Característiques dels sofistes

Enviado por Lidia y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 10,92 KB

 

es distingeixen dues etapes en la sofística:

  1. Primera sofística o sofistes de la cultura


    Tenen una gran prestigi. Busquen un fonament racional a la vida en societat. Temes de reflexió: llenguatge, institucions i lleis polítiques, normes morals, religió, etc. Representants: Protàgores d’Abdera (480-410 aC.), Gòrgies de Leontíni (483-375 aC.), Hípies d’Elis (segle V aC.) i Pròdic de Queos (s. V aC.)

  2. Segona sofística

    Època de crisis i revoltes polítiques a Atenes degudes a la guerra del
    Peloponès. És l’època en què adquireix més mala fama per l’abús de la demagògia i la falta d’escrúpols. Representants: Cal·licles, Trasímac, Licofró, Críties, Antifont i Alcidames.


Protàgores

Defensa el relativisme:
La impossibilitat d’establir una única veritat, objectiva; existeixen múltiples veritats, cadascuna d’elles relativa a un individu, subjectives. Per exemple, una persona sana percep l’aigua com a calenta, mentre que una persona amb febre percep la mateixa aigua com a temperada. Qui té la raó?

La relativitat del coneixement, Protàgores l’expressa mitjançant la següent afirmació: “l’home és la mesura de totes les coses”. El éssers humans perceben les coses de diferent manera, segons la seva situació (malalt o sa, alegre o trist, cansat o descansat, etc.) El mateix passa amb les valoracions ètiques i estètiques.
Per això només és possible fer afirmacions relatives i subjectives.
Ens situem, d’aquest manera, en el camp de l’opinió (doxa)
I no en el camp del coneixement científic (episteme)
.


Sócrates

Aquest diàleg es composa de dos moments, la ironia i la maièutica:

  • La ironia representa el moment que Sòcrates manifestava la seva ignorància sobre el tema en discussió i feia reconèixer als altres mitjançant preguntes dirigides, que tampoc no sabien gairebé res d’aquest tema, que les seves idees, per ser poc argumentades i massa personals, podien portar a contradiccions i excepcions. Quan això era acceptat, es podia començar a investigar sobre la qüestió́, ja que si ningú no reconeix que no sap una cosa no pot voler saber-la. Aquest moment és importantíssim ja que, segons Sòcrates, només "aquell que sap que no sap" és el que pot saber, i tal ha de ser l'actitud de l’amant de la saviesa, idea aquesta que ha quedat expressada en l’afirmació socràtica “només sé que no sé res”.
  • El segon pas és la maièutica, nom que indicava l'activitat de la llevadora quan ajudava a néixer els nadons, com feia la seva mare. Ell també feia néixer quelcom, però en aquest cas són idees il·luminadores sobre la qüestió debatuda (per tant, és innatista)
    , a partir de la recerca col·lectiva que ell dirigia. Per això, Sòcrates plantejava preguntes que ajudessin a definir la qüestió, intentant fer sortir tots els punt de vista possibles i, per mitjà de la inducció, arribar a un acord que. Per ell no era únicament un acord formal com per als sofistes, sinó la veritat essencial sobre la qüestió.


HERACLIT

Tot canvia, però aquest canvi no és un devenir irracional (sense lògica, càotic, sense ordre), sinó que està regit per una llei, el logos.
L’estructura dinámica de la realtat es basa en una lluita d’oposats (per això, “La guerra és el pare de totes les coses: a uns els mostra com si fossin déus i uns altres com si fossin homes, a uns els fa esclaus i a uns altres, lliures”) que es manté en equilibri o harmonia (“l’harmonia consisteix en tensions oposades, similars a les de l’arc i la lira”. Però es tracta d’una harmonia oculta ("...A la Natura li agrada amagar-se..."). L’equilibri total del Cosmos només pot mantener-se si un canvi determinat és compensat amb un altre canvi oposat i el logos és el principi que manté la proporcionalitat.

De la teoría dels oposats, Heràclit va extraure les següents idees:

  1. La unitat profunda de totes les coses i que els oposats  no són més que expresions diferents d’una mateixa realitat:
    “Déu és dia-nit, hivern-estiu, guerra-Pau, sadollament-fam. Canvia com el foc”; "És la mateixa cosa allò que viu i allò que mor, el qui somia i el qui vetlla, el jove i el vell". Però estracta
  2. Els dos termes dels oposats són mútuament dependents:
    plaer/dolor, salut/malaltia, vida/mort, etc. No pdríem saber què és la salut si abans no haguèssim estat malalts.  Cada un és impossible sense l’altre i el predomini total d’un és la destrucció de tot dos.

Fins ara hem parlat del logos com la llei que governa tot l’univers. Però existeix un segon sentit el logos en Heràclit. El logos també es la raó humana que és capaç de conèixer la llei (també Logos) que regeix el món. L’objectiu del filòsof és captar aquest Logos ocult, aquesta unitat profunda oculta de les coses, que es situa sota el devenir. Per això el sentits són imprescindibles, però no podem deixar-nos enganyar per aquests. Mentre que els sentits ens monstren el continu fluir de les coses (el devenir), la raó (logos) ens mostra la seva unitat profunda

Sembla que Heràclit defensava que hi havia un arkhé: el foc. Però el foc no era entès com un element estrictament físic, sinó com un símbol. A través de la metàfora del foc, que al mateix temps crea i destrueix la vida, està dient que totes les coses estan perpètuament en estat de canvi, de transformació i de moviment. "Aquest món, el mateix per a tots els éssers, no l'ha creat cap dels déus o dels homes, sinó que sempre ha estat, és i serà foc eternament viu que s'encèn amb mida i s'apaga amb mida".


El Poema de Parmènides està dividit en tres parts:


Introducció o Proemi, en la qual l’autor és segrestat per unes joves donzelles i portat, en un carro de foc, fins a la presència de la Deessa.
Via de la Veritat (aletheia):
correpons amb l’us de la raó, que ens mostra la veritat de les coses.

Via  de l’Opinió (doxa):

correspon amb l’ús dels sentits, que ens mostra les aparences (la multiplicitat, el canvi constant, l’esdevenir, la temporalitat… il·lusions enganyoses).

Les tesis centrals de la Via de la Veritat són:


El Ser és i el no-ser no és


Per consegüent, res no hi ha entre el ser i el no-ser, o que sigui barreja d’ambdós. El no-ser no és; i el canvi resulta contradictori: esdevenir és deixar de ser alguna cosa per ser una altra que encara no és. Per tant, el canvi és impossible. Aquí es refusa totalment la doctrina del Panta rei heraclitià.

És el mateix ser i pensar

Només puc pensar el que és i no puc pensar el que no és. HI ha una identitat tan perfecta entre ser i pensar que l’ésser només es pot conèixer a través del pensament.

D'aquestes dues afirmacions se'n deriven les qualitats i propietats del ser:


El Ser és un, continu i massís


Entre dos éssers discontinus, o hi ha quelcom o no hi ha res; si hi ha quelcom, hi ha ésser, i, per consegüent, no hi ha discontinuïtat, sinó continuïtat en l’ésser. Si no hi ha res, hi ha no ésser i aleshores estem concebent el no ser com a sent, la qual cosa és una contradicció. Per tant, el ser és tot un i massís, sense forats per on pugui escolar-se el no ésser.

El Ser és idèntic a si mateix en totes les seves parts

Com podríem diferenciar una part d'una altra? Dues coses es diferencien quan una té quelcom que l'altra no té; però si això que les diferencia és quelcom, és ésser, aleshores se diferenciarien en el ser, la qual cosa és contradictòria perquè en el ser és en el que coincideixen i s'identifiquen.

El ser és ingenerat i no pereix

El ser no pot néixer o començar, atès que hauria de procedir o de quelcom que és o del no-res. En el primer cas, no ha començat, sinó que ha continuat sent; el segon cas és impensable perquè, com és possible que el que no és pugui donar lloc al que és? Del no-res no surt res. Per raons semblants, el ser no pot perir: no hi ha res en ell ni fora d'ell que pugui fer-lo perir; no és concebible que el ser es converteixi en no-ser.

El ser és immòbil i immutable

El ser ho és tot, i res no hi ha fora d'ell. No pot canviar, perquè això suposaria o adquirir quelcom que no tenia o perdre quelcom que tenia, coses impossibles segons les tesis anteriors. L’ésser està, doncs, en repòs etern.

És finit i esfèric

L’esfera és per als grecs la forma perfecta.
Això fa que també sigui limitat, finit (pensem que per als grecs la infinitut és un concepte negatiu i imperfecte).

Els Atomistes: Demòcrit d’Abdera

Sembla ser que, al igual que Anaxàgores, va ser un home totalment consagrat a l'estudi i a la reflexió. El seu mestre va ser Leucip, de qui sabem encara menys. Aquestes dificultats històriques expliquen el fet que sigui molt difícil determinar quins elements del sistema atomista cal atribuir a Leucip i quins altres a Demòcrit. Certament, aquest va ser un dels escriptors més prolífics de l'antiguitat. Se li atribueixen 52 llibres, tots ells perduts.

Va donar una resposta radical a Permànides, tot i acceptant dues de les condicions principals de la seva filosofia :

  1. D’una única realitat no es pot originar la pluralitat del món. La realitat està constituïda per multituds d’àtoms.
  2. El àtoms tenen les característiques de l’Ésser de Parmènides, mentys tres : la unicitat, la immobilitat i l’esfericitat com a forma única. Cada àtom és material, inegendrat, indestructible, indivisible, immutable, finit, compacte i homogeni.
    A més són infinits en nombre i en figura.
    No són visibles a simple vista. Es diferencien entre sí per la figura, l’ordre i la posició.

Entradas relacionadas: