Nord, té precipitacions mínimes, importància d'un cerç, un vent del nord-oest, sempre sec, que bufa gran part de l'any i que origina a l'hivern fred intens i refresca les altes temperatures de l'estiu. 4.1 Climes de les Canàries Varietats del clima canari: temperatures càlides durant tot l'any i precipitacions escasses a causa de tres factors: - Situació: occident (vents alisis i atlàntic), orient (aire sec saharià). - Altitud: amb muntanyes que frenen els vents alisis i creen un clima més humit, el flux més corrent és el de l'alisi del nord-oest (origina temperatures suaus tot l'any). Els vents alisis es carreguen d'humitat i quan baixen es condensen i generen el mar de núvols. Per damunt del mar de núvols, l'alisi és sec i la insolació intensa, si es produeix una inversió tèrmica (augment de la temperatura amb l'altitud). - Corrent marí fred: influència de l'escalfament o refredament d'aigües. Varietats climàtiques:
Varietat de costa: subdesèrtic, temperatures mitjanes entre els 18-21º, precipitacions molt baixes sempre. Lanzarote i Fuerteventura tenen clima desèrtic. Varietat de muntanyes mitjanes: (ALISIS) afectades pel mar de núvols, precipitacions entre 500-1000mm, temperatures fresques i poca insolació. Varietat de cims: (ALISIS) temperatures inferiors a 12º. A l'hivern glaçades i precipitacions (500mm). Forta insolació. Climes de Catalunya Temperatures: Temperatures a l'hivern suaus (temperador tèrmic) que conserven llargament la calor de l'estiu. Hivern amb diferència entre temperatures de litoral i depressió central. Estiu amb mateixes mitjanes de litoral i depressió central. (Lleida: dia més calorós però hi refresca la nit. Al litoral, les aigües s'escalfen i mantenen la temperatura càlida a la nit). Al Pirineu, la temperatura baixa en raó de l'altitud. Precipitacions: On plou més és a la muntanya, tant si venen precipitacions atlàntiques com si són influència dels vents humits mediterranis. Hi ha més precipitacions al Pirineu català que al francès. A la depressió central, lluny del mar i envoltada de muntanyes, rep poques pluges. L'aigua és més necessària en època de calor. Al Pirineu, el mes més sec és el gener, a la resta del territori els estius són més secs. Estacions més plujoses al litoral: tardor; terres d'interior: primavera. A l'hivern plou menys.

1.1 Les conques hidrogràfiques: L'aigua de la pluja flueix per la superfície de la terra i s'evapora o filtra al subsòl, es formen aqüífers. La conca hidrogràfica és el conjunt de terres i aqüífers que aporten les aigües al curs d'un riu, la majoria de rius espanyols són de règim fluvial irregular amb crescudes al desglaç i a les pluges i també amb estiatges intensos (poc cabal). Vessant Cantàbric: Rius relativament cabalosos a causa del clima i de les pluges, rius curts per les muntanyes estan prop de la costa. Rius: Sella, Narcea, Aller, Esva, Navia, Miño. Vessant atlàntic: Les conques hidrogràfiques són molt extenses que comencen prop del Mediterrani a causa de la inclinació del relleu de la meseta. Rius: Duero (Esla, Tormes, Eresma), Tajo (més llarg de la península (Tietar, Alberche, Jarama)), Guadiana i Guadalquivir (Genil, Jandula, Guadalimar). Vessant mediterrani: Formen conques petites - Ebre. Es provoca un estiatge més notable com més meridional i petita és la conca. Rius: Noguera Ribagorçana, Cinca, Segre, Jiloca, Guadalupe, Senia, Millars, Turia, Cabriol, Xuquer, Segura. 1.2 Els recursos hídrics: Les confederacions hidrogràfiques són entitats adscrites al ministeri de medi ambient que gestionen els recursos hídrics del territori que se'ls ha escrit com les confederacions de grans conques fluvials Ebre, Duero... o les confederacions petites Xuquer... Als rius del nord hi ha més aigua que al sud. 1.3 Les demandes d'aigua: Dos usos d'aigua importants són l'agricultura i ramaderia i l'urbà i industrial. US AGRÍCOLA I RAMADER: El consum d'aigua d'Espanya per l'agricultura és del 80% que s'incrementa a causa de l'extensió del regadiu. Un dels problemes dels recursos hídrics és la contaminació d'aigua per adobs químics, purins... Per frenar el consum d'aigua reben ajudes per transformar-se en reg per aspersió o degoteig, la modalitat de reg per inundació i també volen fer mantenint en bon estat els canals i no regar a pler sol o extracció d'aigua per bombeig de les aigües subterrànies. US URBÀ I INDUSTRIAL: Demanda inferior al consum agrari. La majoria d'aigua necessiten aigua per al procés de refrigeració. Per a usos domèstics és prioritari i presenta elevades exigències de qualitat que en garanteixen que sigui potable. El creixement d'urbanitzacions al litoral ha provocat un problema per l'increment del consum d'aigua a l'estiu. La contaminació d'aigües s'ha corregit a causa d'un control més estricte dels abocaments i la instal·lació de depuradores. 1.4 Les polítiques hídriques: Política de transvassaments: La conducció d'aigua a grans distàncies s'ha de fer amb obres d'enginyeria i de bombeig molt costoses i es per a l'aigua en l'elaboració. S'ha abandonat el polèmic transvassament de cabals de l'Ebre cap a les terres de llevant i del sud. La dessalinització de l'aigua del mar: Mitjançant plantes dessalinitzadores que resulta cara i el funcionament de les plantes consumeix molta energia però s'està fent progressos per abaratar-la. L'aigua que s'obté és de bona qualitat. La recuperació dels aqüífers: Les aigües subterrànies han anat molt bé per regar les hortes i les terres que no tenen recursos hídrics. El risc més greu és la salinització de l'aigua dels aqüífers que la manca de la pressió d'aigua dolça i l'aigua del mar penetra als aqüifers i provoca la pèrdua de fertilitat, això vol dir que no és apta per al consum. Plans de sanejament dels rius: Amb la finalitat de reduir el deteriorament progressiu de la qualitat de l'aigua i assolir un bon estat ecològic. Rius Ebro (País Basc), Guadiaro (Andalusia), Besòs (Catalunya). 2.1 Espanya, un país amb dèficit de recursos energètics: Els darrers plans energètics nacionals han obtingut com a objectius reforçar les energies tradicionals com el carbó o la hidràulica, reduir el consum de petroli, augmentar la participació de gas natural i intensificar la introducció d'energies renovables i també es proposa millorar la xarxa ferroviària convencional per al tren, redueix el transport per carretera, estalvia carburants i disminueix la despesa energètica. 2.2 L'aigua com a recurs energètic: Els forts desnivells que han de salvar alguns rius permeten aprofitar la força de l'aigua per al funcionament de centrals hidroelèctriques que donen energia neta i renovable. L'aigua dels embassaments serveix per assegurar la continuïtat de salts d'aigua i per regular els cabals dels rius. Pantans importants: P. de Yesa, P. del Grado, de Mequinensa, de Casp, de Susqueda. El problema de les centrals hidroelèctriques és el cost i les dificultats de la construcció pels costos socials d'inundació de les valls. La sedimentació redueix la capacitat. 2.3 El carbó: L'interès per la producció de carbó depenia del preu del petroli, quan el petroli pujava hi havia demanda de carbó i quan baixava hi havia poca demanda. La producció de carbó a Espanya és baixa perquè hi ha poca hulla per convertir-se en carbó de coc i no hi ha gaire terrenys que es puguin treballar, la zona més important és asturlleonesa. L'estat manté la mineria de carbó que ha seguit un procés de concentració de la producció i protegeix empreses. Les mines d'antracita, hulla i lignit es mantenen gràcies a les subvencions de la UE. Les centrals tèrmiques contaminen l'atmosfera. 2.4 El petroli i el gas natural: El control d'aquestes fonts d'energia i el preu desencadena molts conflictes a nivell mundial. El petroli: Després de la 2a GM va créixer econòmicament però la crisi va posar en qüestió el possible esgotament. Les variacions del preu han produït trastorns econòmics greus, que l'augment repercuteix a la disminució de béns i serveis i augmenta l'atur. Tot ve de l'exterior (Rússia, Mèxic, Aràbia Saudita). El gas natural: Metà, nitrogen, diòxid de carboni i metà. Aquesta font d'energia creix cada cop més perquè té menys contaminació i també per la generació d'electricitat i el creixent ús domèstic i industrial, que entra a Espanya a través d'una xarxa de gasoductes que des de Gibraltar connecta amb el nord d'Àfrica fins a Algèria, el nostre proveïdor principal. 3.1 L'energia nuclear: La quantitat de calor que desprèn escalfa l'aigua i produeix vapor que impulsa les turbines que mouen grans generadors elèctrics. Avui en dia, la producció d'energia nuclear es fa per fissió nuclear (nucli que es divideix en més i més petits alliberant energia) i es vol que es passi a la fusió d'energia (dos nuclis atòmics s'uneixen per formar un de pes atòmic més gran). Els avantatges de l'energia nuclear són el gran poder calorífic i produir energia neta, però la construcció compta amb un rebuig social pels perills i el cost. 3.2 Les noves fonts d'energia renovables: És la que s'obté de fonts naturals inexauribles. NOVES FONTS D'ENERGIA: Energia solar: És la més alta d'Europa a causa d'una situació i una climatologia privilegiades, és gratuïta i neta i inexaurible. Energia eòlica: Utilitza les forces del vent, país muntanyós amb vents de gran intensitat. Energia de biomassa: S'obté per combustió o fermentació de la matèria orgànica, es produeix a la natura, es compon de l'activitat agrària, forestal, alimentària. Energia geotèrmica: Utilitza la calor interna de la Terra, per les temperatures que s'assoleixen, el lloc més ideal és l'arxipèlag canari. Les energies renovables tenen defensors perquè són netes, però ningú vol que a la seva localitat hi hagi grans instal·lacions d'aquesta mena perquè produeixen un impacte en el paisatge. 4.1 L'explotació dels recursos miners: Abans Espanya era un país miner, però amb el pas dels anys, la concentració empresarial i la innovació tecnològica han fet que es redueixi molta ocupació i reconversions laborals. La política minera espanyola té com a marc la Unió Europea, els objectius de la qual són incrementar la competitivitat de la mineria nacional, millorar el medi ambient i fomentar la investigació i desenvolupament tecnològic. Aquesta política minera ha determinat l'extinció de jaciments metàl·lics, ja que n'hi ha de més rendibles fora d'Europa. Mineria metàl·lica: Els metalls metàl·lics es troben en el sòcol hercinià o als vorals. La utilització d'aquests minerals és per a les indústries de base o per les de transformació. La mineria metàl·lica ha patit un retrocés amb l'extinció d'explotacions importants, com les famoses mines de ferro de les Encartacions a Biscaia, les de mercuri d'Almadén a Ciudad Real. Mineria no metàl·lica: Es troben en formacions paleozoiques i en conques terciàries. Espanya manté una producció alta de sal, tant en els seus jaciments com la marina. La primera productora és Cantàbria. La sal marina prové de les salines que hi ha al litoral mediterrani i a la regió sud-atlàntica, les més conegudes són les salines de Torrevella o San Fernando. Les sals potàssiques s'utilitzen com a fertilitzants agrícoles, colorants, sabons o vidre. Rocs industrials: És el sector que ha aconseguit un notable dinamisme els darrers anys a les pedreres, per l'extracció de rocs industrials lligades a la indústria química i construcció, com la calcària, pissarra, argila, sorra… Els millors granits s'obtenen a Galícia i els marbres a Almeria. Hi ha més de 600 explotacions a l'estat. 5.1 La demanda d'aigua a Catalunya: Catalunya té una demanda anual de 3100 hm³. Si comparem les dades amb Espanya, veiem que l'agricultura i la ramaderia també són les activitats que consumeixen més recursos hídrics, tot i que tenen un percentatge més baix que a la resta de l'estat. Aquesta diferència es deu a les demandes de la indústria i especialment dels usos urbans i hostaleria. A Catalunya cal distingir entre la conca de l'Ebre i les conques internes: La conca de l'Ebre abasta tot el riu i comprèn diverses comunitats autònomes. Per això, la responsabilitat d'aquest territori és compartida entre la Confederació Hidrogràfica i el govern de la Generalitat. Hi ha el 8% de la població catalana i el 60% de recursos hídrics. Les conques internes concentren el 92% de la població i consumeixen un 40% de recursos hídrics. Aquest desequilibri explica el dèficit d'abastament de les conques internes, agreujat tant pel règim de precipitacions com per la manca de grans inversions. Els problemes d'abastament s'han fet evidents amb la sequera soferta la primavera del 2008. Les inversions pretenen augmentar la disponibilitat d'aigua d'aquestes conques, amb plantes dessalinitzadores, recuperació d'aqüífers… 5.2 Els recursos energètics i minerals: Catalunya és un país amb pocs recursos energètics i miners, de manera que ha hagut de dependre d'Espanya o de l'estranger. - En el sector energètic, la mineria del carbó es limita a l'explotació d'algunes mines de lignit, que generalment s'aprofiten per a centrals tèrmiques situades a peu de mina com la de Fígols. El futur d'aquestes centrals és incert, ja que causen molta contaminació. Les centrals nuclears d'Ascó I i II i Vandellòs II, totes elles a Tarragona, produeixen quantitats massives d'energia no transportable, i per això s'han d'instal·lar en llocs molt industrials i poblats, com la costa catalana. L'energia hidroelèctrica aprofita les salts d'aigua d'un seguit d'embassaments als cursos de la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Ter. També s'aprofita del riu Ebre quan s'estreny per travessar els ponts de Beceit, al prelitoral. Les energies alternatives van guanyant pes, però únicament tenen importància com a recurs la biomassa, seguida a molta distància per l'energia eòlica. - Entre els minerals no metàl·lics, la potassa i la sal gemma han produït molt de pes i s'han hagut de tancar moltes mines. Es mantenen algunes explotacions importants a Sallent, mentre que les de sal ocupen pocs treballadors, alhora que han de fer front al problema de la salinització dels aqüífers. Pel que fa a les roques industrials, sobresurt l'extracció d'arids naturals, roca calcària i argiles, amb una producció creixent a causa de la prosperitat que ha conegut el sector de la població. FOTOCOPIA Zona freda Clima polar: No hi ha pluges (altes pressions, els vents no s'aixequen). Únic clima que té totes les temperatures sota 0. Vegetació escassa. La tundra (molses, líquens) a la zona perifèrica.
Clima continental fred: Pluges escasses. Temperatures molt fredes, bastants graus sota 0 (15, 20..) però a l'estiu pugen les temperatures sobre 0. Vegetació: tundra, boscos d'arbres de fulla perenne.
Zona Temperada: Clima continental: Pluges escasses (100-500mm). Alta oscil·lació tèrmica, a l'estiu sota 0 i a l'hivern per sobre. Vegetació variable, matolls i herbes adaptats a la sequedat, praderia, taiga.
Clima oceànic: Humit (600-1000mm). Temperatures suaus a l'estiu i a l'hivern. Vegetació: prades, arbres de fulla caduca.
Clima mediterrani: Pluges escasses (100-500mm). Mal repartides: inundacions i sequeres. Temperatura alta a l'estiu, però suau a l'hivern. Vegetació: formacions arbustives adaptades a la sequedat. Boscos de pins i alzines, amenaçats pels incendis naturals i provocats. Clima de muntanya de zona temperada: Pluges altres (600-1200mm). Temperatures baixes, en general alguna sobre 0. Vegetació en funció de l'altura, de baix a dalt: prades, bosc de fulla caduca, bosc de fulla perenne, prades, zona sense vegetació (neus).
Zona Càlida Clima desèrtic: No hi plou (per les altes pressions) i pot ploure una mica (5-50mm). Temperatures altres (20-25) encara que baixen a la nit per la manca d'humitat (la calor no es conserva). Grans extensions de sorra i pedra. Alguns matolls adaptats a la sequedat. Oasis amb vegetació. Uadis.
Clima equatorial: Pluges altes (1000-2000mm). Tots els mesos hi plou més de 50mm. Ratlla de temperatures gairebé recta, entre 23-27 graus. Clima tropical: Alguns mesos plou i altres poc o no plou. Vegetació: sabana (arbres dispersos i herba alta). La ratlla de temperatura no és tan recta.
Clima tropical de muntanya: pluges lates (900-1500mm, fins una mica més de 2000). Ratlla de temperatures gairebé recta al voltant de 14 i 15º. Vegetació esglaonada segons l'altitud de baix a dalt: selva, plantes de seca, herba (puna a Amèrica), neu. Paisatges de les zones temperades Mediterrani: Hivern suau, estiu calorós, pluges mal repartides, inundacions i sequeres. Vegetació: en agricultura, forta diferència secà-regadiu. Arbres de fulla perenne, petits, espinosos. Arrels profundes. Resistents al foc (reboten). 1rs animals domesticats: cabra i ovella, bestiar gros: bou, dromedari, ase. Cavall: de luxe. Vaques: llet, vedells, treball. Regadius: reduïts per la manca de rius cabalosos. Després es conrea el secà, finalment terres marginals. Possibles solucions al baix rendiment conjunt. Ramat a la zona marginal. Tallar boscos. La cabra es menja els brots més tendres d'arbustos i arbres. Repartir la propietat de la terra (revolucions, reformes). Emigrar, conquerir, colonitzar. Millorar el rendiment. Paisatges oceànics: Pluges moderades i ben repartides. Temperatures suaus. Vegetació: prades, arbres de fulla caduca. Animals grans, ramaderia bovina. Conills, bisons, cavalls... depredadors. Paisatges continentals: Precipitacions escasses, temperatures altes a l'estiu i fredes a l'hivern. Gradació de vegetació segons l'altitud. Agricultura, ramaderia. Extenses plantacions de cereals. El més apreciat és el blat, però el sègol és més resistent. Formes de conreu a la zona atlàntica: openfield (camps oberts). Llenques amb blat de tardor, primavera i guaret. Treball col·lectiu, poblament agrupat. Bocage: conreu familiar i individual. Terrenys tancats per arbres i arbustos. Individualisme. La rotació de conreus, introduïda per l'aristocràcia anglesa per competir amb els comerciants, enriquits pels intercanvis amb ultramar. Redueix el guaret. Millora l'alimentació del bestiar. Els fems poden utilitzar-se com a adobs. Disminueix la mortalitat.