Carlins i isabelins

La guerra va ser molt violenta. L'exèrcit francés mai no va controlar tot el país. Els resistents s'agrupaven en grups petits que anomenaven “guerrilles” populars però tenien un excèrcit molt mal preparat. Els francesos van aconseguir imposarse fins 1812.

Any 1812:

Espanya es va unir amb Anglaterra i va arribar a Espanya un gran excèrcit angles que juntament amb l'espanyol va iniciar l'ofensiva. Els diputats de les cortsvan crear la Constitució del
1812 (primera constitució contemporània de l'estat Espanyol). Declarava: **Principis de sobirania nacional (poder en ciutadans, no en rei)**Llibertat individual, d'expressió, d'impremta i propietat***Monarquia liberal i parlamentària**Unicameral i elegida per sufragi masculí Àmbit social:**Igualtat de tots els ciutadans davant la llei**Abolir els privilegis socials i econòmics de la noblesa i dels eclesiàstics i les jurisdiccions senyorials**Desamortització de les propietats eclesiàstiques**Abolició de la inquisició (la religió catòlica seguia sent la única acceptada a Espanya) Àmbit econòmic:**Llibertat absoluta de producció agrícola i industrial (gremis abolits)**Llibertat de comercialització: llibertat de preus La majoria de la població desconeixia l'obra de Cadis i no estava disposada a entendre-la. Això va ser degut a que l'Esglèsia defensava l'absolutismeEs va aclamar el retorn del rei i no es van mobilitzar per defensar la Constitució.

Any

1813:

Napoleó va veure la necessitat de concentrar tots els esforços militars al centre del continent. Josep I va marxar i Ferran VII va ser restablert al tro espanyol. L'emperador i el rei van firar el tractat de Pau de Valençay.
Al 1814 ja no hi havien tropes franceses a Espanya.

2.EL RESTABLIMENT DE L'ABSOLUTISME (1814-1820)

Any 1814:

Ferran VII “el Desitjat” va retornar a Espanya i va ser rebut amb un gran entusiasme popular:

VIVAN LAS CAENAS

A València, uns diputats absolutistes van fer públic el Manifiesto de los Persas on criticaven tota l'obra revolucionària de les Corts de Cadis i demanaven el restabliment de l'Antic Règim i de la monarquia absoluta. Com que una part de l'excèrcit, la noblesa i l'Església ho volien, el rei va declarar l'anul·lació de la Constitució i de tota l'obra de les Corts Retorn a l'absolutisme, restabliment total a l'Antic Règim i la represió contra els afrancesats i liberals. Crisi econòmica: menys població, collites destuïdes...

Any 1816:

Crisi comercial: pèrdua colonial. L'única manera de evitar la fallida era que els grups privilegiats (noblesa i Esglèsia) paguessin importos d'acord amb la seva riquesa, pero ni ells ni la monarquia (ja que necessitava el suport dels privilegiats per manenir el poder absolut) n'estaven d'acord. Hi havia l'existència de militars que mintjançant pronunciamientos (cops d'estat) estaven disposats a utilitzar la força per evitar la destrucció de la Constitució de 1812

3

CONSTITUCIONALISME I ABSOLUTISME (1820-1833)

Any 1820:

1 de Gener de 1820:
pronunciamient del coronel Riego a Andalusia, va tenir èxit ja que comptava amb el suport de la burgesia comercial i de les classes mitjanes i va donar lloc a un període de vigència de la Constitució, el Tirenni Liberal (1820-1823).
Van esclatar altres proninciaments a Espanya provocats per la mala situació econòmica i el rei es va veure obligat a restablir la Constitució de 1812 i totes les lleis de les Corts de Cadis. Els liberals van decretar mesures per millorar la situació econòmica. Els privilegiats havien de pagar impostor i diversos monestirs i convents propietat de l'Esglèsia es van desamortitzar (es van convertir en propietat pública i es van subastar), així es va reduïr el poder de l'Església ie l fort endeudament d'Hisenda ja que burgesos i pagesos podien adquirir terres.

Any 1822:

Creixement dels secotrs absolutistes organitzats en partides reialistes que comptaven amb el suport del rei, la noblesa i l'Església i molts pagesos descontents pels nous impostos. Al Congrés de Viena, les grans potències havien imposat la Restauració per tornar a l'Antic Règim. Aquests havien signat la Santa Aliança on es comprometien a intervenir en qualsevol país on triomfessin idees revolucionàries. França va ser l'encarregada de ocupar novament amb militars (Cent Mil Fills de Sant Lluís) Espanya i van entrar sense trobar resistència a Cadis on van alliberar al rei.

Any 1823:

Reestabliment de l'absolutisme. Tota la legislació del tirenni Liberal va ser anul·lada. El rei busca el suport dels reialistes moderats degut a la mala situació econòmica i axiò va provocar el descontentament del secort ultrariealista.

Any 1826/27:

És va fer públic un manifest que desqualificava a Ferran VII i proposava com a rei al seu germà Carles María d'Isidre. A Catalunya això va provocar la insurrecció dels Malcontents (1827) protagonitzada per pagesos que havien format part de les partides reialistes, aquests i els liberals van ser castigats cruelment. Ferran VII no tenia descendència i això va suposar un problema successori.

Any 1829/33:

Ferran VII es va casar amb la seva neboda María Cristina i al 1830 va publicar la Pragmàtica Sancíó que anul·lava la llei sàlica que impedia que les dones regnesin a Espanya. Al 1832 María Cristina va buscar el suport dels liberals per assegurar la corona de la seva filla Isabel. Ferran VII va morir al 1833 i a partir de llavors el país es va dividir en dos bàndols: ****Els carlins, que defensaven l'absolutisme****Els isabelins, que defendaven el liberalisme

4i 5. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840) I L'ESTABLIMENT DE L'ESTAT LIBERAL (1833-1840)Any 1833:

La primera guerra carlina va durar set anys i va ser molt violenta. Els carlins no van aconseguir en cap moment generalitzar el conflicte ni ocupar cap gran ciutat. Va ser provocada per l'enfrentament entre els partits de l'Antic Règim i els que defensaven el liberalisme. María Cristina actuava com a regent d'Isabel II.Al País Basc, Navarra, Aragó, valència i part de Catalunya partides reialistes van proclamar rei a Carles María Isidre tot i que la major part del país va donar suport a Isabel II que també tenia l'excèrcit i gairebé tots els òrgans de poder. Zumalacarregui a Navarra i Cabrera a Catalunya eren dues peces reialistes importants a la guerra. Mentre es desenvolupava la guerra carlina hi va haver un procés d'implantació del règim liberal amb transformacions que van posar fi a l'Antic Règim i es va implantar l'Estat liberal.
Martínez de la Rosa que realitza una Carta Otorgada que permet iniciar una economía moderna introduint el sufragi censatari (0.15%) i bicameral. Degut al deute del país s'estén el desig de proclamar la constitució del 1812 i a consequència a Barcelona van aparèixer les bullangues, revoltes afavorides per la gana, la malaltia i l'atur que porta a cremar la fàbrica de la Bonaplata.

Any 1835:

La regent Mª Cristina proclama cap d'estat a Medizábal (liberal progressista) amb un ampli suport popular i que podria tenir la manera de guanyar la guerra, aplicar el règim liberal i guanyar diners.

Any 1837:

Es crea la Constitució del 1837, més moderada que la de 1812 ja que establia un compromís entre els progressistes i els moderats:***La sobirania nacional tenia forta intervenció reial***
Sufragi censatari (4%)

Conversió dels eclesiàstics en funcionaris

Tenia menys llibertats////Durant aquests anys, la major part de les terres eren en mans de la noblesa, de l'Esglèsia i dels municipis. Aquestes terres no es podien vendre ni comprar, estaven sotmeses a la jurisdicció dels propietaris. Les lleis de la desvinculació van permetre que els nobles poguesin vendre les terres i l'Estat era l'encarregat d'administrar justiícia (règim capitalista).

La desamortització

Els béns de l'Esglèsia eren propietats confiscades que es convertien en béns nacionals que pasaven a ser subastats públicament i comprats per burgesos i pagesos rics.

Any 1839:

Després de la mort de Zumalacarregui (1935) no es troba cap nou suport important fins que Espartero i Maroto arriben al Conveni de Bergara, els carlins abandonen la lluita armada i poden incorporar-se a l'excèrcit. Cabrera no para de lluitar fins al 1840 quan van ser derrotats.

Moderats i progressistes

La regència d’Espartero 1840: Els moderats van voler desfer el que va fer Isabel II anteriorment. Per exemple, volien restringir el sufragi, limitar la llibertat d’expressió i aturar la desamortització. A tot això, els progressistes s’hi van oposar, dirigits pel general Espartero. Van haver diversos aixecaments que van fer dimitir al govern moderat, i la reina Mª Cristina es va haver d’exiliar. A conseqüència d’això, el general Espartero es va fer càrrec de la regència fins la majoria d’edat d’Isabel II. Durant els tres anys d’Espartero, va fer algunes negociacions amb Gran Bretanya per tal de posar fi a la crisi d’hisenda. Va signar un acord comercial entre tots dos països, que permetia a Espanya rebre productes manufacturats anglesos. Tot això va provocar un aixecament popular contra Espartero a Barcelona (1842). Espartero va obligar a pagar una multa a Barcelona per l’aixecament popular. Això va fer que moderats i progressistes es revoltessin contra la regència del general, i Espartero, sense suport, va haver d’exiliar-se.

El descontentament popular i el triomf dels moderats (1843)

Es va formar un nou govern format per moderats i progressistes. La relació que hi havia entre el govern i la Junta Suprema no era molt bona, de tal manera que, el govern la va eliminar. De tota manera, la Junta no va obeir. Tot això va provocar la revolta de Jamància, on lluitaven per una banda, l’exèrcit i la burgesia més conservadora, i per l’altra, les classes populars urbanes, la petita burgesia i les seves milícies. 1843: Isabel II va proclamar la majoria d’edat, els moderats van guanyar les eleccions i van aconseguir el poder.

Les tendències del liberalisme:

Moderats i progressistes: Dos grups de liberals.

Moderats:

*Eren els grans propietaris agraris, la burgesia més adinerada.***Defensaven la sobirania compartida entre el rei i els representants de la nació i un monarca amb més poder.***Volien frenar la desamortització per reconciliar-se amb l’Església.

Progressistes:

Eren la petita i mitjana burgesia.***Defensaven la sobirania nacional i limitaven el poder del monarca.***Volien ampliar la desamortització.///Els sectors populars no van donar suport als progressistes, perquè defensaven el sufragi universal i la democràcia. Per tant, van donar suport als demòcrates i als republicans. Isabel II sempre va donar suport als moderats.

L’hegemonia dels moderats (1843-1854)

Els moderats consoliden l’Estat liberalEls moderats (dirigits pel general Narváez), es van mantenir al poder durant Déu anys (Dècada Moderada). Van organitzar un Estat liberal i van imposar els interessos de l’oligarquia de graus terratinents i financers.

Constitució de 1845:**

entre les Corts i el rei.***Restringia els drets dels ciutadans.***La legislació estava formada per dos poders: el Senat i el Congrés dels Diputats.***Sufragi censatari molt limitat (només podien votar unes 100.000 persones).***La nació espanyola era catòlica, l’Estat mantenia l’Església i no es permetia cap altra religió.

Altres mesures del règim moderat:***

La Llei de l’Administració local permetia el control del govern del poder municipal, és a dir, els alcaldes de les capitals de província serien nomenats per la corona, i els dels altres municipis, pel governador civil.***La restricció de la llibertat d’expressió i l’eliminació dels jurats.***La unificació legal i judicial (codi penal).***La reforma tributària i de la hisenda.***La creació de la Guàrdia Civil.***El concordat amb la Santa Seu (reconciliació amb l’Església).***La implantació d’un sistema educatiu únic.

L’oposició al règim moderat

Els progressistes, com que no podien arribar al poder per la via legal, van formar el Partit Demòcrata (1849), el qual va tenir molt suport popular. **Demòcrates: --Defensaven la sobirania popular i el sufragi universal masculí.-- Defensaven la intervenció de l’Estat.--Volien un sistema fiscal més just 1846-1849: Segona guerra carlina (guerra dels Matiners) a Catalunya. Causes: La població catalana estava en contra del règim moderat per: La reforma fiscal.***La imposició del sistema de reclutament militar de les quintes (1/5 part dels homes útils, elegits per sorteig). //////La crisi econòmica era elevada; va comportar el tancament de fàbriques i molta gent a l’atur.

1848:

Els carlins van arribar als voltants de Barcelona i milícies republicanes i progressistes van iniciar una lluita armada contra la dictadura moderada. La guerra es va acabar amb la victòria de l’exèrcit moderat.

1851

Els governs moderats van ser més conservadors.

El Bienni Progressista i la descomposició del règim moderat (1854-1868)

El Bienni Progressista (1854-1856) 1854: O’Donnell à Pronunciament de Vicálvaro, sense cap resultat. Manifest de Manzares: Criticava la dictadura moderada. Progressistes i demòcrates van provocar alçaments contra el govern. Va ser en aquell moment que O’Donnell va fundar la Uníó Liberal (partit de centre amb l’objectiu d’aglutinar els moderats més liberals i els progressistes més conservadors). La reina va nomenar primer ministre el general Espartero. A partir de llavors va començar un període de govern progressista (el Bienni Progressista):***Es va tornar a l’Antic Règim.***Es va aprofundir el règim liberal.***Constitució de 1845 va ser rebutjada, es va formar una nova constitució de caràcter progressista (Constitució de 1856).***L’obra legislativa més important va ser en el camp de l’economia, per al ple desenvolupament capitalista de l’Estat espanyol. Per tant, es va formar la Llei de desamortització civil de Pascal Madoz (1855): desamortització eclesiàstica de Mendizábal. L’objectiu de Madoz era obtenir diners i invertir-los en la construcció de la xarxa ferroviària.***Llei de ferrocarrils (1855): Comportava molts avantatges en molts aspectes. La inversió va ser majoritàriament estrangera, i les lleis bancàries van crear companyies de crèdit i de bancs.***El moviment obrer va decaure en picat i molts obrers es van quedar sense feina; a més, es va produir la primera vaga general d’Espanya.***1856: Amb un cop d’estat format pel coronel O’Donnell es va acabar el Bienni Progressista.***

La descomposició del règim moderat (1856-1868)

El general O’Donnell va tornar a instaurar les lleis moderades i la Constitució de 1845. A més, Narváez tornava a presidir el govern.Entre el Partit Moderat (dirigit per Narváez) i la Uníó Liberal (dirigit per O’Donnell) hi va haver una alternança, i així els progressistes, els demòcrates i els carlins ja no estaven dins el joc polític. Els governs unionistes van intentar aplicar reformes de tot tipus, però cada cop que la reina tornava la presidència del govern als moderats, es capgirava tot un altre cop. El govern va intervenir militarment al nord d’Àfrica per defensar-se dels atacs marroquins i per donar una bona imatge. Com a conseqüència, es van ampliar els límits de Ceuta, i el Marroc va haver de pagar una indemnització de guerra. Els últims anys del regnat d’Isabel II es van caracteritzar per:**Una política conservadora i autoritària dels moderats.***L’inici de contactes entre l’oposició per enderrocar el règim.1866: Els progressistes van fer dos intents de pronunciament (dels quals un va ser dirigit per general Prim). 1866: Progressistes i Demòcrates van signar el pacte d’Ostendre, amb el qual es volia posar fi a la monarquia d’Isabel II i elegir una assemblea per sufragi universal. Més tard s’hi va unir la Uníó Liberal (dirigida pel general Serrano). Com a conseqüència, Isabel II i el règim moderat quedaven aïllats. D’altra banda, hi havia molta crisi financera i de subsistències; i això va fer que augmentés el descontentament a molts sectors socials.

Tema 3. Revolució democràtica i Restauració borbònica (1868-1898)

La revolució de 1868

La revolució de Setembre de 1868

1868: L’esquadra de Cadis es va pronunciar contra Isabel II (revolució La Gloriosa).Les classes populars i la petita i mitjana burgesia à juntes revolucionàries de govern, en què volien que Isabel II no s’esfumés i volien un règim democràtic.*Quintes: Eren el mètode de reclutament forçat per a l’exèrcit d’un de cada cinc joves en edat militar, elegit per sorteig.La situació era molt confusa perquè les tropes lleials a Isabel II es resistien. Però, finalment, l’exèrcit monàrquic va ser derrotat pel general Francisco Serrano, i la reina va haver d’exiliar-se.

Característiques del Sexenni Democràtic1868-1874

: Sexenni Democràtic o Revolucionari à Tenia un caràcter rupturista (eliminació del regnat d’Isabel II) i un règim d’àmplies llibertats i del sufragi universal masculí. A més, també va permetre l’existència d’un règim democràtic i la discussió sobre l’organització política i administrativa de l’Estat.

La Constitució de 1869

Es va constituir un govern provisional format per progressistes i unionistes (presidit pel general Serrano). El general Prim à ministre de la Guerra.El nou govern va convocar unes eleccions per sufragi universal masculí: Partit Progressista de Prim va obtenir la victòria amb 159 diputats, unionistes (69), republicans (69) i carlins (18).Les Corts van formar una nova constitució. Espanya era una monarquia constitucional, democràtica i parlamentària.Nou text constitucional: **Reconeixia la sobirania nacional.***Establia una declaració de drets de l’individu (plena llibertat religiosa).***Reconeixia el sufragi universal masculí (per als homes majors de 25 anys).

La definició de l’Estat com a regne tenia un problema: s’havia de trobar un príncep europeu que estigués disposat a fer-se càrrec de la corona espanyola. L’elegit havia de ser:**Catòlic.***Estar disposat a acceptar les regles de la democràcia parlamentària.***Havia de tenir el vist i plau de les principals potències europees (Prússia i França).

Finalment, l’elegit va ser el príncep Amadeu de Savoia, fill del rei d’Itàlia Víctor Manuel II

. La monarquia democràtica El regnat d’Amadeu I

1870: Amadeu I va arribar a Espanya, coincidint amb l’assassinat de Prim. Per tant, Amadeu I es va quedar sense suport dels que, anteriorment, l’havien defensat.Així, el nou rei es va esforçar en tots els aspectes:****Va intentar establir un sistema polític bipartidista format pel Partit Constitucionalista (dirigit per Sagasta), i el Partit Radical (liderat per Ruiz Zorrilla); tot i que no es va arribar a consolidar mai. En dos anys de monarquia hi va haver sis governs i tres eleccions generades.

La tercera guerra carlina

Gràcies als carlins, es van editar per tot Espanya molts períòdics, es van fundar molt casinos i centres i es feien molts actes de propaganda política.1872: Alçament carlí amb l’objectiu d’ampliar la base dels seus partidaris. La guerra es va produir a: Navarra, el País Basc, l’interior de Catalunya, el País Valencíà i part d’Aragó. Durant uns quants mesos semblava que els carlins s’haguessin endut la victòria, però el retorn de la monarquia borbònica ho va capgirar tot, és a dir, el carlisme va ser derrotat (1876).

L’oposició republicana

En començar el Sexenni Democràtic, el Partit Demòcrata es va trencar: nou agrupament (Partit Democràtic Republicà Federal, dirigit per Francesc Pi i Maragall).Es caracteritzava per: ****La seva radicalitat política (defensava la descentralització de l’Estat).****La laïcitat de l’Estat.****L’abolició de les quintes  i la supressió  dels impostos de consums.****El seu ideal era una societat formada per petits i mitjans propietaris. Per això, la petita burgesia i les classes populars urbanes constituïen la base social del Partit Federal. Però el federalisme tenia dos problemes:***Les principals bases eren a les ciutats del litoral mediterrani (Catalunya).****El Partit federal estava dividit en dos bàndols molt enfrontats:
***Els partidaris de l’acció legal (benèvols) à Establir l’Estat Federal “des de dalt”.****Els partidaris de la insurrecció (intransigents) à Establir l’Estat Federal “des de baix”.

///

Els sectors del federalisme van produir aixecaments armats que van fracassar.

//

La fi de la monarquia democràticaLa situació era molt crítica:****Desavinences dins els partits.****Crisi econòmica (guerra carlina, guerra d’independència cubana i creixent insurrecció republicana).****Amadeu I no tenia suport per part de ningú. Per això, el 1873 va abdicar (el seu regnat va durar dos anys). Aquell mateix dia, el Senat i el Congrés, va proclamar la República espanyola (258 vots contra 32).

La Primera República (1873-1874)La República unitària

Amb la República à Govern de coalició format per republicans federats i membres del Partit Radical (dirigit per Estanislau Figueres).La República era de caràcter unitari, és a dir, es mantenia l’estructura de l’Estat.L’entesa entre republicans federals i radicals no va durar gaire temps; per tant, la coalició de govern va desaparèixer.

La República Federal

Es les eleccions, el Partit Federal  va guanyar la victòria, ja que els altres partits no s’havien presentat (retraimiento) com a protesta contra el Partit Federal.Corts à Van proclamar la República Federal.Francesc Pi i Maragall à President.(Objectius) del nou govern:***Redacció d’una nova constitució per a Espanya.***Fixava la separació de l’Església i l’Estat.***La constitució d’una societat laica (oposició de l’Església catòlica).

El cantonalisme

1873: Aixecaments dels republicans federals que volien establir la federació espanyola “des de baix” à moviment cantonal à Nova Guerra Civil.Caracteritzat per à estudiants, intel·lectuals, polítics, menestrals i obrers.A Catalunya no va tenir cap influència, segurament pels carlins.Pi i Maragall: Va dimitir. Va ser substituït per Nicolás Salmerón, que tenia l’objectiu de restablir l’autoritat del govern central i l’ordre públic. Però al poc temps va dimitir. Salmerón va ser substituït per Emilio Castelar (sector més conservador del republicanisme).

La fi de la Primera República

Programa de govern de Castelar: ordre, autoritat i govern.En el moment en que tot anava decaient (focus cantonalistes), les Corts van desautoritzar la gestió de Castelar: cop d’estat conservador del general Pavia (1874) àAixí es va acabar la República Federal.Corts: Dissoltes.Serrano: Últim president d’una república unitària.Cap dels monàrquics: Antonio Cánovas del Castillo, va aconseguir que Isabel II abdiqués a favor del seu fill (príncep Alfons: 1870).1874: El general Martínez Campos va proclamar Alfons rei d’Espanya. Per tant à La Restauració.