Chillida: Elogi de l'Aigua - Escultura i Natura

Elogi de l'Aigua, Eduardo Chillida

Composició:

Elogi de l'Aigua es compon d'una descomunal estructura de formigó de 54 tones subjecta en l'aire mitjançant potents cables d'acer. Sota, hi ha un estany artificial amb el qual interaccionen les quatre urpes que dibuixen els apèndixs que sobresurten del cos central, i que convergeixen en un mateix punt intern, on sembla congregar-se tota la força expressiva de l'escultura.

D'aquesta manera, Chillida aconsegueix que el material es manifesti molt més enllà de l'espai amb unes formes lliures i espontànies, que tradueixen en termes visuals les preocupacions metafísiques de l'escultor. Aconsegueix que apareguin en escena dos nous protagonistes: gravetat i aire. La primera aconsegueix que una estructura tan pesada sembli lleugera. L'aire és convertit per l'artista en un material més, sense el qual no seria possible la total comprensió de l'obra. Presenta un agermanament amb la naturalesa que l'envolta.

Estil:

L'estil de Chillida s'aparta de la figuració de les seves obres juvenils i s'endinsa en l'abstracció. Les seves obres van augmentant progressivament de dimensió. Forjat en la tradició artesanal basca i de caràcter autodidacte, utilitza els materials i les tècniques pròpies de la seva terra, amb materials molt diversos com el ferro, l'acer, la fusta, la pedra, etc. Es caracteritza pels encreuaments de les diferents superfícies formant angles imprevistos, que ofereixen simultàniament la cara interna i externa de les escultures. Estudia l'equilibri entre les zones plenes i les buides i calcula el contrast de la llum i l'ombra amb precisió. Aquest escultor és considerat una de les figures fonamentals de la segona meitat del segle XX.

Contingut i significació:

Suspesa en l'aire, els quatre braços que la componen recorden als dits d'una mà en la seva intenció de tancar-se per poder atrapar el buit o l'aire que els envolta. D'altra banda, el reflex de l'escultura a l'aigua duplica la seva existència, cosa que el propi artista ha relacionat amb el mite grec de Narcís. Considerat el creador de l'escultura urbana, la profunda relació que aconsegueix entre Art i Naturalesa marca un concepte contemporani d'escultura.

Stabile-Mobile de Alexander Calder

• Títol: Stabile-Mobile
• Autor: Alexander Calder (1898-1976)
• Cronologia: 1965
• Estil: Art cinètic
• Material: Filferros i plaques de metall
• Formes: Escultura exempta
• Tipologia: Dempeus
• Cromatisme: Policroma
• Dimensions: 1,40 m (alt)
• Localització original i actual: Col·lecció particular

Tema:

Representació de la Terra acompanyada del seu inseparable satèl·lit, la Lluna, en el moviment de translació al voltant del Sol.

Comentari:

Des de la dècada del 1960, l'escultura representativa de l'art cinètic es va desenvolupar, en part, gràcies a les aportacions de l'enginyer i artista nord-americà Alexander Calder.

Les seves escultures més populars són els mòbils o estructures penjades que es caracteritzen per ser fetes de planxes de metall retallades i pintades de colors primaris, planxes que un conjunt de filferros metàl·lics uneixen en equilibri i que es mouen amb el pas de l'aire de manera que s'aconsegueixen variacions tridimensionals. El balanceig els fa canviar de forma i els converteix en orgànics i provisionals, com si fossin joguines.

Els mòbils introdueixen la idea del temps en l'escultura gràcies al moviment.

Els primers són dels anys 1930 i el nom, mòbil, el va plantejar Marcel Duchamp, que va ser un dels representants principals del dadaisme (primeres avantguardes).

Calder dividia els mòbils en tres categories: drets, murals i suspesos.

Abans que mòbils havia fet stabiles (nom proposat per H. Arp) per a les construccions estacionàries.

Sembla que la idea de fer escultures com aquestes la hi suggerí un quadre de Mondrian que li va fer pensar com es veurien aquells rectangles de colors si es poguessin moure. Primer va experimentar amb escultures motoritzades i impulsades amb manetes, però des del 1932 creà les ameboides en suspensió mogudes pel vent. L'escultura cinètica inspira formes que s'aguanten d'una manera inestable sobre un precari punt de suport i giren amb el vent o es mouen per un sistema descompensat de pesos. Potser recorden la idea constructivista segons la qual l'art en moviment constant pot representar la vida.

Les formes mironianes (va ser molt amic de Miró) semblen haver influït en aquest artista de manera que algunes obres seves són com pintures de Miró fetes escultures.

Calder, que s'havia format com a enginyer mecànic, va començar fent figures de circ de filferro en miniatura (cavalls, elefants, girafes...), d'un gran enginy i habilitat. El circ, famós a tot arreu, no el va allunyar d'una labor artística caracteritzada per una gran creativitat, l'humanisme, l'optimisme i la ingenuïtat. El seu esforç creatiu era immens i va arribar fins i tot a dissenyar avions i automòbils, pintats amb uns colors alegres que denoten una posició optimista. Tot i que era un inconformista, no va dirigir mai l'humor contra l'art, sinó tot el contrari. Volia fer coses que fossin divertides de veure, sense cap valor propagandístic. Les seves obres estan en la línia de Brancusi i Miró per la ingenuïtat (naïf) i l'amor pel joc.

Les seves arrels es troben en el surrealisme i el constructivisme (moviments de les primeres avantguardes). En les seves obres hi domina la lògica geomètrica i l'espontaneïtat, la fantasia, l'humor, la sensibilitat i la ingenuïtat.

Després de la Segona Guerra Mundial va començar a fer diverses versions monumentals dels mòbils i dels estables o stabiles, els quals romanen agafats a terra com formes antropomorfes.

Calder no fou pas l'iniciador de l'art cinètic en l'escultura, sinó que va ser l'artista constructivista Naum Gabo el primer a introduir el moviment en una escultura abstracta. Hi ha autors que atribueixen a M. Duchamp aquesta aportació en la seva Roda de bicicleta (1913). Calder va ser, però, el primer a crear un art en moviment.