Carrers romans

Ilerda

En la segona guerra púnica els ilergets (ibers establerts a les valls del Segre i del Cinca), encapçalats per Indíbil i Mandoni, eren aliats dels cartaginesos.

Després estableixen un pacte amb Publi Corneli Escipió.

El 49 aC Ilerda fou l’escenari d’una batalla entre Cèsar i els partidaris de Pompeu, descrita pel mateix Cèsar en el De Belló ciuile.

Emplaçament estratègic: des del turó de la Seu Vella es domina tota la plana del Segríà, i amb el riu Segre com una important via de comunicació.

Difícil establir el paper que tenia amb els ilergets. 

Es creu que va ser una fundació ex novo, de la qual se’n desconeixen els límits.

En època d’August obté el títol de municipium.

Forta crisi el segle III dC.
La muralla abastaria tot el Turó de la Seu Vella i la part baixa fins a l'antic curs dels rius Segre i Noguerola.

Estructura condicionada per la  topografia del nucli urbà, amb una part alta escarpada  i una part baixa enclavada en el marge entre el promontori i els dos rius (no segueix els cànons de les fundacions romanes)
.

El sector més dinàmic de la ciutat correspondria a l'extrem est de la ciutat (terreny pla). Allà hi devia haver la cruïlla del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus, en la qual s'alçaven unes grans termes públiques bastides al segle II dC, l'edifici més notable descobert fins a aquest moment. 

El fòrum estaria situat, hipotèticament, cap a l'altre extrem de la ciutat.
S’han trobat restes d’algunes domus i d’un possible tram del Cardo Maximus i d'algun altre carrrer.

Emèrita Augusta

Els pobles que hi havia a la Península Ibèrica abans de la conquesta dels romans havien desenvolupat una interessant cultura, fruit, en bona part, de les influències de colonitzadors (grecs, fenicis i cartaginesos).

• Primera etàpa S.III- inicis del S.II aC

• Coincideix amb la segona guerra púnica (218 aC- 206 aC)

• Conquesta del sud i l’est peninsular.

Segona etàpa 155-133 aC

• Caracteritzada per la resistència dels pobles autòctons a la conquesta romana:

Els lusitans, encapçalats per Viriat, s’enfronten als romans a base de “guerrilles”, ja que no podien combatre el gran exèrcit ROMà a camp obert. Tot i que van provocar grans pèrdues entre els romans, van ser finalment vençuts. 

• Els numantins es van enfrontar als romans durant vint anys de manera intermitent. L’últim episodi va ser el setge de Numància. Es diu que la ciutat va ser presa pels romans quan ja no hi quedava ningú viu (molts preferiren suïcidar-se abans d’entregar-se als romans).

Tercera etàpa 29-29  aC

• L’últim territori de la península que va ser conquerit pels romans va ser la franja nord, on vivien els àsturs, càntabres i vascons. August inicià personalment les guerres càntabres, amb les quals finalitza la conquesta romana d’Hispània.

• Fundada per August l’any 25 aC a la província de Lusitània, amb l'objectiu principal d'assentar veterans de les guerres contra els càntabres i els àsturs.

Esdevé capital de la província Lusitània el 15 aC: entre els segles I i II dC es converteix en una esplèndida ciutat monumental, amb tots els edificis, espais i serveis propis d'una gran urbs romana.

Dioclecià la converteix en capital de la Diòcesi de les Hispànies, experimentant la ciutat un renovat desenvolupament des de finals del s. III i el s. IV.

Disposava de dos fòrums (el municipal -amb un temple imperial- i el provincial = Tàrraco)

Es conserven restes de l’amfiteatre, el teatre i el circ. També restes d’aqüeductes i d’altres canalitzacions d’aigües.

Bàrcino

Nom oficial complet de Colonia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino.
Fundada per l'emperador August cap a l'any 10 aC (fundació tardana respecte de les altres ciutats romanes de Catalunya). 

La ciutat es va alçar damunt un petit turó, el mont Tàber (16 m. Sobre el nivell del mar), entre els rius Llobregat i Besós.

Els primers colons van ser d'origen itàlic. S’hi establiren veterans de les guerres càntabres (29 aC- 19 aC).

Estava dotada d'estructura de govern i administració pròpies a imitació de Roma.

Població (no més de 2000 habitants)  i extensió reduïdes que contrasta amb la magnificència de l’ espai públic (fòrum i temple).Es creu que va ser concebuda des del principi com un centre administratiu i religiós d'una àrea més àmplia, que abraçaria altres nuclis urbans preexistents i vil·les de la

Laietània

El territori (ager) va ser objecte d'una parcel·lació o centuriació entre els colons i d'una intensa explotació agrícola (vinyes i cereals principalment) per mitjà de nombroses uillae. 

Altres recursos presents en el territori van ser la pesca, el ferro de les mines de Gavà i el gres de Montjuïc, el material constructiu per excel·lència per a la major part de les edificacions de Bàrcino. 

El comerç va ser un important motor econòmic de la ciutat. En aquest sentit cal destacar que el Llobregat era una important via de comunicació cap a l'interior.
Bàrcino està delimitada per unes muralles amb torres i quatre portes. 

La muralla fundacional va ser reforçada al segle III dC: es manté el perímetre però se n'augmenta l'alçada -que arriba als 9 m-, se'n dobla l'amplada -fins als 4 m- i s'hi afegeix un gran nombre de torres fins a atènyer les 78. Estructura habitual de les fundacions romanes: recinte rectangular, fòrum a l’encreuament dels dos carrers principals, que partien de les quatre portes principals. Tant els carrers principals com els secundaris (decumani i cardines minores) eren origínàriament amples, amb clavegueres, i formaven una quadrícula.

Al fòrum s'hi alçava un gran temple, construït a l'últim quart del s. I aC i probablement dedicat al culte imperial. Era un temple de planta rectangular, hexàstil (6 x 11 columnes) i perípter, amb dues columnes in antis. 
S'han trobat restes de domus, però no d’insulae.

Les termes públiques van ser donades a la ciutat per la família Minici Natal el 125 dC, família notable (classe senatorial) i propera a l’emperador. Consta que Luci Minici Natal va participar amb una quadriga en els Jocs Olímpics del 129.

No hi ha constància que hi hagués cap edifici d'espectacles.
Un aqüeducte abastia d’aigua la ciutat.
Es conserven restes de la necròpolis que, com era habitual en les ciutats romanes, estava fora de les muralles. Concretament es conserven 85 elements funeraris, sobretot del s. II dC al III, que abracen els tipus més freqüents de sepultura romana de categoria humil: cupae, ares, esteles, cobertures de tegulae o d'àmfora o fosses.
Bàrcino va tenir un paper molt  important en el període final de l'antiguitat, passant per davant de la capital romana tradicional, Tàrraco. Així va esdevenir capital del regne visigot (415, 507-510 i 531-548).