Les cimeres de la terra

9.4 Canvis climàtics passats

A) variacions  del clima terrestre abans del Quaternari

 Sabem que des dels començaments de la historia de la Terra la distribució de terres i mars ha estat diferent, resulta indubtable la seva repercussió sobre el clima terrestre. Ja sabem, de l’existència d’un gran continent anomenat Pangea. Aquest continent suposaria un fre per las corrents oceànics i impedirà que aquest arribessin a les latituds mitjanes i altes, les quals romandrien molt fredes, la qual cosa traduiria en un glaciació que afectaria les cimeres muntanyoses més elevades. Això explicaria tant la glaciació precambriana com la glaciació carbonífera. Ja que es corresponen, respectivament, amb els pangees I i II. No obstant això, en el temps transcorregut entre totes dues, es produeix la fragmentació de pangea I, al qual va permetre una intensa circulació del corrents oceànics, amb la qual cosa les temperatures mitjanes al llarg del paleozoic van ser superiors a les actuals. D’altra banda, ja sabem que els continents tenen un major amplitud tèrmica, per això en els hiverns el fred és molt intens i l’aire s’aixafa contra el terra, originant un anticicló permanent. En els anticiclons, el vent fred i sec surt del seu interior i es dirigeix cap a les vores, per a qual cosa el clima serà àrid i desèrtic. Això va ser el que va ocórrer durant la desertització del permià, per influencia de l’anticicló de gran mida format sobre el supercontinent pangea II. Durant el mesozoic i el terciari la temperatura es va elevar encara més, sobretot en el juràssic i Cretaci, quan Pangea II es divideix en dos continents, el clima es va tornar tropical i molt favorable per al desenvolupament dels grans rèptils. A finals del mesozoic, té lloc l’extinció dels dinosaures, que sembla que va ser a causa de l’impacte d’un meteorit.

B) Variacions de les temperatures durant el Quaternari

 Des del començament del Quaternari  fins avui la distribució de terres i mars a penes ha variat, per a la seva expilació s’ha recorregut a les variacions de la radiació solar incident causada pels cicles de Milankovitch. Durant els 800000 últims anys, al terra ha passat per períodes glacials d’uns 100000 anys de durada, separats per períodes interglacials d’uns 10000anys. L’existència de les esmentades glaciacions s’ha estudiat a partir de l’anàlisi de les bombolles d’aire atrapades entres els gels de les glaceres. S’ha comprovat que, durant els períodes de refredament, aquest aire contenia una menor proporció de Ço.

C) Canvis en les temperatures durant el passat històric

 Fa aproximadament 10000anys va acabar l’ultima glaciació del Quaternari i va començar un període interglacial càlid. S’anomena òptim climàtic el període màxim escalfament ocorregut durant l’holocè, amb temperatures 2 o 3 graus superiors a les actuals en les nostre l’actitud. Després d’aquesta època càlida es va produir una alternança d’èpoques càlides i fredes, predominant aquestes últimes fins als anys 100-1200 d.C., quan va tenir lloc l’òptim climàtic medieval, en víkings l’exploració de l’Atlàntic Nord. Després va tenir lloc un període de refredament més marcat,la petita edat del gel (entre els anys 1200-1900 dC.), quan es va produir una espècie de petita glaciació que va suposar l’avanç del gels polars. Les taques solars. Són unes zones fosques que apareixen sobre la superfície solar i van en augment fins a assolir un màxim cada 11 anys, aproximadament. L’intensitat de la radiació solar que incideix sobre la Terra és de 1370W/m de mitjana, i en el màxim de taques solars pot incrementar en 1,2 W/m. No obstant això, la quantitat total de taques solars és variable en cicles de 80 i 180 anys, al llarg dels quals es produeixen un disminució o un augment del màxim nombre de taques. Aquests intervals poden ser la causa de totes les variacions tèrmiques esdevingudes durant una disminució en al quantitat màxima de taques solars, com en el cas de la petita edat del gel, en congelar-se l’Àrtic, s’amplia l’anticicló polar o , el que és el mateix, té lloc una Nao (-) i uns westerlies fluixos, cosa que originaria pluges hivernals al nostre país.

9.5 Canvis climàtics presents i futurs

 L’escalfament climàtic actual és un problema de gran envergadura, ja que és global. En el conveni sobre el canvi climàtic de la conferencia de Río de Janeiro de 1992 es va apuntar en aquest segon sentit, responsabilitzant les emissions de gasos d’efecte hivernacle provocades per activitats humanes de l’augment de la temperatura mitjana de la Terra. Es va concloure que, si els països en vies de desenvolupament segueixen els nostre model d’explotació incontrolada, les emissions de gasos d’efecte hivernacles es dispararan.

 Se sap que en els últims milers d’anys la concentració de Ço atmosfèric es va mantenir al voltant de 280ppm però, a partir de la revolució industrial, el ascens fins a 370ppm en el 2007. Certament, el Ço és el principal responsable, però no l’únic: el metà i l’òxid nitrós, els F-gasos, hidrofluorocarbonis (HFC), (PFC) i (SF). Segons el IV informe de l’IPCC publicat l’any
2007, les previsions que es fan:

 -En fondre’s el gel disminuirà l’albedo,per tant, s’elevaran encara més les temperatures.

 -Es produirà un augment dels perillosos Icebergs.

 -Es desplaçaran les zones climàtiques cap als pols, a un ritme d’uns 5 KM/any, cosa que provocarà canvis en els ecosistemes i l’avanç dels deserts subtropicals.

 -Alteracions en el cicle de l’aigua i una reducció de la seva qualitat.

 -Problemes de salut a causa de la fam i els malalties derivades d’una disminució de les collites.

Acords internacionals

 En la 3a COP de l’any 1997, es va signar el protocol de Kyoto, el qual suposa un primer pas per a posar un límit a les emissions de gasos d’efecte hivernacle. En les cimeres celebrades en els anys següents es van anar perfilant tres mecanismes de flexibilitat.

 -La compravenda d’emissions. Un país pot comprar a un altre els drets de les emissions, de manera que pugui arribar als seus objectius.

 -Mecanismes de desenvolupament Net (MDL). Els països desenvolupats poden promoure i invertir en projectes de desenvolupament net del Sud.

 -Inclusió d’embornals de carboni. Consisteix a contrarestar una part de les emissions plantant arbres i altres vegetals d’absorbir Ço.

En la cimera de Nairobi de 2006. En la cimera de Balí de 2007. Segons un informe de l’Agencia del Medi ambient de 2008, la UE es proposa no solament complir amb el seu compromís de reduir les emissions de gasos hivernacles en el 8% previst respecte a l’any base, sinó superar-lo i augmentar-lo fins l’11%. Aquesta xifra podria assolir-se incloent embornals de carboni i crèdits. Com veiem, les dades d’emissions a Espanya es troben entre les pitjors i, no obstant això, es preveu que siguem els més afectats per les conseqüències dels canvi climàtic. Per a evitar-ho, es requereix una fora voluntat política que passaria per invertir en energies renovables.