Christian Metz: L'Impressió de Realitat al Cinema i les Arts

Christian Metz: Assaigs sobre la significació en el cinema

Sobre la impressió de realitat al cinema

Un dels problemes fonamentals de la teoria cinematogràfica és la impressió de realitat que l'espectador experimenta al cinema. Com és que ens atrapa tant i ens la creiem? Com es compara aquest efecte amb el d'altres arts representatives?

Eficàcia de l'irrealisme

Una obra fantàstica només ho és quan convenç (si no, és simplement ridícula). L'eficàcia de l'irrealisme al cinema es deu al fet que allò irreal apareix realitzat, i s'ofereix a la mirada sota l'aparença d'un sorgiment gradual (és a dir, es representa de manera gradual, tocant poc a poc la fantasia fins a introduir-la completament).

Qualsevol cosa fantàstica, presentada de la manera adequada, pot donar sensació de realitat. De fet, la identificació al cinema va estretament lligada a la noció de realisme.

L'estar-hi present vs. l'haver-hi estat

L'espectador de cinema no va cap a un haver estat allí (Contemplar una fotografia és veure un "haver estat allí", en passat, perquè quan la veiem ens adonem de la diferència entre el moment en què es va fer i l'ara), sinó cap a un estar allí en present (tenim la sensació que el que veiem està succeint).

Comparació amb la fotografia

Però, per què la impressió de realitat és molt més intensa en una pel·lícula que en una fotografia? Perquè és un fenomen de dues cares:

• Pel que fa a l'objecte percebut: és una reproducció força bona.
• Pel que fa a la percepció: la contínua actualització de la imatge realitza la sensació de continuïtat.

El paper fonamental del moviment

Per sobre de tot, el que diferencia el cinema de la fotografia és el moviment. Les formes proporcionen la base objectiva al moviment, i el moviment dóna cos a les formes, deixant de ser planes.

Aquest moviment contribueix a la impressió de realitat de manera indirecta (perquè dóna cos als objectes), però també contribueix de manera directa, perquè ell mateix es presenta com un moviment real (és una llei general psicològica). El moviment, a partir del moment en què es percep, és percebut com a real, tant si volem com si no.

El sentit tàctil i la realitat

No obstant, molt sovint, la referència implícita al sentit tàctil és l'àrbitre que delimita si allò és real o no. Allò que podem tocar ho és. Tot i això, el moviment, en tots els sentits, és visual... Així que reproduir la seva visió s'apropa a reproduir la seva realitat.

Cinema vs. Teatre: Barreres i convencions

Curiosament, l'espectacle teatral no és tan convincent com a reproducció de la vida... perquè forma part de la vida. Hi ha un espai real, tenim la presència real de l'actor davant nostre, i el decorat no crea un univers diegètic. A més, hi ha tota una sèrie de rituals socials (entreacte...).

La diferència és que el cinema és irreal, es desenvolupa en un altre món; és com si hi hagués una barrera invisible i estanca entre els dos, com si miréssim a través d'una finestra. Ens ho creiem perquè ho veiem com una cosa externa, aliena a la realitat del nostre entorn. Tot i que al teatre no tenim la il·lusió d'allò real, sí tenim la percepció d'allò real, perquè es veuen coses físiques, materials, que estan passant en directe.

La identificació teatral

Concloem que la identificació que es produeix al teatre és producte d'un joc lliurement acceptat, el qual es desenvolupa entre còmplices. És a dir, ens entreté, però no ens el creiem.

Teories sobre la percepció de l'espectador

Segons Henri Wallon, les impressions de l'espectador es divideixen en dues sèries completament separades:

1. La sèrie "visual" (el film, la diègèsi).
2. La sèrie propiceptiva (el sentiment del propi cos, el món real, que actuen dèbilment).

Metz i Arnheim sobre la fotografia i el teatre

A la fotografia, la segregació entre la realitat i la ficció és com al cinema (una finestra a un món extern), però no per això la noció de realitat és més intensa. Rudolf Arnheim reconeix que la fotografia, sense temps i volum, produeix un efecte molt més dèbil.

Això sí, on Metz discrepa d'Arnheim és quan aquest afirma que l'espectacle teatral és més convincent que la ficció cinematogràfica. Metz té una teoria sobre la "il·lusió parcial": Riem si al teatre un decorat cau, però no si aquest té només 3 parets, perquè va d'acord amb les regles del joc que coneixem.

Posició intermèdia del cinema

Metz diu que el cinema ocupa una posició intermèdia entre la fotografia i el teatre. El cinema només presenta imatges, mentre que el teatre està inscrit en un temps i espai reals. El problema de la teoria és que queda desmentida per la simple pràctica...

Com a espectadors, creiem molt més en el que veiem al cinema. I ja està.

Impressió de realitat vs. Percepció de realitat

Totes les discussions acaben demostrant que cal distingir més clarament entre dos problemes diferents:

1. La impressió de realitat provocada per la diègèsi.
2. La realitat material utilitzada en cada art a efectes de representació.

És a dir: impressió de realitat vs. percepció de realitat.

L'equilibri òptim

En el cas del cinema, la irrealitat del material fa que la diègèsi ens resulti creïble... Però això no vol dir que hi hagi una llei que digui: "Com menys real és el material, més impressió de realitat desprendrà la diègèsi", perquè si fos així, la fotografia o el dibuix, que tenen un suport material encara més allunyat de la nostra realitat, haurien de ser els més creïbles... i no ho són.

Enlloc d'això, es tracta de definir un punt d'equilibri, d'impressió de realitat òptima.

• El teatre és "massa real", perquè utilitza massa material de la nostra realitat (persones humanes que tenim davant, un espai on nosaltres també hi som...).
• La fotografia és "massa poc real".
• El cinema és, llavors, el perfecte equilibri: Ens aporta suficients elements de realitat (respecte textual dels contorns gràfics, i presència del moviment), i ens dóna una informació variada de l'univers diegètic com no es fa en la pintura o la fotografia.