Carlins i isabelins

Les guerres carlines:

Les guerres carlines van ser manifestacions d’una Guerra Civil, iniciades pels partidaris de l’hereu Carles M.Isidre,que s’enfrontaren a María Cristina. Els partidaris absolutistes van donar supor a Carles V i per l’altra banda un conjunt de liberals i absolutistes moderats van acceptar a Isabel II com a hereva.De guerres Carlines hi va haber 3 però a la part est d’españa hi va haber hostilitat durant tot el segle.
La primera guerra (1833-1840) els carlins es van fer forts al nord de la Península, els carlins van perdre contra els isabelins, comandats per epartero, carles va fugir a frança.
La segona guerra carlina (1846-1849) coneguda com guerra dels mantiners, tení lloc a Catalunya iniciada pels partidaris del fill de Carles V, que s’autoproclamà rei nomenat carles VI, els carlins arribaren a Barcelona on van ser derrotades.
Amb tot alguns grups carlins quedaren a zones rurals i montanyenques fins 1860.
La tercera guerra (1872- 1876) es localitzà a Catalunya, Els carlins conqueriren poblacions importants però per 3ra vegada els isabelins els van guanyar.
Les conseqüències mes importants d’aquestes guerres van ser: 1.
Políticament es va desfer un govern no centralista.2.El prestigi que els militars liberals obtenien per les victories va facilitar la intervenció en la política de l’Estat. 3.
Econìmicament,les guerres van suposar una gran aportació (es molt car mantenir un exèrcit en estat d’alerta), això explica la desamortització de 1836 i 1855.

Dècada moderada (1844-1854):

EL general Ramón Narvaez, va posar fi mitjançant un pronunciament militar a la regència d’Espartero, Isabel II ja major d’edat, va asumir el tron d’Espanya (1843)
i va encarregar la formació del govern al partit moderat liderat pel mateix narváez (1844).El partit moderat va governar 10anys, va derogar la constitució del 1837, i en va redactar una altra de nova (1845)
, s’otorgaven més poder a la corona i al govern i es disminuien els del parlament.
Poder legislatiu bicameral (1Senat i 1Congres de diputats) i es mantenia el sufragi censatari (només tenien dret al vot i a ser eleguides persones de societat alta o professions destacàdes). El règim moderat va dur a terme una política d’acostament a l’esglèsia, al 1851 es va asignar un conveni de col·laboració amb el Vaticà i la creació de la guàrdia civil (1844), també afavoria els negocis dels polítics i personatges poderosos.
Van fer concessions per obres públiques, per provisionar material a l’exèrcit, promocions immobiliàries, etc. Aquesta corrupció i autoritarisme va fer que al 1854 les classes populars donessin suport a una revolta liberal de carácter progressista.

Bienni progressista (liberal)

: Leopoldo O’Donell, lider del partit liberal va pronunciar un aixecament que no pretenia destronar a Isabel II declarada enemiga del constitucionalisme sinó que els sectors liberals i populars intentaven que tornes a admetre les reformes democràtiques del 1837.Aquests 2anys coneguts com bienni progressista.
Isabel II va demanar a Espartero que formes un govern, però la radicalitat del govern anterior va tornar. Van fer fora els jesuites i van prohibir manifestacions i cultes fora del catolicisme. També va haber-hi un altra desmortització (1855) que va conduir a l’embargament dels bens comunals, això va provocar que es poguesin conrear terres improductives però també va empitjorar la vida dels jornalers al treure’ls-hi les terres complementàries per la seva economia.
La llei de ferrocarrils (1855) apartir de la qual es va planificar la xarxa ferroviària que tant va ajudar al capitalisme espanyol. El bienni progressista coincidí amb un bon moment economic d’Espanya gràcies a les exportacions agrícoles i industrials de tota mena. Produida per la guerra de Crimea (1843-1856) en que turquía, bretanya i frança van lluitar contra rusia.

La segona dècada liberal conservadora

El final de bienni progressista fou causat per la reacció del sector liberal moderats i a les pressions que sufria la Corona, El moderat narvàez va situar-se al capdavant del govern i es va iniciar un període caracteritzat per la diferència de 3sectors: terratinents, militars moderats i l’esgèsia.
Durant aquests anys es va anar succeint els govern de Narvàez i O’Donell, aquest últim amb un aposició més moderada de la que havia tingut al 1854, apartir d’aquí els progressistes van quedar marginats del govern, en aquest període destaquen la paralització de la desmortització, la repressió contra les revoltes camperoles, i pràctiques electorals que van corrompre la democràcia com: la compra de vots, i les tupinades (afegir o treure vots de les urnes).
El millor període en aquesta etapa va ser al govern O’Donell (1858-1863) Govern llarg, bones collites, expansió comercial, i una Guerra Civil als estats units que va afavorir l’exportació de productes espanyols. Una política exterior imitant les grans potències europees i campanyes militars en diversos continents.

EL SEXENNI REVOLUCIONARI (DEMOCRÀTIC):

La política poc democràtica de Narváez va fer que els sectors liberals progressistes i els grups populars, organitzacions obreres fossin marginats dels mecanismes electorals pel caciquisme (sistema que controlaven les eleccions).Un grup de polítics demòcrats i progressistes van signar un pacte (1866) que incloïa un acord per destronar Isabel II i crear juntes revolucionàries que organitzessin els grups populars.

La revolució de 1868 i el regnat d’amadeu I (1868-1873):

Al 1868 l’armada espanyola es va alçar contra la monarquia d’Isabel II, es van crear juntes revolucionàries, i el que era un pronunciament militar es va convertir en un moviment revolucionari.
La revolució (la Gloriosa)

Va trionfar

Amb la revolució es posar fi al règim liberal autoritari que havia governat Espanya 25anys (excepte 1854-1856).Els revolucionaris van convocar eleccions per formar una nova constitució, aquesta promulgada al 1869 establia el sufragi universal limitat als homes, llibertat d’expressió, de reuníó, llibertat de culte.Com que no hi havia reis es va buscar un candidat, molts altres països van intentar col·locar un membre de la seva família al tron espanyol.
Al final s’oferí al príncep Amadeu de Savoia, (liberal italià). Amadeu va regnar del 1872-1873 i va assumir el paper de rei que regna pero que no governa, hi havia molts problemes al país i els partits polítics el van fer el buit impedint una estabilitat del govern.
A més els Carlins van tornar a alçar-se, les revoltes urbanes que se sentien traïts pels governants. A sobre a cuba es revoltaren els propietaris de terres negant-se a abolir el seu esclavatge. Davant de tot això Amadeu va tornar a Italia abdicant del tron.

La primera república espanyola:

Al abdicar amadeu es van convèncer els diputats que la millor alternativa era la república.
I així va ser al 1873 es va celebrar una sessió conjunta del congres i el senat i van votar per gran majoria per la república, el primer president de la qual va ser el català Estanislau figueres. La república es va trobar que no tots els polítics confiaven en el republicanisme, i els grups populars tampoc.
També es van trobar els polítics autoritaris i conservadors anteriors, els eclesiàstics i els carlins.Malgrat que els dirigents republicans intentaven manterir la república amb ordre tots els grups socials i polítics actuaven espontàniament. Li sumem l’enfrontament de les dues bandes del republicanisme, la guerra carlina i demés la república no es va poder consolidar. El l’any que va durar va tenir 4presidents. Al 1874 Manuel Piavía, general de Madrid, va entrar amb les tropes al congrés i va lliurar el poder a Francisco Serrano.
Aquest va ser un govern dictatorial durant 1any temps que va trigar la restauració monàrquica amb el cop d’estat de Arsenio Martínez a favor d’Alfons XII, fill d’Isabel II.