Característiques del Romanticisme, Impressionisme i Modernisme

Característiques del Romanticisme

Els termes romanticisme i romàntic s’utilitzen en el llenguatge comú per expressar una actitud sentimental, generosa i idealista, i s’apliquen a la descripció de fets i situacions -fins i tot obres d’art- de totes les èpoques.

El terme Romanticisme, és el nom amb que es coneix el moviment cultural i artístic que sorgeix a Europa a l’inici del segle XIX.

El Romanticisme també és una actitud vital que afecta tant l’art, la literatura i la música com la manera mateixa de viure. Les arrels ideològiques d’aquest moviment s’enfonsen en grans pensadora del segle XVIII, especialment en Rousseau i en la filosofia alemanya vinculada al naixement del nacionalisme.

Aplicat a l’art, el concepte “romàntic” neix en contraposició del càlcul i l’harmonia de les normes neoclàssiques. Es proposa un nou ordre ideològic basat en l’exaltació vitalista i en la necessitat d’explorar camps nous: conflictes bèl.lics, exotisme oriental, anàlisi psicològica, exaltacions nacionalistes i religiosos…

Arts plàstiques

1. La diversitat oposada a la uniformitat, i l’exaltació de l’individu.

2. L’aspiració a la llibertat individual i nacional, idea que connecta amb les revolucions burgeses de l’època.

3. L’historicisme com a recerca de les arrels nacionals en el passat, especialment en l’Edat mitjana.

4. La comprensió i el sentiment de la natura des dels vessants sensibles i religiosos.

5. Predilecció per l’exòtic, l’imaginari i l’irracional, mostrant interès pel món musulmà del Nord d'Àfrica i per la cultura oriental

Característiques de l'Impressionisme

La captació atmosfèrica de l'Impressionisme.

El darrer quart del segle XIX, un nou moviment pictòric, l'Impressionisme, va culminar la tendència d'unir visió i llum, inherent a la pintura occidental des del Renaixement. La representació de la llum per mitjà de tocs cromàtics solts va ser l'ambició de tots els grans mestres de la història de la pintura, però els antecedents més directes els trobem especialment en els paisatgistes anglesos CONSTABLE i TURNER.

La sensibilitat social va ser hostil a aquesta nova manera de pintar. L'any 1863 MANET va exposar el seu quadre El dinar campestre, que va escandalitzar els sectors tradicionals vinculats als salons oficials de l'art i, en canvi, va entusiasmar els innovadors. Els pintors impressionistes, malgrat que van estar en contra de l'academicisme i de l'art oficial, van intentar que les seves obres fossin admeses al Saló de París, però, en ser rebutjats, les van exposar a l'anomenat Salon des Refusées.

Tres d'aquests pintors, Claude MONET, Pierre-Auguste RENOIR i Alfred SISLEY van viatjar a un poblet francès, Argenteuil, per experimentar amb les impressions lumíniques. A Argenteuil, MONET pinta la seva obra Impressió. Sol ixent (1872), que dóna nom al grup i que, quan va ser presentada en una exposició, va provocar l'escarni del crític Louis Leroy, que, de manera despectiva, va donar el nom d'impressionistes als artistes que hi participaven. Durant la guerra de 1870, MONET, Camille PISSARRO i SISLEY es van traslladar a Anglaterra i hi van estudiar l'obra de CONSTABLE i TURNER. Les aportacions tècniques principals dels impressionistes van ser aquestes:

a) La teoria dels colors. Es basa en els descobriments dels científics Eugène CHEVREUL i Ogden ROOD, segons els quals hi ha tres colors primaris (groc, vermell i blau) i tres de complementaris (verd, violeta i ataronjat). Atès que els colors no existeixen per si mateixos sinó en relació amb els colors més pròxims, els impressionistes volien que l'ull percebés uns colors compostos que ells no havien barrejat a la paleta.

b) La plasmació de la llum. Es va descobrir també que els colors no són immutables que la incidència de la llum és determinant. Per això, els pintors representen els colors tal com els veuen, sense que els importi gaire la tonalitat que tenen objectivament les coses.

c) Les aparences successives. Un mateix paisatge pot ser objecte de múltiples representacions amb tonalitats diverses, principalment segons com hi incideix la llum a certes hores del dia o en unes èpoques de l'any determinades.

d) La coloració d'ombres en detriment del clarobscur. Per representar les ombres dels objectes, els pintors van abandonar la tonalitat fosca, i van optar per reduir els espais acolorits amb les tonalitats complementàries, per exemple, llums grogues i ombres violades.

e) La pinzellada solta. Els pintors impressionistes van utilitzar pinzellades de colors purs agrupats, que, contemplades a distància, es fonen en l'ull de l'espectador.

f) Plein air. Rep aquest nom el tipus de pintura realitzada a l'aire lliure, que té els seus antecedents en l'escola de Barbizon. L'artista treballa directament al lloc que pinta i no pas al taller.

Postimpressionisme

Postimpressionisme: un pont cap a l'avantguarda

Dins d'aquest moviment poc homogeni anomenat Impressionisme, l'any 1886 va marcar una fita en la història de la pintura francesa, perquè els impressionistes van exposar junts per darrera vegada i, paral•lelament, van sorgir nous talents i formes d'expressió. Així, el període que separa l'última exposició impressionista del Cubisme, als primers anys del segle XX, rep el nom genèric de Postimpressionisme.

En el Postimpressionisme hi trobem un seguit d'actituds i tendències que, malgrat estar vinculades a les novetats impressionistes, són la porta d'entrada a l'art del segle XX. La tècnica de la pinzellada solta impressionista deriva en l'impressionisme científic, que utilitza petits punts de colors primaris combinats amb els seus complementaris. Georges SEURAT va anomenar divisionisme la base teòrica d'aquest corrent i puntillisme la seva tècnica d'execució, que consisteix en la divisió d'una tonalitat en els seus components a base de punts de colors purs molt petits, que l'ull aglutina per formar el color final que vol aconseguir l'artista. SEURAT, basant-se en l'òptica dels colors, va elaborar aquesta teoria, a partir de la qual va pintar el quadre Un diumenge d'estiu a l'illa de la Grande Jatte. També Paul SIGNAC, pintor temperamental i sensible, aplica a la seva obra aquesta tècnica de la divisió del color.

Aquests mateixos anys sorgeixen nous signes de distanciament del moviment impressionista a través de les obres d'Edgar DEGAS, Paul CÉZANNE, Vincent VAN GOGH, Henri TOULOUSE-LAUTREC i Paul GAUGUIN. Per a tots ells I'Impressionisme va ser un punt de partença, però en els seus plantejaments pictòrics van optar per camins oposats que prefiguren l'art del segle XX.

Característiques del Modernisme

Al voltant del canvi de segle (1890-1910), quan encara la difusió de les noves tècniques constructives no havia arribat a les últimes conseqüències, sorgeix a Europa el Modernisme. Aquest nou moviment proposa l’emancipació de l'arquitectura en favor d'unes tipologies decorativistes inspirades en la natura, que intenten reaccionar contra l'historicisme acadèmic que havia dominat l'art del segle XIX. L'enriquida burgesia industrialitzada i també part de l'aristocràcia reclamen unes formes més refinades que les que ofereix la producció industrial. Aquest moviment tenia un caràcter d'integració de les diferents arts i de reivindicació del treball artesà. El Modernisme va rebre noms diferents a cada país d'Europa, com ara Art Nouveau (França), Stile Liberty (Italia), Jugendstil (Alemanya) o Sezessionstil (Austria). No obstant, en tots els casos presenta una característica comuna: trencar definitivament amb la tradició i aprofitar els avantatges que ofereixen la tecnologia i la indústria.

El Modernisme es va manifestar inicialment en l'artesania, amb l'ús de línies serpentejants i de motius florals i geomètrics.Aquesta mateixa idea va passar posteriorment a l'arquitectura. L'edifici va deixar de ser concebut com un bloc tancat i format per plans i arestes i es va cedir la preferència a les superfícies corbes, amb línies sinuoses i ondulades, amb grans obertures i espais buits, amb miradors i balconades que es despreocupen de la simetria, i amb la incorporació de motius decoratius a base de materials de color (ceràmica, vidre, etc.), ferros forjats i fustes retallades amb formes que evoquen la naturalesa orgànica.Una llibertat absoluta segueix el traçat de les plantes alhora que els espais interiors se sotmeten a una organització rigorosa. No obstant això, a més d'aquest Modernisme de línies ondulants i motius orgànics, que va caracteritzar les interpretacions de França, Bèlgica i Espanya, es va produir simultàniament un altre Modernisme més geomètric, de volums prismàtics perfectament definits que es juxtaposen, se superposen o es combinen amb un sentit modular, i creen així arquitectures asimètriques en les quals s'observa una certa correspondència entre els espais interiors i la distribució geometricoespacial dels exteriors enjardinats.Aquest tipus d'arquitectura va estar representada per l'escocès Charles Rennie MACKINTOSH.

En una època dominada per la Revolució Industrial i els canvis que se'n van derivar, les arts sumptuàries es van fer ressò dels avenços tècnics, principalment amb la producció industrial i la fabricació en sèrie. Davant d'això, la revalorització del treball artesà va arribar de la mà de William MORRIS i el moviment Arts&Crafts una lluita idealista i utòpica, com tantes del segle, contra la lletjor dels productes industrials i contra l'esperit mercantil modern, que va servir si més no per qüestionar la necessitat de produir objectes bells en una societat que semblava mos- trar la inclinació contrària. L'estètica modernista es va reflectir en mobles, vidres, dissenys tèxtils, joies i un gran nombre d'objectes decoratius.