Característiques de la poesia actual valenciana

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,54 KB

 

Salvador Espriu i Castelló va nàixer Santa Coloma de Farners, Girona, 1913 i va morir a Barcelona 1985, va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. Els seus poemes estaven ambientats en un ambient de postguerra.
La poesia de Salvador Espriu va ser una de les més importants de la literatura catalana del Segle XX, a causa de la riquesa en lidioma, la complexitat del tema i per la representació històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta.
Va deixar a part la prosa i comença a escriure en vers degut a una major facilitat de concentració expressiva i també perquè permetia una expressió més lliure dels seus ideals, ja que no estava tant influenciat per la censura d'aquells moments. La seua obra es defineix a partir de dos trets: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques de composició) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filósòfic que determina les relacions entre les diferents obres).
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera, Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Juntament amb Cementiri de Sinera i els quatre llibres Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final del laberint formen l'anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu. Els diferents llibres del cicle líric, embarquen també les tensions del poeta amb el seu poble. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la post simbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.
Aquests tenen una interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on els principis estan íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.
La posició mística de Final del laberint canvià en La pell de brau.
La poesia d'Espriu, va ser qualificada com a realista. El to de lobra va semblar extremadament modern, encara que només es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau
Espriu abocava reflexions sobre les tècniques antigues, la diversitat i la tolerància. El llibre va adquirir un caràcter de discurs popular, a causa del clima que es vivia en la societat del moment.
Espriu obtingué una gran importància, ja que les seues obres poètiques van ser musicades i cantades per Raimon i Narcís Bonet, que van contribuir a la popularització d'unes obres que es llegiren.


Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres que superaren el Realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme:
Els Miralls de Pere Gimferrer, i Poesia rasa de Joan Brossa.
La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les
característiques següents: Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta, d'acord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument; Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del Segle XX -el simbolisme, l'Avantguardisme, el Surrealisme, etc; Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua; La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees; Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.
L'any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana sallunyà del Realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro Grills esmolen ganivets a trenc de por)
I Salvador Jàfer L'esmorteïda estela de la platja)
.
Lantologia dAmadeu Fabregat Carn fresca)
Recollí aquest canvi dorientació.
Durant els anys 80 la poesia continuà els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del jo, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació dexperiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.
Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.

Entradas relacionadas: