Catalunya entre 1901 i crisi de solidaritat catalana

3. Catalanisme i republicanisme (1901-1909)

3.1 La consolidació de la Lliga Regionalista:

Al llarg de les primeres dècades del segleXX la Lliga es va consolidar com el partit hegemònic de Catalunya. El seu ideari, que Enric Prat de la Riba va definir a La nacionalitat catalana, reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia política, però es mostrava disposat a intervenir en la política espanyola per tal de modernitzar i descentralitzar l’Estat. Destaquen Prat de Riba, que va ser el resonsable principal de la política catalana, i Francesc Cambó, que va esdevenir del portaveu dels interessos catalans a Madrid. Els primers anys de la Lliga Regionalista no van ser gens fàcils, malgrat l’èxit aconseguit a les eleccions del 1901, les del 1903 i del 1905 li van ser adverses, perquè les forces republicanes van imposar-se a les generals i a les municipals. La crisi esclatà el 1904 arran de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona, en què un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, no obeïren els acords del partit de boicotejar la visita reial. La direcció del partit aprovà la seva actitud, la qual cosa va empènyer el sector més crític a abandonar aquesta formació i a fundar-ne una de nova de caire republicà.

3.2 La coalició Solidaritat Catalana:

El moviment solidari:

El rebuig massiu de la Llei de juridiccions va gestar un moviment patriòtic de refermament de la personalitat catalana i de compromís en la lluita pels drets de Catalunya. Aquest foy l’origen de Solidaritat Catalana, una coalició electoral que aplegava totes les forces catalanes, llevat dels partits dinàstics i dels lerrouxistes. Per a les eleccions del 1907 els partits de Solidaritat van decidir presentar una candidatura conjunta i un programa comú (Programa de Tívoli)
, que defensava la derogació de la Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d’òrgans d’autogovern. Els solidaris van obtenir un gran triomf a les eleccions provincials per a les diputacions, que es va repetir a les generals.

La crisi de Solidaritat:

La presència de diputats solidaris al Congrès va obligar el govern Maura a canviar d’estratègia i a negociar les lleis amb la minoria catalana amb la voluntat tant d’integrar-los al sistema com de dividir-los. Les discrepàncies entre els diferents partits que formaven la coalició solidaria van ser l’element fonamental de la ruptura. El primer factor de discordia va ser el projecte de reforma de l’administració local impulsat pel conservador Antoní Maura. Un segon punt de discordia va arribar quan la Lliga, en defensa dels interessos de l’Església, es va oposar a un projecte de l’ajuntament de Barcelona que comportava la introducció a les escoles municipals de la cooficialitat del català, la coeducació i la neutralitat religiosa. Finalment, els fets de la Setmana Tràgica van acabar de dispersar el moviment solidari, ja que la Lliga va veure amb bons ulls la repressió, i els republicans, en canvi, van criticar l’actuació governamental.

3.3 El catalanisme d’esquerres:

Els escindits de la Lliga encapçalats per Lluís Domenech i Muntaner, van fundar el Centre Nacionalista Republicà, un partit que es definia com a nacionalista, democratic i republicà i al qual van afegir-se alguns militants provinents del federalisme. També va promoure el sindicat Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industia, vinculat a l’obrerisme. La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a l’apropament entre les forces republicanes d’esquerra, que l’any 1910 van fundar la Uníó Federal Nacionalista Republicana.
Però la posterior aliança de la UFNR amb el Partit Radical de Lerroux, l’anomenat Pacte de Sant Gervasi, va desagradar als electors. La desfeta electoral va provocar la crisi de la Uníó Federal Nacionalista Republicana, que va desapareixer l’any 1916.

3.4 L’impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona:

El conflicte del Marroc:

A partir del 1900 Espanya va consolidar la seva penetració al nord d’Àfrica. La conferencia d’Algesires(1906) i el posterior Tractat Hispanofrances van establir un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li va correspondre el territori del Rif, amb l’obligació de pacificar-lo i administrar-lo. L’interes espanyol es basava en els possibles beneficis econòmics, però sobretot en el desig de restaurar el prestigi de l’exercit. La presencia espanyola en aquesta area es va veure contestada pels atacs continuats dels rifenys, organitzats en cabiles. El 1909, al Barranco del Lobo, els rifenys van ocasionar una derrota important a les tropes espanyoles. Aleshores es va decidir d’augmentar el nombre de soldats al Rif amb una lleva dels reservistes. Això va provocar a la ciutat un moviment de protesta molt important.

La movilitzacio popular i les seves conseqüències:

La movilitzaciocontra la guerra i contra l’injust sistema de quintes es va iniciar al port de Barcelona el dia 18 de juliol durant l’embarcament de tropes cap al Marroc. El dia 24, amb la participació de republicans lerrouxistes, socialistes i anarquistes, es va constituir un comitè de vaga que va fer una crida a la vaga general. La revolta popular es va allargar durant una setmana, va desbordar l’objectiu inicial de protesta i va adquirir un fort component antimilitarista de rebuig de l’hegemonia social i cutlural de l’Església. Les autoritats van declarar l’Estat de guerra i van enviar reforços per reprimir les manifestacions. El nombre elevat de morts i ferits va radicalitzar el moviment insurreccional, però la falta de direcció i de coordinació polítiques va derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament. L’actuació del govern va aixecar una onada de protestes que va fer caure el govern conservador de Maura. Els lerrouxistes, desacreditats pel comportament oportunista dels seus dirigents, van anar perdent influencia entre els treballadors. El fracas del moviment va provocar el desengany d’importants sectors de la classe obrera respecte dels polítics republicans i aixo va afavorir l’arrelament de l’anarquisme. Pel que fa al catalanisme, la coalició Solidaritat Catalana va desintegrar-se i la Lliga Regionalista va patir un retrocés electoral important a les eleccions del 1910, acusada d’haver donat suport a la repressió.