Característiques del neoclassicisme

Neoclassicisme (S'ha redirigit des de: Neoclàssica) Antonio Canova, Les Tres Gràcies, castell de Belvoir, Leicestershire El Neoclassicisme és un estil artístic inspirat en l'art clàssic (el grecorromà) i desenvolupat durant el segle
XVIII i principis del
XIX, com a reacció a les exageracions del Barroc i el Rococó. S'adopta un llenguatge artístic clar i ordenat. A França, s'associarà els valors de l'antiga Roma amb els de la Il·lustració fonamentats en la raó.

Arquitectura neoclàssica

Teatre Wielki a Varsòvia L'arquitectura neoclàssica rebutja l'ornamentació del rococó i s'inspira en els arts grec, etrusc, ROMà i fins i tot egipci. Desapareix progressivament l'arquitectura religiosa i es construeixen edificis públics amb finalitat civil: biblioteques, museus, pòrtics, etc. Napoleó, amb un ànim propagandístic, emula l'arquitectura romana (Arc de l'Étoile a París). Als territoris germànics també triomfa el neoclassicisme arquitectònic. A Anglaterra, en canvi, el classicisme renaixentista no s'havia oblidat i durant el Segle XVIII s'exporta a les colònies nord-americanes. Els arquitectes neoclàssics saben que un nou ordre social exigeix un nou ordre de la ciutat, i tots els seus projectes s'inscriuen en un pla de reforma urbanística. La nova ciutat haurà de tenir, com l'antiga, els seus monuments; però l'arquitecte haurà de preocupar-se també del desenvolupament social i funcional. Es construeixen esglésies a manera de temples clàssics, però també escoles, hospitals, mercats, duanes, ports, carrers, places. Els escultors i els pintors treballen per la ciutat: estàtues, ornaments, grans representacions històriques que serveixen d'exemple als ciutadans. Cal distingir dues línies: una arquitectura que, en realitat, segueix essent barroca, amb els seus postulats d'exaltació del poder i de l'autoritat, però que per voluntari desig de contrast amb el rococó va despullant-se dels seus elements i tendeix a una simplicitat quasi romana (el Panteó de París, de Soufflot; l'Òpera de Berlín, de Knobeldorf; la Puerta de Alcalà i el Ministerio de Hacienda de Madrid de Sabatini), i una altra arquitectura, essencialment funcional i nua, carregada de vegades d'intenció simbòlica, que constitueix la veritable arquitectura de la raó, que tant va preocupar els revolucionaris per a posar-la al servei d'una societat nova. A l'ideal Barroc de la tècnica virtuosa li succeeix l'ideal neoclàssic de la tècnica rigorosa. La veritable tècnica de l'artista és la de projectar: tot l'art neoclàssic està rigorosament projectat. La realització és la traducció del projecte mitjançant instruments operatius que no són exclusius de l'artista, sinó que formen part de la cultura i de la manera de viure de la societat. En aquest procés tècnico-pràctic d'adaptació s'elimina per força el toc individual.

Pintura neoclàssica

Jacques-Louis David, El jurament dels Horacis La pintura neoclàssica es centra a Roma. A diferència de les típiques composicions de frescos del Barroc o del Rococó, la seva composició és simple: solament unes poques figures, en total calma, en posicions similars a les de les estàtues antigues. Els pintors neoclàssics no disposaven de models de pintura antics amb la facilitat que oferien l'arquitectura i l'escultura, de la qual es conservaven tantes mostres a Itàlia. Podien recórrer als relleus, però no era fàcil superar la pobresa cromàtica que oferien. Les decoracions dels gots de ceràmica i els baix relleus van ser gairebé les úniques referències a l'abast dels artistes Jacques Louis David (1748-1825) va ser un dels màxims exponents de la pintura neoclàssica i qui reflectia la preocupació de l'època per la composició lògica i clara. Va posar els seus pinzells al servei dels ideals revolucionaris. Quan Napoleó va arribar al poder, David va ser nomenat pintor de cambra i responent a la petició del nou emperador, la seva obra esdevingué més emotiva, encara que sempre defugí l'estil ROMàntic. Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1867) va ser un altre gran pintor neoclàssic. Va dirigir l'École des Beaux-Arts, des de la qual va defensar la tradició de David.

Escultura neoclàssica

Antonio Canova, Hércules També en l'escultura neoclàssica va pesar el record del passat, molt present si considerem el gran nombre de peces que les excavacions anaven traient a la llum, a més de les col·leccions que s'havien anat formant al llarg dels segles. Les escultures neoclàssiques es realitzaven en la majoria dels casos en marbre blanc, sense policromar, perquè així es pensava que eren les escultures antigues, predominant en elles la noble senzillesa i la serena bellesa que Winckelmann havia trobat en la estatuària grega. El seu representant més destacat va ser el venecià Antonio Canova, autor d'obres com el Monument al Papa Climent XIV, Venus i Psique o Hèrcules, l'anglès John Flaxman i el danès Bertel Thorvaldsen. L'estil neoclàssic europeu també va arribar als Estats Units, on la seva influència es va produir una mica més tard i s'exemplifica en les escultures de Rinehart William Henry.

El Romanticisme com a moviment cultural i polític s'origínà a Alemanya a final del Segle XVIII, inicialment com a moviment literari però que ràpidament passà a influenciar totes les arts. El podríem veure com una reacció al Racionalisme de la Il·lustració i el neoclassicisme, donant-li importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants. Busca constantment la llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts. Tot i que es va desenvolupar fonamentalment a la primera meitat del Segle XIX, i es va estendre des d'Alemanya a Anglaterra, França, Itàlia, Espanya, Rússia, Polònia, Estats Units i les joves repúbliques hispanoamericanes. Posteriorment, es fragmentà i va anar evolucionant en diversos corrents, com el Parnassianisme, el Simbolisme, el Decadentisme o el Prerafaelitisme, englobades totes elles dins la denominació general de Post-romanticisme, una derivació del qual va ser-hi el anomenat Modernisme hispanoamericà, espanyol i català. Les aportacions fonamentals del romanticisme van ser en els camps de la literatura, la dansa, la música i la pintura. Posteriorment, un dels corrents avantguardistes del Segle XX, el Surrealisme, portà a l'extrem els postulats ROMàntics. El Segle XVIII havia portat moltes renovacions polítiques a Espanya. Pero als impulsos reformistes s´oposaven els sectors tradicionalistes del país. Naixeren així les anomenades "dues Espanyes", una conservadora i una altra lliberal.

Característiques

El Romanticisme va ser una reacció contra el Vojislav Momcilovic i el Neoclassicisme i anteposava, abans de tot: La major importància del sentiment enfront la raó. La forta tendència nacionalista de cada país. La del liberalisme en contraposició al despotisme il·lustrat. La de l'originalitat en contra la tradició grecollatina. La creativitat enfront a la imitació neoclàssica. L'obra imperfecta, inacabada i oberta en lloc a l'obra perfecta, conclosa i tancada. És propi d'aquest moviment: Una gran apreciació de les coses personals, un subjectivisme i individualisme absolut, un culte al jo fonamental i al caràcter nacional o Volksgeist, en contraposició a la universalitat i sociabilitat de la Il·lustració del Segle XVIII; en aquest sentit, els màxims exponents ROMàntics són, amb freqüència, prototipus de rebel·lia (Don Joan, el pirata, Prometeu) i els autors ROMàntics trenquen qualsevol normativa o tradició cultural que ofegui la seva llibertat, com per exemple les tres unitats aristotèliqües (acció, temps i lloc) i la d'estil (barrejant prosa i vers i fent servir polimetria en el teatre), també hi revolucionaran la mètrica i tornant a rimes més lliures i populars com l'assonant. Igualment, una renovació de temes i ambients, amb contraposició al Segle de les Llums (s.XVIII), s'estimen més els ambients nocturns i luctuosos, els llocs sòrdids i ruïnosos (sinestrisme); venerant i buscant tant les histories fantàstiques com la superstició, que els il·lustrats i neoclàssics ridiculitzaven. Un aspecte de la influència del nou esperit ROMàntic i el conreu d'allò que és diferent es caracteritza per l'augment de l'estudi de la literatura popular (romanç o balades anònimes, contes tradicionals, cobles, refranys) i de les literatures en llengües regionals: la gaèlica, la escocesa, la provençal, la bretona, la catalana, la gallega, la basca... La preponderància de tot allò nacional i del nacionalisme va ésser una reacció a la cultura francesa del Segle XVIII, d'esperit clàssic i universalista, dispersada per tota Europa per mitjà de les conquestes de Napoleó. L'expansió del Romanticisme va renovar i enriquir el limitat llenguatge i estil del neoclassicisme així com també va donar entrada a un món exòtic i extravagant, buscant-hi noves combinacions mètriques i flexibilitzant les antigues. Els autors recórren a convencions artístiques medievals i en recuperen les temàtiques, en comptes de les pròpies de Grècia o Roma, com a font d'inspiració. Això accentua encara més el seu perfil nacionalista i regionalista en comptes d'una tendència universal com era la neoclàssica. Enfront a l'afirmació del racional, irrompé l'exaltació de l'instintiu i sentimental. "La bellesa és veritat" Evocació del passat. S'allunyaren de la realitat evadint-se del temps. Predominaren en ells los sentiments de tristesa, malenconia, amor a la solitud, escenaris llòbrecs, descontent. Moltes vegades aquests sentiments cristal·litzaren en enyorança del passat i les antigues glòries. Desig de llibertat del individu, de las passions i dels instints que presenta "el jo", subjectivisme i imposició del sentiment sobre la raó.