Característiques irracionals de l'esser huma

· 3 Avaluació:

L’ésser humà com a problema

L’ésser humà, per la seva constitució física, pertany a l’univers mateirial i, com a ésser viu, forma part de l’escala zoològica. Tot i tenir limitacions, és l’ésser que dóna sentit al món, que l’interpreta i el transforma: passeeix cultura.

Què és l’ésser humà?

No és una quesito més, sinó la quesito fonamental. Disciplines com la biología, la psicología, la sociología i la història intenten explicar-lo i ens en donen molta informació. Amb tot, aquesta pregunta queda permanentment oberta, i ha fet que des de sempre la humanitat hi reflexioni buscant despostes.
El gènere humà, fruti de l’evolició d’altres espècies anteriors, es presenta com a singular dins del món animal.

L’ésser humà té un tipus peculiar d’organisme que correspon a l’espècie Homo sapien sapiens. Però per ser plenament humà, li cal passar abans per un procés de socialització.

Què és propi de l’ésser humà?

Hi ha diverses resposte:
· La més comuna és la que considera la persona com un ésser dotat de pensament, de raó. El filòsof francès René Descartes digué: “La raó o el seny és l’única cosa que ens fa homes i que ens diferencia dels animals”.
· El llenguatge ha estat apuntat com una altra característica distintiva. En mots d’Aristòtil: “ I és que la natura no fa res en va; i, entre els animals, l’home és l’únic que posseeix la paraula”.
· El treball és un altre tret diferencial. Kart Marx va ser el gran defensor d’aquesta posició: “ Suposem el treball com una forma que és exclusiva de l’home”.
· Johan Huizinga definí la persona com un ésser que juga, entenent el joc com un fenomen cultural que té una funció credora. Deia aquest pensador holndès: “ Em sembla que el no d’Homo ludens, “l’home que juga”, expressa una funció tan esencial com la fde fabricar”.
· Erich Fromm considerà la persona com un ésser que nega i que espera. Per aquesta psicoanalista l’ésser humà té dues definicions posibles “ Una, la d’Homo negans, el qui diu no, encara que la majoria d’homes diuen sí quan la seva supervivencia o la seva conveniencia ho requereix. Una altra definició d’home seria la d’Homo sperans, el qui espera. Esperar és una condició esencial de ser home”.
· Jean-Paül Satre es referí a la persona com un ésser que “no és lliure de deixar de ser lliure”, com un ésser condemnat a ser lliure.

Sobre l’origen de l’ésser humà

Quan iniciem l’estudi de l’ésser humà, acudim a les ciències naturals i a al biología, que ens proporcionen dades sobre l’origen de l’espècie humana. Però explica l’origen de l’ésser humà no vol pas dir explicar-ho tot.
Sabem que l’ésser humà ha heretat l’estructura fisiològica i el bagatge psíquic dels homínido prehumans. Però entre els homínido i els ésser humans hi ha diferències tan grans que encara avui són difícils d’explicar. Les persones actuen moltes vegades igual que els animals superiors, però, en canvi, són radicalment diferents d’aquets.

Teories sobre l’aparició de l’ésser humà

El naturalista francès Jean-Baptiste Lamrck (1744-1829) fou el primer que anuncià que les espècies s’han d’adaptar al medio n viuen. Per tant, si una espècie experimenta un canvi climàtic o d’altra MENA, desenvoluparà els òrgans que li són més favorables per sobreviure.
La teoria de Lamarck es pot resumir en sues lleis:
· Els òrgans més usats es desenvolupen, mentre que els inútils es debiliten i acaben desapareixent.
· Aquests canvis es transmeten de generació en generació.

La teoria de l’evolució

Sense els actuals coneixements de genètica, que demostren que les teories sobre l’evolució de Lamarck eren errònies, Darwin ja va observas que l’evolució no es dóna per l’adaptació al medi de les diferents espècies, que és la teoria que defensa el científic francès. Esquemàticament podríem dir que Darwin:
· Observa que cada espècie animal presenta variacions i diferències entre els seus individus.
· Deduiex que aquestes particularitats poden ser hereditàries o no, i que aquelles variacions que s’observen en la majoria dels individus d’una espècie no són forçosament hereditàries.
· Aquelles variacions hereditàries que millor s’adaptin a la lluita per la supervivencia seran les que finalment s’imposaran i, que els individus més ben dotat sobreviuran i procrearan altre individus fornits amb les mateixes característiques. Mentrestant, els individus menys dotats de la mateixa espècie, desapareixeran.

La capacitat d’adaptació

· La dieta omnívora va multiplicar les possibilitats de supervivència d’aquests animals en tots els ambient.
· Els animalsn omnívors tenien un repertori de pautes de conducta més ampli que els hebívors : la caça requeria un comportament més actiu i dúctil que el dels animals recol·lectors.
· Els primats tenien un cervell amb capacitat per desenvolupar-se en medis adversos, però el seu cos no estava gaire ben dotat per a la caça. Per tant, supliren la manca d’eines naturals amb l’enginy. Aquesta flexibilitat en les normes de conducta va fer posible la fabricació d’instruments i d’eines i la seva tansmissió de generació en generació.
Però, quines qualitats van fer posible el naixement de la raó en alguns primats ? Deixant de banda les qualitats funcionals.
· La representació central de l’espai. S’ha comprovat que als animals que viuen en medis poc complexos no els calen reaccions d’orientació gaire precises. En canvi, els animals que viuen als arbrers són els que millor dominen l’espai tridimensional, ja que han de tenir un bon domini de la direcció, de la distància, del punt de recolzament, etc.
· La curiositat exploradora. L’ésser humà té poques pautes de conducta instintivas, ja que és un animal que no està especialitzat morfològicament. Aquesta manca d’especialització té l’avantatge que obliga a aprendre.
· La fixació de certs caràcters juvenils. Hi ha més semblança entre una persona adulta i un ximpanzé jove, que entre una persona adulta i un ximpanzé adult. Aquests trets d’immaduresa o de “joventut” es concreten en la manca de pèl al cos, en el preodmini del crani, no de la cara, i en la inserció vertical de la columna vertebral en l’eic de la base cranial.
L’ésser humà ha evolucionat i continua evolucionant perqè és un animal biològicament inacabat. No ha tingut altre remei que espavilar-se, i això l’ha fet adaptar-se al món construint-se un de propi.

Animal, però no tant

Característiques dels ésser humans respecte dels primats
Natural · Morfològiques: posició erecta. · Anatòmiques: - especialització de la mà en funcions d’agafar i de manipular. - Desenvolupament de la capacitat cranial i del volum cerebral. - Reducció de la mida de les dents i de la mandíbula. · Etikògiques: disminució dels instints. · Genètiques: possessió de 23 parells de cromosomas (els antropoides en tenen 24 parells)
Cultural · Fabricació d’eines · Institució de regles socials. Tot i que l’ésser humà no és l’única espècie que viu en societat, són exclusius de ls societat humana els trets següents: - la possibilitat de progrés, la historcitat. - La creació de cultura · La possessió d’un sentiment de comunicació simbòlic : el llenguatge articulat.

L’ésser humà és un ésser pensant

Estructura del psiquisme humà

L’ésser humà accedeix al món gràcies a les seves condicions físiques i a les facultats psíquiques o mentals que permeten que aptem, conservem i reproduïm la realitat.

La precepció

Fa posible el coneixement dels objectes de l’entorn. La sensació, gràcies a les terminacions nervioses dels sentit, permet de captar l’excitació que provoca un estímul determinat. Però aquesta reacció fisiològica no seria suficient la informació que procuren els sentits.
Els òrgans del senstis són bombardejats per moles estímul, però afortunadament l’ésser humà no els capta tots, perxep únicament els que li són necessaris. Aquesta tasca de selecció depèn de l’atenció, que tria els estímuls útils en cada moment.

La memòria

És la capacitat que permet l’evocació del passat en tant que a passat. Fa la funció psíqica de conservar i reproduir estats de conciencia passats que són reconeguts pel subjecte com a anteriors.
Gràcies a la memoria, a la possibilitat de relacionar el passat amb el present, la vida psíquica té cohesió, està unificada. L’experiència ens permet d’orientar-nos.
La imaginació

Imaginar és pensar més enllà de la realitat donada. La imaginació té en comú amb la memoria la capacitat de conservar i reproduir allò que hem percebut, però se’n distingeix per la seva tendència de futur.
La imaginació permet asociar les imatges percebudes amb formes noves i originals.

Els sentiments

Són estats d’ànim, estats emotius que impregnen la vida psíquica. Considerem que hi ha uns sentiments bàsics, que són estats afectius més o menys estables: l’alegria, la còlera, el temor, l’humor… De vegades, tots aquests sentiments es manifesten de manera insistent o violenta. En aquest cas parlem d’uns estats afectius amb uns noms específic: emocions i passions.
Les emocions representen la intensificació dels estats afectiu.
Les passions són sentiments intensos i irracionals que dominen la persona que els patééis. Qui està dominat per la passió pren partit de manera radical a favor o en contra d’una cosa o d’alguna persona.

La intel·ligència

És una facultat d’adaptació que permet a l’ésser humà adecuar-se al món de manera flexible i variada, tant en el terreny. La intel·ligència necesita determinades condicions per afermar-se i desenvolupar-se; li cal podrir-se, ejercitar-se i reafirmar-se.
El pensament i el llenguatge

El pensament i el llenguatge són dues parts d’un únic procés de coneixement. La manera més rica i directa de comunicar els postres pensaments és enraonant, verbalitzant tot allò que tenim al cap.

El logos com a pensament i com a llenguatge

El logos és discurs i raó al metéis temps, com ja veien els grecs. Una llengua és una forma particular de repserenta els coneptes i de donar forma i sentit a l’esperiència d’un grup de parlants. El llenguatge té un paper regulador de la conducta i dirideix, gui i acompanya l’acció. Ajuda a explicitar els processos, a ser-ne conscient, i permet analitzar-lo i valorar-los.
Un logos compartit, un “dia-logos”, que més enllà del “mono-logo”, surt d’ell mateix per anar a l’altre i retorna d’aqust camí enriquit amb altres punts de vista. És per auest motiu que diem que l’adquisició del llenguatge és fonamentalment social.

La capacitat lingüística com a capacitat de comprensió del món

L’activitat d’entendre i raonar només dessembolupa l’intercanvi social. El llenguatge o la raó no és una activitat privada, sinó una activitat dins d’una tradició social.
El coneixament és un producte comunitari i social que es realitza des de les possibilitat i les estructures que ofereix la pròpia llengua. Per aquesta raó, es pot dir que la llengua imposa un ordre al món percebut.
El llenguatge verbal constitueix un dels principals instruments culturals objecte d’aprenentatge progressiu; és el que possibilita l’expressió, la comunicació, i l’aprenentatge.
El llenguatge és tant necessari per a la construcció i la perpetuació de l’intel·ligéncia i del pensament per al dessembolupament de la cultura i per a la pervivéncia de la conciéncia dels éssers humans, que és consubstancials a la natura humana, de tal manera que es pot dir que el llenguatge ha fet que l’ésser humà fos ésser humà.

La racionalitat i la raonabilitat

La racionalitat

Pressuposa l’ús de la raó; però, si be aquest ús es necessari, no és suficient perquè la racionalitat no és només una facultat, sinó també un mètode, una manera de fer.
L’aplicació del mètode racional pressuposa certes facultats que són atribuibles a la raó, són:
· Una facultat d’ordre: aquella que introdueix unitat i coherencia en els caos dels postres instins i de les postres tendències.
· Una facultat d’universalització i d’imprecialitat: aquella que ens capacita per elavorar uns valors universals i afavoreix l’objectivitat i la impersialitat dels judicis, que així deixen de ser egoistes i exclosivament personals.
· Una facultat de clarificació: aquella que possibilita un pensament clar en oposició al pensament confús.

La raonabilitat

El pensament reonable va més enllà de la lógica i se situa en el nivell dels valors. A més, implica selecció i tria de valors.
Una persona raonable no és tans sols aquella que encadena correctament unes proposicions, sinó, també una persona que sap jutjar gràcies a un criteri moral, a la seva experiencia de la vida, etc.

Reflexió filósòfica sobre el ésser humà

Singularitat de l’ésser humà

L’ésser humà és una anomalia, una raresa del Univers. En part és natura perquè esta subjecte a les seves lleis físiques i no les pot canviar, però, es ven diferent a la resta d’animals. Com que te conciència de si mateix, comprèn el seu poder, però també la seva impotencia i les limitacions de la seva existencia. Contemple la seva pròpia fi, la mort, i mai no s’allibera de reflexionar. No es pot desempellegar de la ment i del cos mentre viu; el cos l’obliga a desitjar la vida.
Els trets peculiars més notables de l’ésser humà son:
· La capacitat tècnica. L’ésser humà fabrica heines que utilitza per poder obtenir un millor rendiment de la seva tasca de dominar la natura.
· La tradició. La persona pot apendre tot allò que li han llegat els avantpassats.
· El progrés. L’ésser humà no es limita a repetir el que ha après, sinó que reinventa i avança en el coneixament i en l’experiència.
· La capacitat de pensar de menera diferent que les altres especiès. Només la persona te capacitat d’abstracció, de pensar conceptes.
· La reflexió o l’habilitat perquè una persona pugui pensar per si mateixa. La persona te conciència del propi jo; es pot preguntar del sentit de la vida.
· La capacitat de comprendre. La persona es comprèn a si mateixa i entén al món com tot que li és ofert perquè l’entengui, el formuli i l’utilitci en la seva totalitat.
· La consciència de la mort. L’ésser humà se sap efímer, te una clara conciencia de la seva minsa temporalitat.

Natura i Cultura

Natura és un sentit general, tot allò que no ha estat realitzat per l’ésser humà, tot allò que es natural en comptes d’artificial.
És cultura tot allò que l’ésser humà és i fa, que no es pot explicar per la seva simple herència biològica.

Universalitat i Cultura

Hi ha universalitat d’algunes pautes culturals, però la concreció o especificitat fa que de vegades apareguin com a contradictòries. Al que canvia és la manera com aquestes pautes universals es concretan en cada grup humà. Al fet que de vegades semblin contradictòries no vol dir que no tinguin sentit. L’explicació de la diversitat s’ha de buscar, d’una banda, en la natura i, de l’altra, en la història.

Relativisme cultural i etnocentrisme

Potser no cómprenme alguns comportaments d’altres grups culturals perquè estem massa submergits en el model cultural propi, i només els entendríem si ens poséssim al seu lloc. Per tant, els trets culturals s’han d’analitzar en funció del seu emplaçament harmònic dins un determinat marc cultural. Es el que denominem relativisme cultural.
Malgrat les diferències i fins i tot les divergències culturals, hi ha respostes de validesa universal de molts principis ètics. El relativisme cultural és un concepte operatiu que permet allunyar l’etnocentrisme (es la creença de les nostres pròpies pautes de comportament).