Característiques de la filosofia irracionalista

Nietzsche criticarà els conceptes bàsics de la metafísica com són Déu, essència, substància, veritat, ànima i permanència. Aquests conceptes els inventa la filosofia per presentar el món com un cosmos i no com un caos en la realitat intrínseca de la realitat.

Per tant, la filosofia presenta una imatge inadequada del món on les entitats metafísiques són pures ficcions i no hi ha res que garanteixi la seva existència fora dels nostres prejudicis i del poder fascinador de la nostra raó.

Segons Nietzsche, la culpa de tot això la té Sòcrates, però sobretot Plató, i per això anomena platonisme a la tendència filosòfica de separar la realitat i l'aparença. Aquesta tendència és una valoració positiva del món de l'esperit i negativa del món del cos.

És comú indicar que els primers filòsofs descobreixen el món com una totalitat ordenada, com un cosmos. Nietzsche creu que els grecs inventen la racionalitat i el caràcter ordenat del món per dos motius: psicològics i per influència de la gramàtica.

Segons Nietzsche, la civilització grega va descobrir dues maneres estètiques diferents d'afrontar els esdeveniments de la vida. Aquestes dues actituds oposades són l'apol·línia (del déu Apol·lo) i la dionisíaca (del déu Dionís). Apol·lo representa la mesura i la proporció, la singularitat de l'individu. Per contra, Dionís representa la força imparable de la vida. Sòcrates elimina tot allò que sigui dionisíac i l'únic vàlid per a ell serà la concepció apol·línia.

Els grecs vivien amb les dues visions contraposades i es barrejaven els dos mons. La cultura grega creia en la irracionalitat i en el destí (dionisíac) i creia en la individualització (apol·línia). Aquesta barreja es veu molt ben representada a la tragèdia grega, la màxima expressió de l'art grec on es barreja el destí amb tot.

Per a Nietzsche no hi ha una veritat, sinó diverses interpretacions que ens poden afavorir o no. Ell creu que no hi ha una sola interpretació de la realitat, sinó que hi ha diversos acostaments a la realitat. Nietzsche diu que el nostre llenguatge és una convenció inventada per la humanitat, i per aquest motiu el pensament no pot anar més enllà de les paraules.

La realitat està lluny d'allò que nosaltres creiem perquè la paraula és convertir impulsos nerviosos en imatges i les imatges en sons (dues metàfores). Si la música converteix el so en notes escrites, nosaltres fem el mateix amb les paraules. Els coneixements que anomenem vertaders no són més que coneixements que han esdevingut útils que han servit per a la conservació de l'espècie.

El perspectivisme és la doctrina segons la qual tot coneixement s'obté a partir d'una determinada perspectiva i des d'uns fonaments vitals que els condicionen. Per Nietzsche, la filosofia tradicional creu que hi ha una realitat objectiva que es pot captar per l'ésser humà, però el coneixement d'aquesta sempre arrenca a partir d'unes necessitats vitals que el subjecte que es disposa a conèixer. Aquestes necessitats el situen en una perspectiva determinada des de la qual capta la realitat. Per aquest motiu no es pot dir que una perspectiva concreta sigui l'única veritat objectiva. Cada perspectiva serà per Nietzsche una voluntat de poder. Llavors, una idea és vertadera si és útil.