Causes i Conseqüències de la Revolució de 1868 a Espanya
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en catalán con un tamaño de 13,33 KB
Causes de la Revolució de 1868
Crisi econòmica i malestar social
A mitjan dècada de 1860, durant el regnat d'Isabel II, Espanya va patir una greu crisi del sistema capitalista.
- Crisi financera: Originada pels problemes derivats del funcionament de les xarxes ferroviàries. La seva construcció va comportar una gran inversió de capital a la borsa, però quan va començar l'explotació, el seu rendiment econòmic era molt baix.
- Crisi industrial: La Guerra de Secessió dels EUA va tallar el subministrament de cotó, fet anomenat "fam del cotó", i va provocar l'encariment de la matèria primera. Això va causar una pujada de preus i moltes fàbriques van tancar per manca de diners a causa de la baixa demanda, tot provocat per la crisi econòmica general.
- Crisi de subsistències: Les males collites van provocar escassetat de blat i un augment dels preus. Això va generar una crisi generalitzada, ja que la població no tenia diners, provocant fam al camp i atur a la ciutat.
Crisi política: el Pacte d'Ostende
La població estava descontenta amb el sistema polític a causa de la greu crisi econòmica. El 1866 va tenir lloc la revolta de la caserna de San Gil. Com a conseqüència, O'Donnell va ser destituït per la reina, i van continuar governant els governs del partit Moderat (Narváez i González Bravo), que van tancar les Corts i no van fer res per solucionar els problemes del país.
El Partit Progressista, dirigit per Prim, es va negar a participar en el sistema polític, ja que era impossible accedir al poder per vies democràtiques. El Partit Democràtic va adoptar la mateixa posició. Ambdós partits van signar el Pacte d'Ostende (1867) i el Pacte de Brussel·les, on acceptaven posar fi a la monarquia isabelina i van deixar la decisió entre monarquia i república en mans del sufragi universal.
A l'estiu, una revolta popular antiborbònica, estesa per tota Catalunya, va fracassar i va patir una forta repressió. Després de la mort d'O'Donnell, els unionistes, liderats per Serrano, es van unir al pacte, aportant l'exèrcit, ja que comptaven amb molts dels alts comandaments militars.
La Revolució de 1868 i el Govern Provisional
Va haver-hi un pronunciament militar contra Isabel II. Els partits que havien pactat van publicar un manifest contra la reina que acabava amb la proclama "Viva España con honra". El moviment es va estendre per la península i la corona no va poder neutralitzar-lo. La reina va exiliar-se a França, on va ser acollida per Napoleó.
Es va formar un govern provisional dirigit pel general Serrano, sense consultar a les juntes, integrat per progressistes i unionistes, marginant demòcrates i republicans. Aquest govern va reconèixer les llibertats fonamentals i va convocar eleccions a Corts Constituents per sufragi universal masculí (majors de 25 anys). També va dissoldre les juntes revolucionàries, que eren un contrapoder local, i va desarmar els cossos de Voluntaris de la Llibertat, milicians que donaven suport a les juntes. Aquestes accions van provocar insurreccions armades contra el govern provisional.
La Constitució de 1869
El gener de 1869 es van celebrar eleccions a Corts Constituents, amb una participació del 70%.
Resultats:
- Monàrquics: 236 escons
- Republicans: 85 escons
- Moderats i carlins: 20 escons
- Resta: 40 escons
Característiques de la Constitució:
- Reconeixement dels drets naturals i inalterables de l'individu i del principi de la democràcia (sufragi universal).
- Llibertat de reunió i associació.
- Sobirania nacional.
Divisió de poders:
- Poder legislatiu: Corts (Congrés i Senat).
- Poder executiu: Rei, que sanciona i promulga les lleis a través dels ministres.
- Poder judicial: Tribunals de justícia.
Llibertat religiosa i d'instrucció: Van ser els aspectes més polèmics. Es va aprovar la llibertat religiosa, però la nació es comprometia a mantenir el culte i els ministres de l'Església catòlica, provocant la reacció en contra dels sectors tradicionalistes i del Vaticà.
Estructura administrativa: Centralista i unitarista, per por a les institucions locals i provincials, on tenien més fàcil accés els demòcrates i republicans.
Punt feble: L'Estat es definia com a monàrquic, però no hi havia cap monarca regnant. L'objectiu de la política espanyola durant els primers anys del Sexenni va ser trobar un rei.
El final del Sexenni: el cop d'estat de Pavía
- Emilio Castelar va elaborar un pla per restablir l'ordre.
- El General Pavía, capità general de Madrid i partidari de la política de mà dura, va oferir a Castelar prorrogar la suspensió de les Corts, que estaven tancades des del 20 de setembre.
- Castelar no va acceptar i va anar a les Corts a donar explicacions, on va perdre el vot de confiança el 3 de gener de 1874.
- Pavía i els seus homes van irrompre a la sala del Parlament i van protagonitzar un cop d'estat.
- A Catalunya, el general Martínez Campos va reprimir els sectors populars i obrers, va destituir els membres de l'Ajuntament de Barcelona i va aconseguir controlar la ciutat. El Xic de les Barraquetes es va revoltar a Sarrià defensant la República federal, però va ser vençut.
Hi va haver una resistència mínima contra el cop d'estat al conjunt del país, ja que la base social que sustentava la República havia estat durament reprimida durant els governs de Salmerón i Castelar. A més, el divorci entre els polítics republicans a Madrid i les seves bases socials a les províncies era un fet indiscutible, com es va veure amb l'Estat Català i el cantonalisme.
El general Serrano va ser nomenat president del govern de la República, que va passar a ser un règim de dictadura personalista de dretes. El sistema estava en suspens: la Constitució, les Corts, el cantonalisme reprimit, la Internacional dissolta, i continuaven la guerra carlina i la guerra de Cuba.
Els partidaris del restabliment de la monarquia borbònica conspiraven per imposar la solució alfonsina com a sortida a la profunda crisi de l'Estat, amb Alfons, fill d'Isabel, com a candidat.
El nou panorama polític
A l'esquerra se situaven els Demòcrates, formats per dos partits: el Partit Democràtic i el Partit Republicà Democràtic Federal.
Al centre se situaven els Republicans, formats per:
- Intransigents: partidaris de la insurrecció.
- Benèvols o moderats: partidaris de la participació electoral i del pacte amb altres forces.
- Unitaris: partidaris d'un estat centralista.
- Federalistes: partidaris d'una república federal.
A la dreta se situava l'Associació Internacional de Treballadors, formada per socialistes, comunistes i anarquistes.
A les eleccions de gener de 1869, els republicans federals van obtenir una gran victòria a Catalunya, amb 28 dels 37 diputats. Això contrastava amb el resultat a la resta de l'Estat, on van obtenir 85 dels 381 escons.
El grup republicà a les Corts estava format per líders com l'Estanislau Figueras (moderat), el Francesc Pi i Margall (federalista) i l'Emilio Castelar (unitarista).
Republicanisme federal i agitació social
Opció intransigent: La insurrecció federalista.
Els republicans benèvols ja es trobaven a les Corts, però tot i que la participació dels diputats republicans va ser activa, les seves propostes no prosperaven, ja que no tenien la força parlamentària suficient.
Això va donar arguments als republicans intransigents, que volien imposar la República federal de manera immediata a través de la insurrecció armada.
a) 6-12-1868: Aixecament republicà a Cadis (fracàs).
b) 18-05-1869: Representants de les forces republicanes federals de Catalunya, Aragó, València i Balears van signar el Pacte de Tortosa, defensant l'opció federalista i prenent com a referència l'antiga Corona d'Aragó. El seu promotor va ser Valentí Almirall.
c) Ordre de desarmar les milícies: Aixecaments de republicans federals a Catalunya, València, Aragó, Múrcia i Andalusia (setembre i octubre de 1869). Consideraven que el govern havia traït l'esperit de la Revolució de Setembre.
d) Abril 1870: Repressió d'una insurrecció popular a Barcelona contra el restabliment del sistema de reclutament de soldats per sorteig (quintes).
El fracàs reiterat de les insurreccions federals va posar de manifest la incapacitat dels federals intransigents per arribar al poder mitjançant la via insurreccional.
El Regnat d'Amadeu I
El general Prim, president del govern i home fort del moment, va ser el gran valedor d'Amadeu de Savoia. No obstant això, el seu assassinat quan el nou rei viatjava cap a Espanya va deixar Amadeu en una situació difícil.
Greus divisions internes:
- Els progressistes que li donaven suport es van dividir en:
- Radicals: liderats per Ruiz Zorrilla.
- Constitucionals: liderats per Sagasta.
- Unió Liberal: Amb suport al monarca (Serrano) i crítics (Cánovas del Castillo).
- Divisió i trencament dins del Partit Democràtic.
- Insurreccions de caràcter federalista, que combinaven l'acció dels republicans amb la influència dels anarquistes.
- Assassinat de Prim, el seu màxim defensor i suport.
El rei va abdicar, renunciant al tron, i va deixar la impressió d'un país ingovernable i contrari a l'establiment d'una monarquia democràtica.
La Primera República
L'11 de febrer de 1873 es va proclamar la I República a les Corts, amb predomini dels monàrquics radicals (256 diputats a favor, 32 en contra).
Per què? Totes les opcions havien fracassat: el règim amadeista havia sigut un fracàs, i es va produir una aliança entre els monàrquics radicals (Partit Democràtic) i els republicans de Figueras.
- Monàrquics radicals: Van acceptar la República com a solució al fracàs de la monarquia, amb la condició de modificar les estructures estatals de manera controlada, des del govern.
- Republicans de Figueras: El nou govern va adoptar mesures per evitar la proliferació de juntes revolucionàries republicanes, que podien conduir a l'anarquia.
Els republicans catalans van pressionar a favor d'una república federal, però la direcció del partit, que s'havia aliat amb els monàrquics radicals, no ho va acceptar.
Els federalistes intransigents van reaccionar malament davant d'aquesta negativa de construir immediatament l'Estat federal: molts ajuntaments van demanar la República federal i hi va haver un intent de proclamar l'Estat Català.
Insurreccions cantonalistes
Conseqüència: Situació molt delicada:
- Pacte entre monàrquics radicals i republicans.
- Oposició entre els dirigents i les bases del partit federalista.
- Els carlins amenacen la supervivència de l'Estat amb insurreccions.
Pi i Margall, ministre de la Governació i federalista, quan va rebre la notícia de la proclamació de l'Estat Català, va adoptar un conjunt de mesures per impedir el seu triomf: va convèncer els caps del moviment, va alertar els governadors civils i va anunciar el viatge a Catalunya d'Estanislau Figueras, president de la República, el qual va evitar el procés de federalisme independent de Madrid a Catalunya.
Pi i Margall no volia destruir l'ordre establert, sinó assolir la República federal de manera gradual, perquè anar de pressa i precipitar-se podia acabar amb la dèbil República que acabava de néixer.
La República va ser un règim dèbil des del seu començament i no va poder superar les seves greus contradiccions internes. Les contínues crisis de govern eren també crisis de l'Estat. Hi havia una situació de caos i desgovern que obligava a prendre mesures repressives, sovint mal enteses.
En 11 mesos, hi va haver quatre presidents:
- 11 de febrer de 1873: Estanislau Figueras.
- 11 de juny de 1873: Francesc Pi i Margall.
- 18 de juliol de 1873: Nicolás Salmerón.
- 2 d'octubre de 1873: Emilio Castelar.
I dos cops d'estat militars.