Causes i Conseqüències de la Primera Guerra Mundial

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 10,01 KB

1. Introducció a la Primera Guerra Mundial

1.1 Context històric

(Afegir una breu introducció al context històric previ a la guerra)

2. Les Causes de la Primera Guerra Mundial

Es solen destacar quatre causes principals:

2.1 Els antagonismes econòmics

La rivalitat econòmica entre la Gran Bretanya i Alemanya, i els interessos financers de França a Rússia, expliquen el conflicte. L'espectacular desenvolupament econòmic alemany inquietava els cercles financers i industrials londinencs. Els interessos financers francesos a Rússia són un exemple de com els factors econòmics podien condicionar les aliances polítiques.

2.2 La cursa d'armaments

El període immediatament anterior a la guerra es coneix com a pau armada, ja que es parlava molt de pau, però al mateix temps tots els països preparaven els seus exèrcits i equips de guerra. Les indústries dels diferents estats s'aplicaren al desenvolupament de l'arma més mortífera: l'artilleria. Els obusos i els canons van ser les armes que es van perfeccionar més. El fet que la indústria pesant s'apliqués en la construcció d'armament constitueix una traducció d'un esperit latent d'agressivitat entre els principals països europeus.

2.3 Les rivalitats territorials i colonials

Rivalitat per la possessió de colònies. La Gran Bretanya i França tenien força dominis arreu del món, i fins i tot algunes nacions petites i pobres, com ara Bèlgica i Portugal, dominaven zones més extenses que els seus propis territoris. Els imperis centrals, com ara Àustria-Hongria i Alemanya, havien arribat tard al repartiment colonial. Alemanya havia aconseguit quatre territoris africans que no eren zones riques ni amb gaires possibilitats econòmiques.

2.4 L'augment de l'esperit nacionalista

Durant els anys anteriors al 1914 es va generar un augment progressiu de l'estat d'ànim victimista entre l'opinió pública de totes les nacions, que exacerbava els sentiments nacionals. El nacionalisme, exaltant la grandesa i la glòria de la nació pròpia en relació amb les altres, acaba proclamant la necessitat d'una unió sense reserves de tots els ciutadans contra l'enemic exterior comú. Cada país descobria en l'estudi de la seva història motius de ressentiment envers els seus veïns:

  1. Els francesos havien de defensar-se dels alemanys, que els havien pres Alsàcia i Lorena.
  2. Els alemanys havien d'anar contra els francesos i els eslaus que els impedien l'expansió i la reunificació.
  3. Els russos contra els tàrtars, els asiàtics i els germànics.
  4. Els italians s'havien d'enfrontar als austríacs per culpa de les terres irredentes.
  5. Els eslaus del sud mantenien viu l'odi contra els turcs, que havien estat feia ben poc els dominants de bona part dels Balcans.
  6. Les minories nacionals de l'Europa central i oriental havien pres consciència de la seva nacionalitat i s'afanyaven a tenir autonomia o independència, i això generava cada vegada més tensions.
  7. Diversos corrents de pensament alimentaven el desig d'aconseguir la unificació de tots els europeus d'un origen comú. Els més importants eren el pangermanisme (unir en un gran imperi tots els pobles d'origen germànic) i el paneslavisme (proposava la unió sota un mateix estat de tots els pobles d'origen eslau).

3. L'esclat de la guerra

En una situació internacional tan conflictiva i complexa, un enfrontament entre dos estats, que en altres circumstàncies hauria estat aïllat, va donar peu a l'esclat de la guerra.

3.1 El desencadenant de la guerra i el joc de les aliances

L'assassinat l'any 1914 de l'arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo, per un bosnià membre de la societat secreta "La Mà Negra", va ser el detonant. El govern austrohongarès va adreçar un ultimàtum de 48 hores al govern serbi perquè adoptés una política decidida a combatre les accions dels activistes eslaus i acceptés la col·laboració de les autoritats austríaques. Si no, les tropes austrohongareses envairien el país. Àustria va declarar la guerra a Sèrbia i va bombardejar Belgrad. Alemanya es va sentir amenaçada per Rússia. El canceller Bethmann va enviar un ultimàtum a russos i francesos. Rússia no va ordenar la desmobilització i Alemanya va declarar la guerra a Rússia i a França. Van posar en pràctica el Pla Schlieffen (pla d'atac concebut l'any 1905 pel cap de l'estat major alemany, el mariscal von Schlieffen, per aixecar l'exèrcit francès en sis setmanes, encerclant-lo en un vast moviment passant per Bèlgica).

3.2 Els corrents pacifistes

Els líders socialistes van ser els únics que estaven en contra de la guerra, com Jean Jaurès (líder socialista francès). Els socialistes europeus van proposar una vaga general per defensar la pau. Però els socialistes alemanys no volien fer vaga i els socialistes francesos no van voler actuar d'esquena a la II AIT (Segona Internacional). El 31 de juliol, Jean Jaurès va ser assassinat per un nacionalista exaltat. A Alemanya, quasi tots els socialdemòcrates van votar els crèdits de la guerra i les masses obreres dels diversos països van ingressar en els respectius exèrcits sense cap mena de resistència.

4. El desenvolupament i les fases del conflicte

Les forces dels dos blocs eren força equilibrades. Els imperis centrals no tenien grans colònies, però formaven un bloc territorial compacte i coordinat.

4.1 1914: La il·lusió d'una guerra curta

El Pla Schlieffen, dirigit per Moltke, pretenia abatre els francesos abans que les tropes britàniques o russes els poguessin ajudar. Els russos havien de ser continguts pels exèrcits austríacs. Però, malgrat la defensa de Bèlgica, els alemanys van travessar el país i es van endinsar en direcció a París. Van ser frenats pels francesos al riu Marne. La batalla del Marne va ser decisiva. Les forces franceses, dirigides per Foch, van resistir i van fer recular els alemanys. Es va originar la guerra de posicions. Aleshores, Alemanya va haver d'actuar en dos fronts: el front francès i el front oriental, on havia de respondre a l'ofensiva dels russos. Les tropes russes van ser vençudes per les alemanyes, comandades per Hindenburg i Ludendorff, a la batalla de Tannenberg. L'exèrcit rus va fer recular els austrohongarès a Galítsia.

4.2 La guerra de trinxeres i l'ampliació del conflicte

Es va iniciar una nova estratègia que consistia en la construcció de trinxeres, perquè els soldats es poguessin protegir del fred, la pluja i l'abast de les armes de tir de l'enemic. La defensa i els atacs ocasionals de les trinxeres van crear fronts lineals immobilitzats, en els quals ni un bàndol ni l'altre podia avançar. L'estabilització del front es va consolidar. La utilització d'armes noves, que mataven els soldats i els obligaven a lluitar amb màscares que reduïen la visibilitat, va augmentar la mortalitat. L'única arma eficaç contra les trinxeres era l'artilleria. Durant 1915-1916, la guerra es va concentrar en batalles com la de Verdun (que va resistir 300 dies de bombardejos) o la del Somme. La guerra al mar es va reduir a la batalla de Jutlàndia, en la qual es van enfrontar l'armada alemanya (bloquejada a Bremen) i la britànica. El front italià va quedar fixat a la línia marcada pel riu Isonzo i a la regió del Trentino, d'on va retrocedir fins al Piave. Als Balcans, on serbis, romanesos i grecs formaven un passadís entre Àustria-Hongria, Turquia i Bulgària, els alemanys i els búlgars van deixar de banda els serbis a Montenegro, mentre els turcs rebutjaven l'ofensiva britànica a Gal·lípoli.

4.3 Un any clau: 1917

La població civil va arribar a situacions límit de subsistència. Hi va haver intents d'amotinament a les guarnicions i vagues de protesta per l'escassetat de productes de primera necessitat. A Rússia va esclatar una revolució dirigida pels bolxevics, que van aconseguir el poder liderats per Lenin i van demanar la pau als imperis centrals. La retirada de Rússia va ser compensada per l'entrada dels Estats Units en el conflicte, el 6 d'abril. El motiu de fons era la possibilitat de no recuperar els crèdits concedits a la Gran Bretanya i França en cas que guanyessin les potències centrals.

4.4 El final de la guerra

El moviment obrer internacional s'havia declarat majoritàriament a favor de la guerra, però els socialistes de cada estat havien començat a prendre una actitud crítica més radical. La insurrecció dels Estats Units al costat dels aliats va determinar el desenllaç final de la guerra. La superioritat bèl·lica dels aliats va esdevenir aclaparadora. Aquesta superioritat va començar a donar resultats: va caure Bulgària i tot seguit Turquia. Àustria estava en procés de dissolució. A l'octubre es va proclamar la república de Txecoslovàquia i al novembre es va produir la destrucció de les línies austríaques a la batalla de Veneto, per part de l'exèrcit italià.

5. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial

Les conseqüències més importants es van derivar dels diversos tractats de pau, que van modificar profundament Europa.

5.1 Els tractats de pau

Es van redactar diversos tractats de pau amb cadascun dels països vençuts. El principal tractat de pau va ser el de Versalles, signat el 29 de juny de 1919 entre els aliats i Alemanya. Aquest tractat establia que Alemanya era l'única culpable de la guerra, perdia totes les colònies i també alguns territoris metropolitans. S'hi afegien la desmilitarització general i l'obligació de pagar reparacions de guerra a les potències vencedores. També els tractats de Saint-Germain-en-Laye i de Trianon van afectar l'Imperi austrohongarès. En van sortir beneficiats Polònia (que va reunificar el seu antic territori), Romania (que va obtenir Transsilvània) i Itàlia. Es van formar dos nous estats: Txecoslovàquia i Iugoslàvia.

5.2 Conseqüències humanes i materials de la guerra

(Afegir informació sobre les conseqüències humanes i materials de la guerra)

Entradas relacionadas: