Carlins i isabelins

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 8,93 KB

 

4.EL REGNAT D’Isabel II /4.1 Les guerres carlines

Un cop mort Ferran VII (1833) Isabel serà la reina (sa mare, María Cristina, serà la regent) i els sectors més absolutistes defensaran els drets de son germà Carles (anomenats carlins). S’inicià una Guerra Civil que, sota la forma de conflicte dinàstic, amagava un enfrontament entre absolutistes (carlins) i liberals (isabelins) Els carlins (part de la noblesa, clergat i pagesos) defensaven la monarquia absoluta, la preeminència social de l’Església Catòlica i la conservació d’un sistema particularista (furs) davant la centralització administrativa que imposaven els liberals. Els focus més importants foren a Navarra, País Basc, Catalunya, Aragó i València.
Els isabelins tenien el suport de la noblesa de cort, la burgesia i les classes populars urbanes defensaven el liberalisme. La guerra (1833-1840), els carlins no aconseguiren estendre-la per tot el territori espanyol ni a cap ciutat important. Amb el Conveni de Bergara (1839) es posa final a la primera guerra. El carlisme es mantingué com a amenaça durant tot el XIX, amb més conflictes armats.

4.2 El triomf del liberalisme: els progressistes al poder (1833 – 1840)

María Cristina, la regent, per enfrontar-se als carlins formà govern amb els liberals, dividits entre moderats (partidaris de reformes limitades) i progressistes (volien desmantellar més ràpidament l’Antic Règim). Dóna el govern als moderats, però per pressió popular i el pronunciament de La Granja (1836), atorgà el poder als progressistes, liderats per Mendizábal. Entre el 1835 i el 1837 els progressistes volien implantar un règim liberal, constitucional i de monarquia parlamentària. Algunes de les lleis que aprovaren foren: dissolució del règim senyorial, desamortització de les terres del clergat, desvinculació de la propietat, supressió de duanes interiors, extinció dels gremis… Aquest procés fou acabat amb la constitució del 1837, que suposa la inauguració d’un llarg període de monarquia constitucional a Espanya. Es reconeixia la sobirania nacional i els drets individuals,però acceptava el paper moderador de la corona (s’hi concedien alguns poders com el dret a vetar lleis o a dissoldre el parlament) i el sufragi era censatari.

4.3 La regència d’Espartero (1840 – 1843)

Les eleccions del 1837 són guanyades pels moderats i fan un tomb conservador, que va tenir el suport de María Cristina, fet que provocà un enfrontament amb els progressistes. Un moviment d’oposició va obligar a dimitir a María Cristina (1840) i Espartero (líder dels progressites) serà nomenat nou regent. El nou govern, marcat per les disputes internes del partit, per les mesures lliurecanvistes (que perjudicaren la naixent indústria espanyola) i l’autoritarisme, va aconseguir l’oposició d’una bona part del poble. Davant això, el 1843 Espartero dimiteix i les corts proclamen la majoria d’edat d’Isabel II i la proclamen reina.

4.4 La dècada moderada (1843 – 1854)


El 1845 els moderats arriben al poder i Isabel II encarrega el govern a Narváez i Bravo Murillo, que nstitucionalitzen el nou Estat liberal, al qual donaren un tarannà conservador i centralista. Es promulga la Constitució del 1845, que establia un sufragi molt restringit i la sobirania compartida entre les Corts i el Rei. Se signa un concordat amb la Santa Seu (1851) en el qual es configurava un estat confessional que subvencionaria el culte catòlic. L’administració estatal i municipal es reorganitzà de forma uniformista i centralitzadora: s’enfortiren els governs civils i militars a cada província a través de les diputacions provincials i els governadors civils. Només País Basc i Navarra mantingueren el seu antic dret foral, per por que hi rebrotàs el moviment carlí. Altres reformes:
- Reforma fiscal (1854): centralitzà els impostos a mans de l’Estat i per
tots els territoris.
- Codi penal (1851): unificava I racionalitzava totes les lleis anteriors.
- Creació guàrdia civil per mantenir l’ordre al medi rural. 

4.6 La Uníón Liberal i la crisi del sistema isabelí (1856 – 1868)


Durant la darrera etapa d’Isabel II es produirà una alternança de poder entre
moderats i Uníón Liberal, que donaran un impuls a una política de prestigi internacional que amb la Guerra d’Àfrica (Marroc, 1859 – 1860) tengué el seu màxim exponent. L’actuació del govern fou molt autoritària: va actuar al marge de les corts i dels grups polítics i exercí una forta repressió. L’oposició al règim augmentà i sorgeixen nous grups polítics:
- Demòcrates: defensaven el sufragi universal.
- Republicans: partidaris de l’abolició de la monarquia.
La impossibilitat de fer front a la creixent oposició i la crisi econòmica que s’inicià el 1866 (agrícola, industrial i financera) suposà el desgast del règim moderat i de la monarquia (havia pres massa partit pels moderats i havia marginat del poder altres grups polítics), que entra en una greu crisi.

5.1 El final del regnat d’Isabel II i el sexenni democràtic (1868 – 1874)


La crisi final del regnat d’Isabel II

Al final del regnat d’Isabell II es va viure una crisi greu: - Esclat de revoltes al camp i a les ciutats, a causa dels problemes econòmics i la fam.
- Oposició als governs d’Isabel II: progressistes, republicans i demòcrates n’eren exclosos i la burgesia i els militars se’n distanciaren pel seu excessiu autoritarisme.
- Impopularitat creixent de la reina, que vivia en una vida escandalosa i despreocupada del govern.
Els Progressistes, demòcrates i republicans signen el Pacte d’Ostende (1866), en el qual pacten l’expulsió dels Borbons i la democratització de la vida política.

La revolució del 1868


Serrano i Prim, progressites, lideren un pronunciament, executat pel brigadier Topete, a la Badia de Cadis. A les ciutats principals s’hi succeeixen revoltes i s’hi creen juntes revolucionàries. Les tropes revolucionàries vencen, a Alcolea, les reialistes i la reina es veu obligada a exilar-se. Es crea un govern provisional encapçalat per Prim i Serrano, que convocà corts constituients i impulsaren un programa de reformes: es reconeixen drets fonamentals (associació, reuníó, impremta, llibertat de cultes…) i el sufragi universal masculí; es democratitzen els ajuntaments; i es reforma l’ensenyament. S’aprova la Constitució del 1869, el primer text democràtic de la Història d’Espanya. Com a concessió als unionistes i als progressistes es mantenia la monarquia i es nomenava a Serrano com a regent. La monarquia democràtica d’Amadeu I
El general Prim, president del govern, serà l’encarregat de cercar un nou rei entre les monarquies europees: escullen Amadeu de Savoia, que tenia una concepció democràtica de la monarquia, quan va arribar a Espanya, el 1871 (arriba en el moment que el seu màxim valedor, Prim, era assassinat a Madrid). Amadeu I va comptar amb l’oposició de moderats, carlins i Església; dels demòcrates, que es proclamaren republicans; i una part de la població, que no el volia perquè era estranger. Amb tota aquesta oposició, més l’esclat d’una insurrecció a Cuba (1868) i una nova guerra Carlina (1872), Amadeu I va abdicar el febrer del 1873.

La Primera República espanyola (1873 – 1874)


Després de l’abdicació les corts voten la proclamació de la República (febrer 1873), però el resultat no reflectia el suport real de la república, ja que la majoria dels diputats eren monàrquics. Tot i néixer amb poques possibilitats d’èxit, la població la va rebre amb gran entusiasme. Els republicans tenien un ampli programa de reformes socials i es va pretendre organitzar l’estat de forma federal, repartint-se les competències entre el govern federal, les repúbliques federades (se’n crearen quinze) i els municipis. La República s’hagué d’enfrontar a nombrosos problemes:
- Les guerres carlina i cubana s’intensificaren.
- Les divisions entre els mateixos republicans, que dificultaren les accions del govern.
- Revolta cantonalista, que provocà la creació de repúbliques federades
independents a Catalunya, Màlaga i Cartagena.- Els monàrquics, que no havien acceptat el règim republicà, començarena organitzar-se per restaurar la monarquia en el cap d’Alfons, fill d’Isabel II.
Davant el caos generalitzat, el Gener del 1874, el general Pavía dóna un cop d’Estat i dissol les corts. La república només havia viscut onze mesos. El govern és entregat a Serrano, que intentà estabilitzar un règim republicà conservador i presidencialista, però la base social que li podia donar suport ja havia optat pel retorn de la monarquia amb la dinastia dels Borbó.

Entradas relacionadas: