El Carlisme i la Construcció de l'Estat Liberal a Espanya (1833-1857)

Dues opcions enfrontades: Carlisme i Isabelins

Els insurrectes van proclamar rei el príncep Carles Maria Isidre i van confiar-li la defensa de l'absolutisme i de la societat tradicional. Així comença una guerra entre els defensors de l'Antic Règim i els partidaris d'iniciar un procés reformista de caràcter liberal.

El Carlisme

El Carlisme es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal, hereva de moviments similars anteriors. Sota el lema "Déu, Pàtria i Furs" es van agrupar els defensors de la legitimitat dinàstica de Carles Maria Isidre, de la monarquia absoluta, de la preeminència social de l'Església, del manteniment de l'Antic Règim i del sistema foral particularista. Entre els dirigents hi havia un gran nombre de membres del clergat i una bona part de la petita noblesa rural. Van aconseguir una forta implantació a les zones rurals del País Basc, Navarra i part de Catalunya, Aragó i València, on comptaren amb una àmplia base social pagesa. Molts eren petits propietaris empobrits, artesans arruïnats, que desconfiaven de la reforma agrària defensada pels liberals, i temien que els desnonessin de les terres que conreaven amb els valors defensats per l'Església.

La Causa Isabelina

La causa Isabelina va comptar en un primer moment amb el suport d'una bona part de l'alta noblesa i dels funcionaris, així com un sector de la jerarquia eclesiàstica. Però, la regent es va veure obligada a cercar l'adhesió dels liberals. D'aquesta manera, i per comprometre la burgesia i els sectors populars de les ciutats en la defensa de la seva causa, Maria Cristina va haver d'acceptar les demandes liberals que exigien la fi de l'absolutisme i de l'Antic Règim.

El desmantellament de l'Antic Règim

Els progressistes van assumir la tasca de desmantellar les institucions de l'Antic Règim i d'implantar un sistema liberal, constitucional i de monarquia parlamentària. Una de les seves primeres actuacions va ser l'anomenada reforma agrària liberal, que consagrava els principis de la propietat privada i de lliure disponibilitat de la terra. Es va dur a terme a partir de tres grans mesures:

• Dissolució del règim senyorial: va implicar la pèrdua de les atribucions jurisdiccionals dels senyors, malgrat que van mantenir la propietat de les terres que els pagesos no van poder acreditar com a pròpies.
• Desvinculació: va significar la fi dels patrimonis units obligatòriament i a perpetuïtat a una família o institució.
• Desamortització: havia estat un element recurrent en el govern de Godoy (1789) com a mitjà d'aconseguir recursos per l'Estat amb la venda de terres de l'Església i els ajuntaments.

Juntament amb l'abolició del règim senyorial i la transformació jurídica del règim de propietat, un seguit de mesures legislatives encaminades al lliure funcionament del mercat van completar el marc de liberalització de l'economia (abolició dels privilegis de la Mesta, llibertat d'arrendaments agraris i de preus i d'emmagatzematge).

La Constitució del 1837

La Constitució del 1837 proclamava alguns dels principis bàsics del progressisme: la sobirania nacional, una àmplia declaració de drets ciutadans, la divisió de poders i la no-confessionalitat de l'Estat. També recollia alguns elements moderats: establia dues cambres col·legisladores, el Congrés i el Senat, aquesta darrera no electiva i designada directament pel rei, i atorgava poders amplis a la corona. La Llei d'Impremta (1836) va fer desaparèixer la censura prèvia i la Llei Electoral (1837) va fixar un sistema de sufragi censatari extraordinàriament restringit.

Alternança en el poder (1837-1843)

Els moderats al govern (1837-1840)

Van intentar desvirtuar els elements més progressistes de la legislació del 1837. El 1840 van preparar una llei electoral més restrictiva i una Llei d'Ajuntaments que va donar a la corona la facultat de nomenar els alcaldes de les capitals de província. Aquesta llei va enfrontar progressistes i moderats. El suport de la regent va provocar l'oposició progressista, que va impulsar un ampli moviment insurreccional, amb la formació de juntes revolucionàries a moltes ciutats.

Regència d'Espartero (1840-1843)

Espartero va actuar amb un notable autoritarisme. El 1842 el seu govern va anunciar un aranzel lliurecanvista que obria el mercat espanyol als teixits de cotó anglesos. La situació de greu malestar va provocar un aixecament a Barcelona. Al maig del 1843 els moderats van protagonitzar una sèrie de conspiracions que van provocar la dimissió d'Espartero, que es va exiliar a la Gran Bretanya. Això va provocar la divisió dels grups socials catalans.

Els Moderats, Progressistes, Demòcrates i Republicans

Els moderats

Es definien ells mateixos com a "persones d'ordre". Defensaven el dret a la propietat com a garantia de l'ordre que volien preservar, però hi feien passar davant els principis d'autoritat i d'ordre social. Defensaven el principi de la sobirania compartida entre les Corts i la Corona. També eren partidaris de limitar els drets individuals.

Els progressistes

Es consideraven "defensors de la llibertat". Defensaven el principi de sobirania nacional com a font de legitimitat i el predomini del poder legislatiu (Corts) en el sistema polític.

Demòcrates i republicans

Eren partidaris de la sobirania popular, del sufragi universal masculí, d'una cambra electiva única, de l'ampliació de les llibertats polítiques i del reconeixement de tots els drets col·lectius.

La Dècada Moderada (1844-1854)

La configuració del règim moderat

Les eleccions del 1844 van donar la majoria als moderats, que van formar un nou govern presidit pel general Ramon Narváez. Pretenien crear una legislació bàsica per estructurar un nou Estat, que havia de basar-se en els principis del liberalisme moderat. El règim es va fonamentar en el predomini social de la burgesia terratinent, nascuda de la fusió entre els vells aristòcrates que havien acceptat el liberalisme i la nova burgesia de propietaris rurals.

La Constitució del 1845

La Constitució del 1845 va recollir les idees bàsiques del moderantisme: sobirania conjunta entre el rei i les Corts, ampliació dels poders de l'executiu i disminució de les atribucions del legislatiu; restricció del dret de vot i Senat no electiu. Mantenía gran part de l'articulat de la Constitució del 1837 però la seva regulació es remetia a lleis posteriors que van ser molt restrictives amb les llibertats. La llei electoral del 1846 va plantejar un sufragi censatari encara més restringit, que no superava l'1% de la població.

Institucionalització de l'Estat Liberal

El moderantisme va voler consolidar l'estructura de l'Estat Liberal sota els principis del centralisme, uniformització i jerarquització. El govern va endegar la necessària reforma fiscal. Per posar fi a la dispersió de lleis de l'Antic Règim, es va plantejar la unificació de codis amb l'aprovació i elaboració d'un projecte de Codi Civil, que no va ser aprovat fins un any més tard. Es va endegar la reforma de l'Administració Pública, amb la reorganització dels càrrecs de l'Estat i la creació d'una llei de funcionaris que en regulava l'accés. Més endavant es va establir un sistema nacional d'instrucció pública, que regulava i elaborava els plans d'estudi. Això es va completar amb la Llei Moyano del 1857, la primera gran llei d'educació espanyola. També es va adoptar un sistema de pesos i mesures únic, el sistema mètric decimal.