El catalanisme i Republicanisme (1901-1909)

1.1. El fracàs del primer Govern regeneracionista

El 1899 la reina regent, María Cristina, va Atorgar la confiança per formar govern a Un nou líder conservador, Francisco Silvela. Aquest govern va impulsar una política reformista i va donar entrada a algunes figures alienes a la política anterior, Com el general
Camilo Polavieja i el líder del conservadorisme català, Manuel Duran i Bas. Així, es va proposar un projecte de descentralització Administrativa i una nova política pressupostària que augmentava els tributs sobre els productes de primera necessitat i creava Impostos nous per poder pagar els deutes Contrets durant la guerra de Cuba.
Les noves carregues fiscals imposades pel Ministre Villaverde van originar una Forta protesta a Catalunya pel Setembre del 1899: els comerciants, bàsicament De Barcelona, es van negar a pagar la contribució trimestral. Va ser la protesta Coneguda com a Tancament de Caixes. Un mes més tard el govern va prendre la Determinació d’embargar els morosos, però l’alcalde de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert. Es va negar a executar els embargaments i presentà la Dimissió. El moviment, va donar lloc a una vaga general de comerciants que es Va estendre a Sabadell, Mataró, Manresa i Vilafranca. Com a resposta, el govern va empresonar els morosos, va Suspendre les garanties
constitucionals a Barcelona durant disset mesos I va declarar l'Estat de guerra. En Desacord amb les mesures repressives, Duran i Bas i Polavieja van dimitir Els càrrecs que ocupaven al govern.

El Tancament de Caixes va iniciar una dinàmica que significà el trencament Entre les elits econòmiques de Catalunya i els partits dinàstics; alhora el Catalanisme va començar a consolidar-se com a alternativa a la caduca política De la Restauració. També va posar fi a l'esperit de regeneració, que havia Durat escassament un any, i el 1901 es va reprendre el torn dinàstic

1.2. Les Reformes de Maura i Canalejas

A la primavera del 1902, en què va fer setze Anys, el monarca Alfons XIII va pujar al tron. Aquest moment va coincidir amb Una renovació delideratge dintre dels Partits dinàstics.L'any 1903 va arribar Al capdavant del Partido Conservador AntoniMaura i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas com a líder del Partido Liberal. Aquesta era una nova generació de polítics influïda pelregeneracionisme que va impulsar els projectes De reforma més importants des de l'interior del sistema, tot i que la por D'acceptar els riscos d'una veritable participació democràtica va mantenir el Torn dinàstic i el falsejament electoral i va fer impossible la democratització Real de la política espanyola.

El 1904 el conservador Antoní Maura es va Convertir en cap del govern i va impulsar un projecte polític, recollit en la Consigna de "revolució des de dalt” que defensava la necessitatde reformar el sistema polític des del govern per Impedir que ho fes una revolta popular. Per això, va intentar dotar el sistema D’una nova base social,les anomenades "masses neutres", amb l'ajuda de lesquals pretenia configurar un Estat fort, capaç de governar de manera eficaç Id'aconseguir desbancar la vella casta De cacicsi també impedir que les classes Populars adquirissin gaire protagonisme. En el seu segon govern (1906-1909) va Promulgar una nova Llei electoral (1907), que no va aconseguir aniquilar la Corrupció, però va fermés difícil el Frau electoral. També es va intentar d'atreure cap al regim el catalanisme Moderat i es van signar alguns acords amb la Lliga Regionalista per dotar de Més autonomia els ajuntaments i les diputacions (Projecte de reforma de L'administració local)

En el terreny social el govern de Maura va Aprovar algunes lleis socials, com la Llei del descans dominical, i creà L’Instituto Nacional de Previsión(1908), dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures econòmiques per reactivar la industria i va promulgar La Llei de colonització interior per estimular l’agricultura. Però la defensa De l’ordre social va comportar  una Actitud molt intransigent a l’hora de mantenir l’ordre públic, especialment en Els esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La repressió que Va seguir la revolta va impulsar una campanya de protesta (“Maura, no!”) que va Fer caure el govern conservador.
L’any 1910, José Canalejas va formar un nou Govern liberal. El seu programa intentava apropar-se als sectors populars Mitjançant un reformisme social més gran I la limitació del poder de l'Església. El nou executiu va iniciar la reforma Del finançament de l’Església i va aprofundir en la separació de l'Església i l’Estat. La negativa de la Santa Seu a qualsevol procés de reforma va comportar la promulgació de l'anomenada "Ley del Candado” (1910), que limitava l'establiment a Espanya de nous ordes religiosos.
Pel que fa a la política social, es va Substituir l'impost de consums per un impost Progressiu sobre les rendes que va provocar la protesta de les classe benestants. També es va reformar la Llei de lleves (1912)que feia obligatori el servei Militar i suprimia la redempció en metàl·lic, i es van promulgar un seguit de Lleis per millorar les condicions laborals, com la normativa sobre el treball De les dones. Finalment, es va iniciar la negociació d'una Llei de Mancomunitats que possibilitava la uníó de les diputacions provincials per Fer-se càrrec de la gestió d'alguns serveis públics. L'assassinat de Canalejas, L’any 1912, va posar fi al seu projecte Renovador.

2.1. Republicanisme i lerrouxisme

El republicanisme va ser la força principal D'oposició: juntament amb els catalanistes, va constituir la minoria Parlamentària més nombrosa al començament del Segle XX. Ara bé, la fragmentació Dels republicans en diversos grups va afeblir la força electoral i, per tal d'unir esforços, el 1903 es va Crear una nova Uníón Republicana, encapçalada Per Nicolás Salmerón
A Barcelona, el republicanisme liderat per Alejandro Lerroux va tenir molta influència Entre les classes populars i va aconseguir èxits electorals notables en les eleccions del 1903 i del 1905. EI lerrouxisme Tenia un fort caràcter anticatalanista i anticlerical i presentava un discurs demagògic I suposadament revolucionari per atreure el suport popular.
La Uníón Republicana va voler ampliar el camp d’acció I es va apropar al catalanisme arran de les eleccions del 1907, en què es va Integrar en la coalició Solidaritat Catalana (Salmerón va ser elegit per Barcelona). Aquesta vinculació al Catalanisme va ser rebutjada per un sector de la Uníón Republicana, encapçalat Per Vicent Blasco Ibáñez a València i Alejandro Lerroux a Barcelona. Aquest Darrer se'n va separar i l'any 1908 va fundar el Partit Republicà Radical. Cap al 1910, Després de la Setmana Tràgica, Lerroux va perdre el suport popular què havia Gaudit, va moderar el seu discurs i es va Traslladar a Madrid.

2.2.Carlisme I tradicionalisme

La mort de Carles de Borbó (Carles VII) l'any 1909 Va convertir el seu fill Jaume de Borbó En el nou pretendent a la corona, Les disputes al si del partit, iniciades a la Darreria del Segle XIX amb l’escissió dels integristes, van continuar i, arran de La Primera Guerra Mundial, un sector del carlisme
es va manifestar germanòfil. Llavors un dels Seus dirigents, Juan Vázquez de Mella, va abandonar la militància i el 1919 va Fundar el Partido Católico Tradicionalista.
Les bases socials del tradicionalisme, com les Del carlisme i l'integrisme, es concentraven A Navarra, al País Basc i a Catalunya, però també n'hi va haver grups a Andalusia (Sevilla i Huelva) i en altres Regions. L'any 1907 es va fundar el Requetè, una organització de caràcter Paramilitar que va prendre el nom dels soldats navarresos durant la primera Guerra carlina i que va actuar a les ciutats com a força de xoc contra el Republicanisme i l'obrerisme. Amb l'arribada de la República el 1931 carlins, integristes i Tradicionalistes van aconseguir reunificar-se en un sol partit, la Comuníó Tradicionalista

2.3. Les Forces obreres: socialisme i anarquisme

Al primer terç del Segle XX es va incrementar de Manera notable el nombre de socialistes i D’anarquistes, que eren les forces predominants dins l'obrerisme, i van multiplicar Les seves actuacions en defensa d’unes millors condicions de treball. Els Socialistes mantenien la seva força a Madrid i al nord d'Espanya i els anarquistes Continuaven sent majoritaris entre la classe obrera catalana, la més nombrosa D'Espanya, i tenien una presència important a Aragó, València i Andalusia.

El partit i el sindicat socialistes

A les primeres dècades del Segle XX el PSOE va Incrementar el nombre d’afiliats: el 1899 en Tenia només uns 3000, el 1915 ja n'eren 15000, i 30000 durant la dècada del 1920. El partit defensava l’acció Política i, per tant, era partidari d’aprofitar les oportunitats que donava el Sistema parlamentari i no defugia les Aliances electorals amb els partits burgesos. Ben aviat va participar en les eleccions i, el 1910, Pablo Iglesias va Aconseguir acta de diputat com a membre De la coalició republicanosocialista.
El sindicat socialista, la UGT, va tenir un Creixement encara més gran: si el 1914 la UGT tenia uns
120000 afiliats, l'any 1921 ja n'havia assolit Els 240000. La UGT era partidària de l'acció Política per aconseguir reformes socials i laborals i defensava la participació De representants obrers en els organismes Estatals. Entre els seus líders va Destacar Francisco Largo Caballero, que El 1918 arribaria al càrrec de secretari General de la UGT.
L'esclat de la Revolució Russa va fer que alguns Militants del socialisme es mostressin Partidaris de la línia bolxevic i s'escindissin del PSOE. EI 1921 els dissidents Van fundar el Partido Comunista de España (PCE), un grup que va tenir poca influencia, Tot i que tenia militants molt actius a Biscaia i Astúries.

L'anarcosindicalisme

La tendència anarcosindicalista, que havia Tingut un paper destacat en la vaga General de Barcelona de l'any 1902 per la reducció de la jornada laboral i L'augment salarial, va promoure, l'any 1907, la creació de Solidaritat Obrera. La nova organització era una federació D'associacions de treballadors de caire apolític i reivindicatiu, i favorable a La lluita revolucionària que, l'any 1910, Impulsà la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El nou sindicat va néixer amb l'objectiu d'escampar-se Arreu d' Espanya i de donar estabilitat i Empenta al sindicalisme anarquista.
La CNT es definia com a revolucionària i Presentava una ideologia basada en quatre pressupòsits basics: la independència Del proletariat respecte de la burgesia i De les seves institucions (l'Estat), l'apoliticisme del moviment obrer i L'abstencionisme electoral consegüent, la Necessitat de la unitat sindical dels treballadors I la voluntat d'enderrocar el capitalisme per mitjà de l'expropiació dels Burgesos. L’acció revolucionària contra La burgesia i el capital s’hauria de dur A terme per mitja de vagues i boicots fins que s’arribés a una vaga general Revolucionària que posés fi a l’Estat i al capitalisme.
Durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial la CNT va passar de 15000 afiliats el 1915 a 700000 a la darreria del 1919. També va ser el moment dels Seus grans líders, Salvador Seguí (El Noi del Sucre), Angel Pestaña i Joan Peiró. En aquest creixement hi va tenir un paper fonamental l'anomenat Congrés de Sants, celebrat el 1918 a Barcelona, en el qual es van crear els sindicats únics d'indústria amb la voluntat de substituir els antics sindicats d’ofici i De reafirmar l’apoliticisme i la necessitat de la negociació directa entre Obrers i amos, sense cap intervenció de forces Polítiques o de representants de l’Estat.

3.1. La consolidació de la Lliga Regionalista

Al llarg de les primeres dècades del Segle XX la Lliga es va consolidar com el partit hegemònic a Catalunya. El seu ideari, que Enric Prat de la Riba va definir a La nacionalitat catalana (1906), Reclamava el dret de Catalunya a l'autonomia política, però es mostrava disposat a intervenir en la política espanyola per tal De modernitzar i descentralitzar l'Estat. Entre els seus dirigents principals destaquen Prat de la Riba, que va ser el responsable principal de la política Catalana ("Catalunya endins"), i Francesc Cambó, que va esdevenir el Portaveu dels interessos catalans a Madrid (Catalunya enfora").
Els primers anys de la Lliga Regionalista no van ser gens fàcils perquè el nou partit va haver de fer cara a l'expansió Del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes. Així, malgrat l’èxit aconseguit a les eleccions Del 1901, les del 1903 i del 1905 li van Ser adverses, perquè les forces republicanes van imposar-se a les generals i a les Municipals.
Aquestes desfetes electorals de la Lliga van Evidenciar les desavinences entre un grup d'intel·lectuals i professionals de Tarannà més progressista que es mostraven Intransigents en el tema de la negociació de les reivindicacions catalanistes Amb el govern de Madrid i la majoria dels Dirigents del partit, que eren partidaris d'una política possibilista que arribés a acords. La crisi esclatà el 1904 arran de la visita del rei Alfons XIII a Barcelona, en què un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, no obeïren els acords del partit De boicotejar la visita reial. La direcció del Partit aprovà la seva actitud, la qual cosa va empènyer el sector més crític a Abandonar aquesta formació i a fundar-ne una de nova de caire republicà.

3.2.La coalició Solidaritat Catalana

El Moviment solidari

El rebuig, massiu de la Llei de jurisdiccions va Gestar un moviment patriòtic de refermament de la personalitat catalana i de Compromís en la lluita pels drets de Catalunya, Aquest fou l'origen de Solidaritat Catalana (1906), una coalició Electoral que aplegava totes les forces catalanes (des dels carlins fins als republicans federals Passant per la Lliga), llevat dels partits dinàstics (conservador i liberal) i Dels lerrouxistes.
Per a les eleccions del 1907 els partits de Solidaritat van decidir presentar una Candidatura conjunta i un programa comú (Programa del Tívoli), que defensava la derogació de la Llei de jurisdiccions i La necessitat de dotar Catalunya d’òrgans d'autogovern. Els solidaris van Obtenir un gran triomf a les
eleccions provincials per a les diputacions, que Es va repetir a les generals, en les quals Van aconseguir 41 dels 44 escons en pugna.

La crisi De Solidaritat

La presència de diputats solidaris al Congrés va Obligar el govern Maura a canviar d'estratègia i a canviar d’estratègia i a negociar Les lleis amb la minoria catalana amb la Voluntat tant d'integrar-los al sistema com de dividir-los. En efecte, les Discrepàncies entre els diferents partits que Formaven la coalició solidària van ser l'element fonamental de la ruptura. El Primer factor de discòrdia va ser el projecte de reforma de l'administració Local impulsat pel conservador Antoní Maura, que els membres de la Lliga volien negociar amb Madrid com un primer pas cap a la Descentralització i que l'esquerra solidaria Rebutjava per poc democràtic.
Un segon punt de discòrdia va arribar l'any 1908 Quan la Lliga, en defensa dels interessos de l'Església, es va oposar a un Projecte de l’ajuntament de Barcelona que comportava la introducció a les Escoles municipals de la cooficialitat del català, la coeducació i la Neutralitat religiosa. Finalment, els fets de la Setmana Tràgica, l’any 1909, Van acabar de dispersar el moviment solidari, ja que la Lliga va veure amb bons Ulls la repressió, I els republicans, en Canvi, van criticar l'actuació governamental.

3.3. El catalanisme d'esquerres

Els escindits de la Lliga l'any 1904, Encapçalats per Lluís Domènech i Montaner Van fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906), un partit que es definia Com a nacionalista, democràtic i republicà i al qual van afegir-se alguns militants provinents del federalisme. Va tenir una incidència electoral escassa, perquè el partit de Lerroux detenia Una bona part del vot republicà, però va Aconseguir un notable activisme a partir del diari El Poble Català i de la fundació de nombrosos ateneus. També va Promoure el sindicat Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), vinculat a l'obrerisme
La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a L’apropament entre les forces republicanes d'esquerra, que l'any 1910 van Fundar la Uníó Federal Nacionalista Republicana (UFNR), amb la qual van obtenir bons resultats a les eleccions Del 1910. Però la posterior aliança de la UFNR amb el Partit Radical de Lerroux, l'anomenat Pacte de Sant Gervasi, va Desagradar als electors, que van castigar ambdues forces a les eleccions del 1914. La desfeta electoral va provocar la crisi de la Uníó Federal Nacionalista Republicana que va desaparèixer l'any 1916.

3.4. L'impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona

El Trist record que la guerra de Cuba havia deixat entre les classes populars va Comportar que l'any 1909, en què es va fer una nova lleva, esclatés una violenta Protesta popular a diferents indrets de Catalunya, sobretot a Barcelona.

El Conflicte del Marroc

A partir del 1900 Espanya va consolidar la Seva penetració al nord d’Àfrica. La Conferència d'Algesires (1906) i el posterior Tractat Hispanofrancès (1912) van Establir un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li va correspondre El territori del Rif, una zona muntanyosa del nord, amb l'obligació de pacificar-lo I administrar-lo. L'interès espanyol es basava en els possibles beneficis Econòmics (mines, inversions en ferrocarrils, etc.), però sobretot en el desig De restaurar el prestigi de l'exèrcit, que havia Minvat després del desastre de Cuba, i D'aconseguir que Espanya esdevingués Novament una potència colonial.
La presència espanyola en aquesta àrea es va Veure contestada pels atacs continuats dels rifenys, organitzats en cabiles. El 1909, al Barranco del Lobo, els rifenys Van infligir una derrota important a les tropes espanyoles, que va sofrir moltes Baixes. Aleshores es va decidir d'augmentar el nombre de soldats al Rif amb una lleva dels reservistes, entre els quals n'hi Havia molts que estaven casats. Es va disposar que alguns regiments partissin Des de Barcelona i això va provocar a la Ciutat un moviment de protesta popular molt important.

La Mobilització popular i les seves conseqüències

La mobilització contra la guerra i contra l'injust Sistema de quintes es va iniciar al port de Barcelona  el dia 18 de juliol durant l’embarcament de Tropes cap al Marroc. El dia 24, amb la participació de republicans Lerrouxistes, socialistes i anarquistes, es va constituir un comitè de vaga que Va fer una crida a la vaga general. La revolta popular es va allargar durant una Setmana, va desbordar l’objectiu inicial de protesta i va adquirir un fort Component antimilitarista i de rebuig de l’hegemonia social i cultural de L’Església.

Es van Aixecar barricades al carrer, es van produir enfrontaments amb les forces de L’ordre i es van incendiar més de vuitanta centres religiosos. Les autoritats Van declarar l’Estat de guerra i van enviar reforços per reprimir les Manifestacions. El nombre elevat de morts i ferits va radicalitzar el moviment Insurreccional, però la falta de direcció i de coordinació polítiques va Derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament,

La repressió posterior va ser molt dura per part del govern de Maura. Es Van celebrar 216 consells de guerra, que van afectar 1700 persones, i es van Dictar 17 penes de mort, de les quals només se’n van dur a terme cinc. Entre Els executats hi havia Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista, Fundador de l’Escola Moderna, que no havia intervingut en la revolta, però que Va ser víctima de la voluntat governamental d’infligir un càstig exemplar.

L’actuació del govern va aixecar una onada de protestes que va fer caure el Govern conservador de Maura. A Catalunya els fets del 1909 també van tenir Conseqüències polítiques. Els lerrouxistes, desacreditats pel comportament Oportunista dels seus dirigents, van anar perdent influencia entre els Treballadors. El fracàs del moviment va provocar el desengany d’importants Sectors de la classe obrera respecte dels polítics republicans i això va Afavorir l’arrelament de l’anarquisme. Pel que fa al catalanisme, la coalició Solidaritat Catalana va desintegrar-se i la Lliga Regionalista va patir un Retrocés electoral important a les eleccions del 1910, acusada d’haver donat Suport a la repressió.

4.1. El procés de formació

El procés d’obtenció de la Mancomunitat va ser Llarg i difícil i va haver de superar Molts entrebancs. Cal buscar-ne els precedents en les actuacions desenvolupades Des dels ajuntaments i les diputacions catalanes a partir del moment en què el catalanisme, I en particular la Lliga Regionalista, va assolir responsabilitats de govern en Aquestes institucions. En efecte, els polítics catalanistes eren conscients que la regeneració de Catalunya necessitava Un programa de millora de les Infraestructures, la modernització del sistema educatiu i el foment de la Llengua i de la cultura catalanes.
Aquests objectius van convertir-se en el Programa de la Diputació de Barcelona l’any 1907, en que Enric Prat de la Riba Va ser-ne escollit president. Així, per impulsar I difondre la cultura catalana, aquest mateix any es va crear l’Institut d'Estudis Catalans; la Biblioteca de L'Institut es va obrir al públic el 1914 Amb el nom de Biblioteca de Catalunya.
Amb la voluntat de dotar Catalunya d’òrgans de Govern propis, l'any 1911 la Diputació de Barcelona, amb el suport de les altres diputacions, va promoure la iniciativa De mancomunar les quatres diputacions catalanes i va presentar una proposta en Aquesta direcció al govern liberal de Madrid. Canalejas es va comprometre a tirar endavant un projecte de Mancomunitats, que va ser aprovat per les corts l'any 1912. Però les circumstancies No el van acompanyar. El partit liberal Estava dividit i alguns dels seus membres eren força hostils al catalanisme, mentre que el partit conservador s'hi va Oposar perquè era una iniciativa dels Liberals. Així, l'any després de l’assassinat de Canalejas (1912) el Senat, Dominat per forces anticatalanistes, va bloquejar el projecte aprovat per les Corts. Finalment, l’any 1913 el nou govern conservador, encapçalat per Dato, va Publicar un decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se Per a fins exclusivament administratius.

4.2. La Constitució de la Mancomunitat

La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el 6 d'Abril del 1914. El nou organisme Constava d'una presidència, per a la qual va ser elegit Enric Prat de la Riba, i una assemblea, que designava un consell Permanent integrat per vuit membres. La Mancomunitat, però, només va ser una delegació de les funcions que ja tenien Les diputacions i va disposar tan sols del pressupost què
aquestes disposaven anteriorment. És a dir, no Hi va haver mai ni cessió de noves competències de govern ni modificacions Pressupostaries que n'augmentessin els Recursos. A més, en qualsevol moment el govern podia suspendre la Mancomunitat, Atès que era tan sols un ens administratiu.
La Lliga Regionalista va tenir sempre una Presència majoritària a la Mancomunitat, des d'on va dur a terme una política De govern orientada a estimular el desenvolupament Cultural i la modernització econòmica i social de Catalunya. L'organisme va Tenir tres presidents: Prat de la Riba fins a la seva mort el 1917, Josep Puig I Cadafalch fins al 1923 i Alfons Sala, Nomenat per Primo de Rivera després de Fer el Cop d'Estat, fins al 1925.

4.3. L'obra de govern de La Mancomunitat

L'actuació de la Mancomunitat va seguir la Política iniciada per la Lliga des de la Diputació de Barcelona i va tenir dues Direccions fonamentals: d’una banda, la creació d’una infraestructura de Serveis públics i administratius bàsics per potenciar el desenvolupament Econòmic; d’una altra, el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir D’un projecte cultural i educatiu. La realització d’aquest programa va haver de Superar l’escassetat de recursos econòmics- la Mancomunitat no va tenir Pressupost propi fins l’any 1918- i la curta vida de la institució.

Pel que fa Al desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir una bona part dels Recursos en un pla de millora de la xarxa viària i també dels sistemes postal i Telefònic- entre el 1916 i el 1921 es va fer arribar la xarxa telefònica a Alguns dels pobles més aïllats de Catalunya-. També es va endegar un pla D’acció agrària per modernitzar les formes de producció i augmentar la productivitat De l’agricultura i de la ramaderia. Per això, es van crear escoles de tècnics Agraris mitjans i superiors, camps d’experimentació de conreus i granges model, I es va fomentar el cooperativisme agrari.
Pel que fa a la cultura i a l'ensenyament, es va Iniciar un ambiciós projecte centrat en La consolidació de la llengua i la cultura catalanes; la creació de les Biblioteques Populars (1918), les Escoles Experimentals(1918) i els Estudis Normals (1919). Per tal de normalitzar la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans va Iniciar una tasca d'unificació ortogràfica, que va encarregar a Pompeu Fabra i culmínà anys més tard amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana (1932). També es va posar èmfasi en La divulgació i la protecció del patrimoni Cultural; amb aquesta finalitat es va constituir la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments
Paral·lelament, es va impulsar una renovació Pedagògica, que va introduir a Catalunya Els mètodes de María Montessori, es va crear l'Escola Industrial (1910), I ‘Escola del Treball i l'Escola de l'Administració Local, destinada a capacitar tècnicament els futurs funcionaris públics de Catalunya. La missió d'aquestes noves Institucions educatives, que van ser veritablement exemplars en el seu temps, era potenciar la diversificació professional i Preparar professionalment quadres tècnics De nivell mitjà i superior per a la indústria i el comerç.

5.1. L'impacte de la Gran Guerra

L'estiu del 1914, durant el govern conservador d’Eduardo Dato, va esclatar la Primera Guerra Mundial, que va enfrontar els imperis Centrals (Alemanya, Àustria) amb les potències aliades (la Gran Bretanya, França, Rússia). El govern va declarar la Neutralitat d’Espanya, la qual cosa va permetre exportar productes industrials i agraris, pels quals els països Combatents estaven disposats a pagar preus Molt alts. Els beneficis industrials  van Augmentar considerablement i els empresaris Van poder fer grans negocis.
L'exportació d’una gran part de la producció va Provocar una puja dels preus interiors, però No va anar acompanyada d’un augment equivalent dels salaris. L'encariment de la vida es va convertir
En un problema per a les classes populars com a conseqüència De la puja del preu de molts productes basics. El conflicte social a causa de l’empitjorament De les condicions de vida va anar creixent de manera imparable fins a Desembocar en el moviment vaguístic del 1917.

5.2. La Crisi del 1917

Les greus dificultats del sistema polític de la Restauració, el descontentament militar i la conflictivitat social van provocar Una protesta generalitzada.

La Protesta militar

L'exèrcit espanyol presentava un nombre excessiu D'oficials en relació amb el de soldats. La tensió es va agreujar pel fet que Els ascensos s’obtenien majoritàriament per mèrits de guerra, sistema que Beneficiava els militars africanistes en detriment dels peninsulars. A més, la Inflació havia comportat la disminució del valor real dels baixos salaris Militars. El fort descontentament entre els oficials de graduació baixa i Mitjana va desembocar en la formació de juntes de defensa, associacions de Militars que es van anar constituint a la majoria de les guarnicions. Les Juntes reclamaven un augment salarial, s’oposaven als ascensos per mèrits de guerra I reivindicaven l’antiguitat com a únic criteri. El juny del 1917 van elaborar Un manifest que culpava el govern dels mals de l’exèrcit i del país i feia una Crida a la renovació política utilitzant un llenguatge de caire Regeneracionista.

La crisi Política

El 1916 el govern era en mans d’un gabinet Liberal presidit per Romanones, que, davant les acusacions de corrupció Política per part de l’oposició, va decidir clausurar les corts. L’Abril del 1917 el conservador Dato va tornar a ser cap del govern i, a mitjan mes de Juny, una representació de diputats (catalanistes, republicans, etc.) va Reclamar la reobertura de la cambra. El govern s’hi va negar i, com a resposta, Va declarar l’Estat d’excepció i va endurir la censura de premsa.

A iniciativa de la Lliga Regionalista, es va celebrar a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris Catalans (5 de juliol del 1917), que va exigir la formació d’un govern Provisional que convoqués unes corts constituents per reformar el sistema Polític i descentralitzar l’Estat.

Des de l’Assemblea Es va convocar una reuníó de tots els diputats i senadors espanyols, però dels 760 que havien estat citats només n’hi van anar 71, majoritàriament Catalanistes, republicans i socialistes. El govern va prohibir la convocatòria, Que es va celebrar el 19 de juliol a Barcelona i va ser dissolta per la guardià Civil.

Malgrat La celebració d'una segona reuníó a Madrid a l’Octubre, el moviment Parlamentari va desaparèixer sense haver Aconseguit la reforma constitucional. Cal cercar les causes del fracàs en el fet que ni les forces monàrquiques Ni les juntes de defensa van donar-hi Suport i també en les discrepàncies entre els catalanistes conservadors i els Grups d'esquerra. A més, la vaga general de L’Agost va inhibir les forces burgeses Davant el temor d’un esclat revolucionari.

La vaga general revolucionària

El 1916 ja s'havia produït un moviment vaguístic Important i, el març del 1917, les centrals sindicals CNT i UGTvan acordar de signar un manifest conjunt per instar Elgovern a intervenir per aturar la puja Dels preus. Almes d'Agost, i arran d'un Conflicte ferroviari a València,la UGT Va fer una crida a la vaga general. La protesta es va estendre per totEspanya i va adquirir un caràcter polític perquè les forces Obreres convocantsreclamaven la fi de la Monarquia, la formació de govern provisional que convoqués corts constituents La implantació d'un sistema republicà.

La vaga va tenir una incidència molt desigual, Perquè amb prou feines va comptar amb la Participació dels sectors pagesos. Es van produir incidents importants a Madrid, Barcelona, el País Basc i Astúries, on es va arribar a paralitzar la Vida ciutadana. Els membres del comitè constituït a Madrid i format per Largo Caballero i Julián Besteiro van ser Detinguts. El govern va declarar
la llei marcial i, al cap de tres dies D'aldarulls, va ordenar a l'exèrcit sufocar el moviment. El balanç va ser de més de setanta morts, dos centenars de Ferits i aproximadament dos mil Detinguts. La vaga general va fracassar i no va aconseguir el suport d'altres Sectors, però la contundència de la repressió va afeblir encara més el règim I va radicalitzar l'oposició obrera.

6.1. La fi del sistema del Torn pacífic

Per resoldre la greu crisi de l'any 1917 es va Recórrer a la formació d’un govern de concentració amb la participació dels Líders dinàstics (conservadors i liberals) I dels catalanistes de la Lliga Regionalista, que creien que la seva participació al govern de Madrid ajudaria a renovar la Política espanyola i facilitaria la Consecució de l'autonomia catalana. Però les diferencies entre els coalitzats Van impossibilitar de consensuar un programa de reformes, contenir la inflació i restablir l'ordre social. Llavors, l’any 1918 es va tornar al sistema del torn. De Tota manera, la descomposició dels partits dinàstics que, mancats de lideratges Forts, es van fragmentar en diverses faccions, Va dificultar l'obtenció de majories parlamentàries que donessin estabilitat Als governs i al sistema
polític.
La greu situació política derivada de una sèrie De derrotes militars al Marroc (Annual) va forçar la creació l'any 1921 d'un Nou govern de concentració (l'anomenat Gobierno Nacional), que es va caracteritzar pel fet d'integrar els líders de Les diferents faccions dinàstiques (Maura, Dato, Romanones, Alba, García Prieto...) i un representant de la Lliga (Cambó) i del Partido Reformista
(Melquíadés Álvarez). El nou executiu tampoc no Va aconseguir l'estabilitat política: entre el 1918 i el 1923 hi va haver Déu Canvis de govern i cap no va arribar a l'any de vida. A més, incapaços de resoldre Els greus problemes, els governs van recórrer a mesures d'excepció, com la Suspensió de les garanties constitucionals I la clausura del Parlament, que van ser unes constants.

6.2. La Campanya per l'autonomia

A Catalunya, esperonats per Alfons XIII, que Havia mostrat la seva voluntat de Resoldre el tema català, la Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar Al final de l'any 1918 una campanya en defensa de l'autonomia. A l’inici del 1919 es va presentar a Madrid un Projecte d'Estatut de Catalunya en què es proposava la formació d'un govern català i d'un Parlament elegit per sufragi universal.
El projecte va ser mal rebut pels cercles Polítics de Madrid, el govern s’hi oposà I el monarca no hi va donar suport. A més, es va desencadenar una intensa Campanya en contra, organitzada bàsicament per les diputacions provincials Castellanes i per algunes entitats econòmiques, que consideraven que el projecte autonòmic era un privilegi que podria obrir El camí cap al trencament
d'Espanya. La presentació d'aquest projecte Davant les corts va suscitar un debat tan ple d'hostilitats, que els diputats Catalans van abandonar la cambra.
D'altra banda, la campanya va coincidir amb un Moment de fortes tensions socials a Catalunya davant les quals la Lliga va Ajornar la reivindicació autonòmica perquè considerava prioritari restablir L'ordre social. A més, l'animadversió amb què va ser rebuda la proposta a Madrid va comportar un cop fort per a la Lliga, que va constatar que la col·laboració en els governs de coalició no havia Significat, com esperava Cambó, una sensibilitat més gran envers les Reivindicacions del catalanisme.

6.3. L'enfortiment del Catalanisme d'esquerres

Davant el que anomenaven la claudicació de la Lliga a Madrid, les forces D'esquerres es van proposar fer una renovació dels seus principis basada en la Necessitat de catalanitzar el republicanisme després de la petjada anticatalana que havia deixat Lerroux, i de republicanitzar El catalanisme per posar fi a l'hegemonia de la Lliga. A més, també van voler atreure sectors de l'obrerisme Per tal que abandonessin l'apoliticisme Propugnat pels anarcosindicalistes i esdevinguessin base electoral del Catalanisme d'esquerres.
L'any 1917 Francesc Layret i Lluís Companys van Organitzar el Partit Republicà Català. EI 1922 un grup d'intel·lectuals i Professionals descontents amb la política De la Lliga va abandonar el partit i va crear Acció Catalana. Aquell mateix any Francesc Macià fundà l'organització Estat Català, amb postulats independentistes. Al seu torn, el 1923 es va crear una organització socialista estrictament Catalana quan un grup de militants del PSOE, encapçalats per Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans, van formar la Uníó Socialista de Catalunya.

6.4. La conflictivitat Social

Els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial Van ser de gran conflictivitat a Europa. El triomf de la revolució bolxevic a Rússia va esperonar els grups revolucionaris I els va donar esperances. A més a Espanya, el final del conflicte europeu va Propiciar un canvi brusc de les condicions econòmiques, la producció va baixar, Va augmentar l'atur i els preus van Pujar, la qual cosa va provocar la mobilització social i l'augment del Sindicalisme.
A Andalusia la situació de misèria dels pagesos Va donar pas a l'anomenat trienni bolxevic(1918-1921). Els anarquistes, i amb Menor intensitat els socialistes, van Impulsar revoltes pageses motivades tant Per la fam de terres com pel deteriorament de les condicions de vida. La Declaració de l'Estat de guerra, la il·legalització de les organitzacions Obreres i la detenció dels seus líders van aturar la rebel·lió. A Catalunya el conflicte rabassaire, iniciat amb la plaga De la fil·loxera, es va accentuar i els Pagesos van crear el sindicat Uníó de Rabassaires (1922), que defensava la Petita empresa familiar davant els grans propietaris de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.

El conflicte obrer va afectar un bon nombre de regions industrials, però va Ser a Barcelona on va assolir dimensions més grans. El 1919 es Va declarar una vaga a La Canadenca, empresa que
subministrava electricitat a la major part de la Ciutat. La vaga, que va aconseguir la paralització Del 70% de la industria local, va durar un mes i mig i va acabar amb un acord Pel qual la patronal acceptava la readmissió dels acomiadats, augments Salarials i la jornada de vuit hores. Però a causa de l'incompliment de la promesa d'alliberar els detinguts la Vaga es va reprendre i la patronal hi va Respondre tancant empreses (locaut) i amb La repressió dels sindicats.
La fi del conflicte de La Canadenca no va Significar la Pau social, el contrari: Entre el 1919 i el 1923 es va produir un violent enfrontament entre les Posicions dels sindicats i de la patronal. La federació patronal va fomentar la Creació del Sindicat Lliure per de restar Força al sindicalisme anarquista i d'enfrontar-s'hi. La tensió social va Degenerar en violència oberta quan aquest sindicat, amb el suport de les autoritats i la policia, va Llogar pistolers per assassinar els principals dirigents obrers. Per la seva Banda, grups vinculats a la CNT hi van respondre amb atemptats contra les Autoritats, els amos, els encarregats i les forces de l'ordre. Entre aquests grups Hem d'esmentar Los Solidarios, que van actuar a Barcelona i entre els quals hi havia Buenaventura Durruti, Juan García Oliver i
Francisco Ascaso.
La Federació Patronal barcelonina exigia mesures De força, i el general Martínez Anido, governador civil de Barcelona, va Protagonitzar una política de protecció dels pistolers de la patronal, va Exercir una dura repressió contra els Sindicalistes i va posar en practica la Llei de fugues, segons la qual la policia podia disparar contra els detinguts Si intentaven fugir. Tot això va originar L’època coneguda com el pistolerisme (1916-1923), durant la qual es van produir més de 800 atemptats i van morir 226 Persones, la majoria dirigents sindicals; però també hi havia empresaris, Encarregats de fàbrica i agents de l'autoritat. Entre les víctimes s’hi van comptar Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1923); l’advocat laboralista Francesc Layret (1920) i el president del govern, Eduardo Dato, que va ser assassinat per Militants anarquistes el 1921.

6.5. El Problema del Marroc: Annual

Al començament de la dècada del 1920, a la zona Oriental del protectorat del Marroc, al voltant de Melilla, les tribus rifenyes Hostilitzaven l'exèrcit espanyol permanentment, El 1921 es van dur a Terme unes quantes operacions per Controlar els rebels; per dirigir l'exèrcit de la zona es va nomenar el general Silvestre, Relacionat amb el rei Alfons XIII I partidari d'atacar les cabiles rifenyes. El general va iniciar una ofensiva Cap a l'interior del territori que va acabar amb un veritable desastre. L’exèrcit va ser derrotat a Annual, es va perdre tot el territori ocupat i es van produir unes 13000 Baixes, incloent-hi la del general Silvestre.
El 1923, amb governs inestables i una tensió social greu, L'anunci de la discussió al Parlament del cas d'Annual i la por que es demanessin responsabilitats polítiques Que podien implicar el monarca, va fer que es mobilitzessin sectors de l'exèrcit i de la dreta que des de feia Temps veien la solució de la crisi en una Dictadura militar.