El canvi o moviment com a qüestió central de la filosofia en Aristòtil: potència i acte, matèria i forma

Els escrits d’Aristòtil es divideixen en tres períodes principals: el de les seves relacions amb Plató, els anys de la seva activitat a Assos i Mitilene i l’època de la seva direcció del
Liceu a Atenes. Alhora, aquests escrits es divideixen en dos grups o classes: - Obres esotèriques: la major part escrites en forma de diàleg i dirigides al gran públic. - Obres pedagògiques: resums de lliçons donades per Aristòtil al Liceu. Primer període: Aristòtil es va adherir a Plató, tant en el contingut com en la forma, encara que en els seus diàlegs era Aristòtil qui dirigia les converses. El més segur és que Aristòtil en els diàlegs mantingués la filosofia platònica. A) Ànima: Aristòtil defensa la immortalitat de l’ànima recolzant-se amb termes inspirats amb el Fedó: l'ànima no és solament harmonia del cos, l’harmonia té un contrari, la disharmonia, en canvi, l’ànima no té cap contrari. Aristòtil suposa la preexistència de l’ànima i també l’existència de les idees. B) Protrèptic: aquesta obra manté la doctrina platònica de les idees. Aristòtil indica la mort o la tomba de l’ànima. C) Física: més antiga que la metafísica (en els escrits de metafísica ja se’n parla) 

Segon període: Aristòtil va començar a apartar-se de la filosofia platònica i va adoptar una actitud més crítica amb les doctrines de l’Acadèmia. Encara es considerava acadèmic, però ja havia entrat en la fase de la crítica de les teories de Plató. Tercer període: Aristòtil es presenta com l’observador empíric i el científic que intenta aixecar una forta construcció filósòfica sobre uns ferms fonaments apuntalats en el terra. La majoria d’obres pedagògiques pertanyen a aquest període. Cada obra, però no és una lliçó → diferents seccions o lliçons que van ser reunides més tard i se’ls hi va donar una unitat posterior donant-les-hi un títol comú. Les obres d’aquest període es poden dividir en: escrits sobre lògica, escrits metafísics, escrits sobre filosofia natural, ciències naturals, psicologia, etc. , escrits sobre ètica i política i escrits sobre estètica, història i literatura.

CRITICA A LA TEORIA PLATONICA DE LES IDEES

Aristòtil pensa que la teoria de les Idees parteix de la teoria socràtica per determinar i definir l'essència de les coses (en particular l’essència de les virtuts). Quan es defineix l’essència (“el que és” una cosa) s’obté el concepte general o universal. Ara bé, Sòcrates no considerava que hi hagués una existència separada dels conceptes i els objectes, però els filòsofs de després els van separar i a aquesta classe de realitats les van anomenar Idees → van admetre com a Idees tot el que s’afirma universalment. Per tant, hi ha una desviació de la teoria Socràtica. El caràcter separat de les essències és el que Aristòtil no admet, perquè si les Idees són essències que existeixen separadament de les coses, llavors són substàncies (éssers que existeixen, independentment, en si mateixes). Les crítiques d’Aristòtil se centren en aquest punt. - Intentant explicar aquest món, Plató es duplica (crea un altre món), amb la qual cosa, la dificultat es duplica perquè cal explicar tots dos mons. - El món de les Idees no és capaç d’explicar res sobre el món de les coses. Si les essències de les coses estan separades d’aquestes, no són pròpiament les seves essències. - Les Idees tampoc són capaces d’explicar l’origen, el devenir o els canvis de les coses. Encara que Plató va afirmar que les Idees són causes de les coses, no poden ser causes productives i motrius. - Aristòtil també criticarà la matematització de la teoria de les Idees (interposició dels nombres ideals entre les coses i les Idees o identificació d’aquestes amb els nombres). Les deficiències de la teoria no es poden solucionar a través de les matemàtiques, sinó que s’agreugen. Conclusió: La crítica d’Aristòtil → “no és possible que l’essència de les coses existeixi separada de les coses”. Segons la teoria de les Idees s’hauria de produir una quantitat immensa d’éssers intel·ligibles (essències) per a poder explicar qualsevol ésser de la realitat sensible. No es pot justificar l’existència de les coses separada de la seva essència → Aristòtil no rebutja la teoria de les Idees, sinó la seva existència separada i afirma que l’essència de les coses es troba en aquestes.

EL PROCES D'ABSTRACCIÓ: 

Plató deia que conèixer és recordar i que el coneixement el tenim dintre. Per Aristòtil el coneixement és l’existència de les coses sensibles. Tindrà una concepció diferent del ser que Parmènides. Només hi haurà un món compost per les idees i el món sensible. Ja no podrem accedir a les idees mitjançant la dialèctica com Plató, ara la teoria del coneixement canviarà, el coneixement no pot ser directe, sinó que s'haurà de separar matèria i idea. Conèixer serà posseir essències, formes. Només puc conèixer formes, la matèria, com per Plató, és incognoscible. Hi haurà un procés de separació per conèixer la forma (teoria de l’abstracció). Ara, com les formes estan unides la matèria, hauré de donar importància als sentits, ja que seran el primer pas per iniciar el coneixement. En aquest procés hauran d’intervenir totes les facultats→ canvi gnoseològic. És clar que, on falti o sigui insuficient la percepció sensible, també faltarà o serà impossible la ciència demostrativa, perquè serà impossible poder-la aconseguir. No es podria arribar a ensenyar o instruir a qui estan mancats de la percepció sensible; les coses singulars només poden ser conegudes pels sentits i, per tant, no es podria adquirir una ciència demostrativa independentment de la percepció sensible. Aristòtil pressuposa que abans d’arribar al coneixement d'allò universal, hem de realitzar un procés inductiu mitjançant els coneixements de la percepció sensible, que tracta exclusivament sobre els objectes singulars sensibles. Això suposa que el coneixement de les coses singulars sensibles, és anterior al coneixement d’allò universal. És impossible adquirir les veritats universals, si no és per inducció perquè les coses existeixen en els subjectes particulars i no són separables de cap objecte particular. → Per arribar al coneixement universal, es necessita procés inductiu mitjançant coneixements, percepció sensible (les coses singulars només es poden conèixer pels sentits). 

Aristòtil pressuposa que abans d’arribar al coneixement d’allò universal, hem de realitzar un procés inductiu mitjançant els coneixements de la percepció sensible, que tracta exclusivament sobre els objectes singulars sensibles. Això suposa que el coneixement de les coses singulars sensibles, és anterior al coneixement d’allò universal. Les coses universals no existeixen fora de les coses singulars, sinó en elles i amb elles. Problema: el material no es coneix quant a material. Per tant, Aristòtil proposa la teoria especial dels universals i del coneixement → Els universals no existeixen fora de les coses singulars, sinó en elles i amb elles. Procés de la intel·ligència del particular a allò universal: es percep un objecte extern no assimilat d’una manera immediata per la intel·ligència, sinó pels sentits. Per arribar al coneixement espiritual → s’utilitza intel·ligència doble: - intel·ligència agent (activa): fabrica la imatge cognoscitiva - intel·ligència pacient (passiva): rep la forma (el coneixement) La funció de la intel·ligència activa és precisament la de fabricar el material contingut en la imatge sensitiva, perquè pugui ser assimilat per la facultat espiritual intel·lectiva. Aquesta assimilació es fa precisament en virtut del procés d’abstracció. L’abstracció consisteix a separar les coses particulars/singulars de les mútues diferències per buscar allò en què tots coincideixen, allò on coincideixen és l’essència o l’universal. Les altres característiques constitueixen per a cada objecte el particular o individual, que és accidental respecte de l’essència. En això s’oposa obertament al seu mestre Plató, que col·locava l’universal fora de les coses sensibles amb una unitat real, tal com la concebem intel·lectualment. Aristòtil manté que les idees universals no existeixen fora de les coses singulars.

Teoria del coneixement unitària: actuen tots els mètodes per obtenir coneixement. Són necessàries les anteriors perquè les posteriors puguin actuar. Sensació Qualitats primàries (defineixen la realitat de les coses, són objectives perquè poden ser quantificades matemàticament): Sensori comú → tots els sentits els capten: expansió (profunditats, alçada, llargada), moviment, figura. Qualitats secundàries (no estan en les coses, són subjectives, la fredor, els colors…): Sensori propi → vista: colors, oïda: so, olfacte: olors, tacte: duresa i temperatura, boca: gust. 3 Filosofia, Tema 4; 2XA Percepció La uníó de les sensacions. Nosaltres no veiem un quadrat, gris, fredor, etc., sinó que veiem una taula. - Empiristes (Hume): el coneixement comença pels sentits, però no puc anar més enllà. El coneixement racional parteix de les dades sensorials i s’hi recolza, es basa en l’experiència. Naixem com una pissarra blanca. No podem dir que tots els corbs són negres perquè no hem vist tots els corbs. - Kant: el coneixement comença pels sentits, però no tot prové d’aquests. Diu que la realitat que captem no és la real, està adequada a nosaltres. La Intel·ligència és un magatzem d'imatges (immaterials, singulars i concretes). No existeix l'universal. - Racionalistes (Descartes): els sentits no sempre són fiables. La base del coneixement és la raó. Coneixements innats. Naixem amb continguts. Descartes diu que les idees són innates perquè no en sap l’origen. Llavors, quina coherència hi ha entre les idees i la realitat? Per pensar no necessites un cos, només una ment. Una ànima sempre implica l'uniat al cos. Com la ment influeix en el cos si són de naturalitat diferent? (el problema de les relacions de les substàncies). - Aristòtil: El coneixement comença pels sentits, però transcendim el coneixement dels sentits. 

Divisió del saber contemplatiu Aristòtil dividia els sabers en productius, pràctics i contemplatius. A la vegada divideix els sabers contemplatius o ciències en física, matemàtica i teologia. - La matemàtica estudia la quantitat, abstreta de les entitats en què existeix i la considera en si mateixa. Es divideix en: aritmètica (discreta-números) i geometria (continua-línies, superfícies…) - La teologia estudia l’entitat immòbil (el motor immòbil, que Aristòtil anomena Déu). Diu que tot el que es mou és perquè és apretat per un altre (un motor, que també és mogut per un altre). Llavors, Aristòtil diu que hi ha un primer motor que és immòbil i perfecte. - La física o ciència de la naturalesa estudia les entitats naturals. Són vertaderes (a diferència de les matemàtiques), mòbils i canviants (a diferència de la teologia) i no són ni les coses tècniques (sabates, vaixells) ni coses produïdes a l’atzar. És una ciència qualitativa. Aristòtil s’adonà compte de l’especificitat d’una sèrie de ciències que combinen la precisió quantitativa pròpia de la matemàtica amb la referència a la realitat natural pròpia de la física. Va distingir en aquestes àrees tres nivells diferents (tot i que Aristòtil va restar sempre al marge d’aquests desenvolupaments quantitatius, limitant-se a prendre nota d’ells) 1. Un nivell de ciència matemàtica pura (l’aritmètica per l’harmonia, la geometria plana per l’òptica, etc.). 2. Un nivell de ciència físico-matemàtica (l’astronomia matemàtica, l’harmonia numèrica, etc.). 3. Un nivell de ciència aplicada (l’astronomia quant a ajuda a la navegació, etc.).

LA Metafísica 

Segons Aristòtil la metafísica és una ciència que ell anomena “saviesa” o “filosofia primera”. Quan parla d’aquest últim terme pressuposa que existeixen les “filosofies secundàries o segones” → novetat. Plató → hi havia una única filosofia que, alhora, era activitat virtuosa que condueix a la felicitat i que coincideix amb la “saviesa”. Aristòtil → la “saviesa” és una ciència més (és la primera”) i té caràcter especulatiu: ja no coincideix amb la vida virtuosa (objecte d’estudi d’una “filosofia segona”: l’ètica). La filosofia primera tracta del que és universal i, per tant, tractarà del més universal que existeix: el ser i les seves propietats. Les altres ciències (filosofies secundàries) tracten de l’ésser únicament des d’un cert punt de vista, i per això s’anomenen “ciències particulars”. Per tant, la “filosofia primera” és una ontologia. Altres vegades “filosofia” primera apareix com una teologia → fragments més antics de la Metafísica (Aristòtil estava fortament influït pel platonisme). Diferència entre Plató i Aristòtil: 4 Filosofia, Tema 4; 2XA Per a Plató només hi havia una filosofia i el Bé era allò superior en tots els àmbits, però ara si hi ha una filosofia primera, implica que n’hi ha d’haver una de segona. La primera fa referència a l’ontologia i la segona farà referència a l’ètica. Per a Plató l’ontologia i l’ètica es basaven en el mateix (idea de Bé), però per Aristòtil hi ha diferència. 4.1 L’ésser Per Parmènides el Ser és únic, però Aristòtil no creu que això sigui cert, ja que ell diu que hi ha diferents maneres d’anomenar-lo i que hi ha diferents formes d’”ésser”, però no totes elles es refereixen a una forma primordial, a l’”ésser” pròpiament dit, que per a Aristòtil és el que s’anomena substància.
A més, Aristòtil diu que la substància no és única, sinó que existeixen moltes substàncies i que totes les altres formes d’”ésser” no són ja sinó modificacions o accidents de la substància. Per tant, hi ha 10 maneres d’anomenar l'ésser”: - Substància: “És Sòcrates” - Quantitat: “És de 70 kg” - Qualitat: “és blanc” - Relació: “És més vell que Plató” - Espai: “És a Atenes” - Temps: “És al s. IV aC” ACCIDENTS - Posició: “És dret” - Possessió: “És pobre” - Acció: “És mestre” - Passió: “És condemnat”

La substància és la més important, ja que és allò que defineix l’objecte en si i caracteritza als gèneres i a les espècies. Aristòtil fa la distinció entre el que anomena qualitat principal (substància) i qualitats secundàries (accident), anomenades així perquè la seva carència no implica la desaparició de l’individu, mentre que la de la substància sí. Substància + accidents → gèneres suprems de l’ésser i Aristòtil els anomena “categories”. 4.2 La substància La substància és l’”ésser” pròpiament dit, i per això Aristòtil diu que l’objecte de totes les investigacions ha de ser “què és l’ésser?”, i aquesta es redueix a “què és la substància?”. Alguns filòsofs creien que la substància era única i altres que era múltiple i dins dels que pensaven que era múltiple hi havia qui deia que la multiplicitat era limitada i altres que era infinita. Aristòtil critica a Plató la seva afirmació que el que és veritablement “l’ésser” o la “substància” és la Idea, concebuda com si existís separada de les coses individuals. Per a Aristòtil, les substàncies són només els individus concrets. Així, el món sensible recupera la seva realitat: és l’individu, i no la Idea, allò que s’ha d’anomenar “ésser” o “substància”. Aristòtil distingeix dos tipus de substància: - Substància primera: l’individu concret - Substància segona: l’espècie i el gènere Sembla que quan considera les espècies i els gèneres com substàncies, cau en el platonisme que critica → en aquest aspecte, el pensament aristotèlic és ambigu. Primer afirma que en sentit estricte la “substància” és l’individu concret, però, en segon lloc, ha d’atorgar alguna realitat a les espècies i als gèneres, ja que només sobre ells versa la ciència. Per això els considera també substàncies, però únicament en sentit secundari: no existeixen “separades” de la substància primera sinó únicament en ella. Per tant, la substància primera és allò veritablement real i és el subjecte últim en el qual tenen la seva existència l’espècie i el gènere → substància primera és subjacent a totes les coses.

4.3. Teoria hilemòrfica: la matèria i la forma La substància primera és l’individu concret, on es troba l’essència o l’espècie (substància segona), la qual es predica de l’individu → Aristòtil afirma que el món sensible és el real i que la pluralitat i el devenir són també reals. Plató deia que la substància era la Idea i que aquesta és única i està sostreta al canvi. Aristòtil introdueix en la substància el concepte de devenir (gènesis) o desenvolupament. Per a ell, la substància primera és el que canvia i per explicar-ho diu que la substància (l’individu concret) és un compost de matèria i forma. La forma és l’essència de la cosa, la substància segona, l’espècie i, segons Aristòtil és eterna, però existeix en la matèria. Tot el que esdevé ha de tenir també matèria, la qual rep la forma, com a subjecte últim. 5 Filosofia, Tema 4; 2XA La matèria pròxima → aquesta carn i aquests ossos La matèria primera → indeterminada, que manca de forma, qualitats o extensió i incapaç d’existir independentment. És eterna. (àpeiron de Parmènides) Per tant, el que devé o s’engendra és l’individu concret, compost de matèria i forma. Aquestes dues últimes són eternes, però només existeixen en el compost d’ambdues. Aristòtil confereix una prioritat a la forma perquè ella és l’essència de l’individu i només ella és definible i cognoscible. En canvi, l’individu és indefinible i la matèria primera és incognoscible. La forma és comuna a tota espècia i el que individualitza a cada individu és la matèria. Una conseqüència immediata de la teoria hilemòrfica és la desaparició del món de les idees platònic. En efecte, la realitat és explicable en virtut de subjectes que estan compostos per matèria amb propietats determinades. La idea platònica és la forma que es dona en un subjecte. Plató i Aristòtil van fer servir el mateix concepte; (forma, idea) per referir-se al que hi havia d’invariable en la realitat (en cada ésser). Per Aristòtil “la forma” només podia existir com a “qualitat” en els individus, i no tenia existència pròpia, a diferència de la “Idea” de Plató. Qualsevol ésser natural, generat i sotmès al canvi estarà compost de formes (qualitats) i matèria (capacitat de rebre formes o qualitats)

4.4 La potència i l’acte En tot ésser hi ha el que l’ésser ja és (acte) i el que aquest podria arribar a ser, però encara no és (potència). La potència és de dos tipus: - Potència activa: poder o facultat de produir un efecte en una altra cosa. - Potència passiva: possibilitat de passar d’un estat a un altre i de rebre l’acció d’una potència activa. La potència activa es troba en l’agent i la passiva en aquell que experimenta l’acció. Exemple: el foc té el poder de cremar (potència activa) i allò que conté greix la possibilitat de ser cremat (potència passiva). Per definir l’acte, Aristòtil utilitza dues expressions → enérgeia i enteléchia. - Energéia és l’acció mitjançant la qual passa de la simple possibilitat al seu perfeccionament i acabament final i aquest terme és aconseguir per l’acció, que és l’enteléchia. L’ús d’ambdós termes indica ben clarament una concepció dinàmica i finalística de l’ésser. Així doncs, energéia és una cosa acomplerta, acabada i perfecte i entélechia és el que ha estat portat a terme, allò acabat i perfeccionat. La potència és una cosa real en l’ésser i alguna cosa diferent de l’acte. D’altra banda, l’acte posseeix una prioritat absoluta sobre la potència: des d’un punt de vista lògic, només es pot concebre la potència com a potència d’un acte determinat. Cronològicament, semblaria que l’acte (llavor) és anterior a la potència (arbre), però no és així: la llavor ha de procedir d’un arbre en acte. A la fi, l’acte com enteléchia és allò a què s’ordena la potència activa. (no és per tenir la vista que els animals veuen sinó que és per veure que tenen vista). Potència-acte i matèria-forma són paral·leles. La matèria és o està en potència (passiva) de la forma, i la forma és la que actualitza la matèria, la perfecciona i confereix a l’ésser la seva potència. La prioritat de la forma condueix Aristòtil a afirmar que l’explicació última de l’Univers consisteix en l’existència de formes pures (absolutament lliures de matèria), sempre en acte.

FÍSICA 

Plató no va considerar la física com a ciència estricta (només pot versar sobre les Idees), sinó com conjectures i, fins i tot, mites. Amb Aristòtil, la física recupera el seu valor científic: versa sobre éssers formats per matèria i forma dotats de moviment propi. 5.1 La naturalesa (physis) La naturalesa dels “éssers naturals” és la seva forma, la qual també s’anomena essència. La forma és el principi últim, la causa del moviment i del devenir de les substàncies corpòries i es tracta d’un principi immanent a l’ésser natural: aquest posseeix en si mateix el principi radical del seu desenvolupament i de les seves transformacions. Per això la substància, segons Aristòtil, és un ésser en desenvolupament, en un procés constant de realització des de dintre d’ell mateix, des de la seva pròpia naturalesa. 5.2 El problema del moviment Hi ha realment coses que canvien? Per s Aristòtil és evident que n’hi ha, ja que tot el que veiem està sotmès al canvi. Molts filòsofs, però havien negat la possibilitat de canvi amb uns arguments poderosos. Parmènides → va voler demostrar de manera definitiva que el canvi era impossible (era una percepció dels sentits, els quals són enganyosos. A la veritat només s’hi arriba per la raó i aquest diu que en la natura no hi ha canvi). Zenó → la realitat és immutable Aristòtil, però no podia acceptar aquesta conclusió i va exposar els seus arguments. Va assenyalar que tots els filòsofs van intentar explicar la naturalesa a partir d’un sistema de “contraris” (amor-odi per Empèdocles, ser, no-ser per Parmènides, ple-buit per Demòcrit, etc.). Aquest camí, però no és suficient per explicar el canvi: un terme no pot transformar-se en el seu contrari. Per això, cal recórrer a un tercer principi: el subjecte del canvi. Així doncs, mai parlem del canvi en general, sinó d’objectes que canvien. Per això conclou que el moviment només es pot explicar a partir de tres factors o principis: el subjecte, la forma i la privació de la forma. 

En tot canvi hi ha quelcom que canvia i quelcom que roman. El subjecte és allò que pateix el canvi, però que roman en aquest. Exemple: si jo em trasllado d’un lloc a un altre, el que canvia és el lloc on estic, però jo romanc → jo soc el subjecte del canvi. El subjecte que era (o estava) d’una certa manera, passa a ser (o estar) d’una altra manera. En el canvi hi ha una forma adquirida i una forma perduda o una privació. Exemple: Algú es posa vermell - Perd la seva forma de pal·lidesa i n’adquireix una altra (el color vermell) - El subjecte d’aquest canvi és la persona que es posa vermella - El canvi és el procés que condueix de la pal·lidesa de cara a posar-se vermell - La forma adquirida és el color vermell de les galtes - La forma perduda és la pal·lidesa: contrari del vermelló o privació de vermelló Canviar consisteix en l’adquisició, per part del subjecte, d’una forma de la qual inicialment estava privat. El canvi consisteix en el fet que quelcom que no era P (no-P) passa a ser P. Això, però deien que era impossible perquè percebien el canvi com passar del ser a no-ser → Aristòtil poleix l’anàlisi inicial i refusa la conclusió; el canvi consisteix en què quelcom, S, que no era P, passi a ser P: - S és el subjecte del canvi - P és la forma adquirida - no-P és la inicial privació El que passa és que P sorgeix de S o el S que és P es genera a partir del S que no és P, però sí que és S → res es genera a partir del no-ser i això fa que el canvi sigui possible. 5.3 Tipus de moviment Cada vegada que hi ha un canvi, una forma es realitza, una potència s’actualitza i quelcom nou apareix. Però allò que apareix poden ser diferents coses: una nova entitat, una nova qualitat o localització, etc. Així doncs, com Aristòtil anomena categories a les maneres de dir el Ser, sembla que hauria d’haver-hi tants tipus de canvis com categories, però Aristòtil es va limitar a considerar quatre categories, amb els seus tipus de canvis. Aristòtil fa una distinció entre canvi natural i canvi artificial o violent. - El canvi natural és el que sorgeix espontàniament de la cosa amb independència de tota intervenció humana. 

La ciència de la naturalesa s’ocupa dels canvis naturals, mentre que els canvis artificials són l’objecte dels sabers productius. El canvi en general es divideix en canvi entitatiu (generació i corrupció) i canvi accidental. Aquest últim es divideix en alteració, augment o disminució i locomoció. Cadascun d’aquests canvis pot ser natural o artificial. Canvi substancial: Generació-corrupció El canvi és sempre la substitució d’una forma per una altra en un subjecte i l’actualització d’una potència. La forma substituïda pot ser la forma entitativa i allò que la cosa és, en aquest cas la matèria i el subjecte, deixa de tenir la forma entitativa que tenia per passar a tenir-ne una altra. Així doncs, deixa de ser el tipus de cosa que era per passar a ser quelcom completament diferent, una altra entitat. Aquest tipus de canvi s’anomena generació (des del punt de vista de l’entitat que apareix) o corrupció (des del punt de vista de l’entitat que desapareix). La corrupció i la generació són l’actualització d’una potència → la mateixa matèria passa a estar organitzada o estructurada d’una manera diferent. `La matèria és el subjecte de tots els canvis entitatius, allò que roman de les coses generades i destruïdes. Això és possible perquè la matèria prima és eterna i perquè és pura potència (capaç d’adoptar totes les formes) La generació o corrupció poden ser naturals o artificials. Canvi accidental: alteració (canvi qualitatiu) És la substitució d’una qualitat per una altra en una entitat, l’actualització d’una de les seves potencialitats qualitatives. L’alteració pot ser natural o artificial. Exemple: passar d’estar blanc a morè. Canvi accidental: augment o disminució (canvi quantitatiu) Consisteix en l’augment o creixement i en la disminució, en la substitució d’una quantitat per una altra en l’entitat, en l’actualització d’una de les seves potències quantitatives, Exemple: passar de pesar 60 kg a 80 kg. 

Canvi accidental: desplaçament (canvi de lloc, locomoció o translació) Consisteix en la substitució d’una forma local per una altra, és a dir, d’un lloc ocupat per l’entitat per un altre. Qualsevol cosa és potencialment en qualsevol lloc en el qual podria ser, però aquesta potencialitat només s’actualitza si la cosa es trasllada fins allà, si realitza el corresponent moviment local o locomoció. La translació d’un lloc a un altre pot ser natural o artificial. Exemple: moviment d’una pilota d’un lloc a un altre (pels peus dels jugadors) o les aigües del riu que baixen fins a arribar al mar (naturalment). 5.4 L’explicació del canvi Aristòtil distingeix quatre tipus de causes o de factors explicatius: la causa material, la causa formal, la causa eficient i la causa final. Aquestes quatre causes han estat només parcialment i imperfectament entrevistes per filòsofs anteriors. El subjecte de certs canvis és la fusta, que en grec es diu hyle (matèria) → matèria i subjecte acaben significant el mateix.

Si el subjecte és allò que roman en el canvi, la forma és allò en què s’arriba amb el canvi, l’estructura que presenta la cosa després del canvi. Les nocions aristotèliqües de matèria i forma són correlatives. Allò que en un context és matèria, en un altre context diferent és forma. L’iniciador del canvi (causa eficient) és el disparador del procés, allò que el posa en marxa (o el para), el motor. El perquè, fi o causa final és allò per què es provoca el canvi, el propòsit, la funció o missió del canvi. S’oposa a l’atzar. Les quatre causes del canvi són també els quatre punts de vista que serveixen per analitzar el resultat del canvi. A més del subjecte del canvi, la matèria és subjecte de la forma: allò de què una cosa està feta o composta. En cada material es pot distingir la seva matèria (materials o elements que el formen) i la seva forma (estructura que adopten els materials).

Aristòtil pensa que tota entitat, natural o artificial té una funció. La diferència està en el fet que les coses artificials tenen una missió extrínseca, donada pel seu fabricant, mentre que les coses naturals tenen una missió intrínseca, immanent que els ve de dins. Tota la naturalesa està animada de tendències cap a fins. Aristòtil diu que en els animals, la causa formal, la causa eficient i la causa final coincideixen. Exemple: El poltre va tenir com a causa eficient la forma de cavall (realitzada en el seu pare), té com a causa final, com a meta o finalitat del seu desenvolupament la forma de cavall (que adquirirà més tard) i ja té la forma o estructura anatòmica característica d’un cavall, encara que només més tard la tindrà en plenitud. 5.5 El primer motor Aristòtil afirma la necessitat que existeixi un primer motor, causa del moviment etern del cosmos. Ja que el moviment és el pas de la potència a l’acte, ha d’haver-hi un motor que faci passar l’objecte de l’acte a la potència. El primer motor mou el món des de tota l’eternitat.

ETICA 

El Bé és allò a què tot tendeix, el fi. Però hi ha dues classes de fins: mediats i immediats. En els mediats, són millors les coses a les quals tendeixen que les activitats realitzades per aconseguir-les. Hi ha moltes accions → molts fins, dels quals seran preferibles dels més generals als més particulars. Si hi ha algun fi que vulguem per si mateix i tots els altres per a ell, aquest serà el bo i el millor i tota la nostra vida s’encaminarà a conèixer-lo. Per a Aristòtil aquest bé és la política → constituirà el bé de l’home i la ciutat. Si tota acció tendeix a algun bé, la política tendeix a la felicitat → tots admeten que viure bé i obrar bé és ser felíç. Ara bé, quan sorgeix la pregunta “què és la felicitat?” sorgeixen diferents respostes. - La majoria i els voluptuosos l’identifiquen amb el plaer, i per això es lliuren a la vida voluptuosa. Prefereixen la vida de les bèsties. - Els refinats el posen en l’honor perquè aquest és el fi de la vida política. Això sembla massa trivial: . Els honors estan més en qui els atorga que en l’honorat i el bé ha de ser quelcom propi i difícil d’arrabassar. 2. Cerquen els honors per ser admirats i virtuosos. Per això pot haver-hi gent que pensi que aquesta és el fi de la vida política. Aquest també està equivocat perquè pot passar que el que tingui la virtut estigui inactiu tota la seva vida i sofreixi mals i ningú pensarà que és felíç. - Els que pensen que és el mode de viure teorètic. La vida de negocis tampoc ho és perquè la riquesa se cerca per altres coses i aquestes seran millor que les riqueses. 

6.1 El bé Per a Plató el Bé és la idea principal, però Aristòtil li critica que les idees no existeixen. Aquesta crítica ha de tenir conseqüències metafísiques i ètiques. El bé en si des de la possibilitat de la seva existència Aristòtil afirma que no hi ha una noció única i universal del bé perquè si fos així es diria només d’una classe de coses i no és així perquè s’aplica a totes les coses. A més, si fos única hi hauria una única ciència que l’estudiés i no és el cas → n’hi ha moltes. Així doncs, el bé no es diu d’una sola manera, sinó que es diu de múltiples maneres. Aristòtil nega que el Bé sigui una Idea separada i existent, però no nega que existeixi un bé. El Bé, segons Aristòtil, es diu de tantes maneres com l’ésser. Aristòtil, doncs, nega tant el platonisme com la corrent sofística: contra Plató manté que el Bé no existeix com a Idea separada i única i contra els sofistes manté que això no vol dir que no hi hagi cap bé o que aquest sigui relatiu → equilibri entre Plató i els sofistes. No hi ha un bé en sí, però existeix el bé. El valor del bé per a la filosofia pràctica La qüestió es basa a saber quin és el Bé. El bé per a Aristòtil és allò en vista a què es fan les altres coses i, per tant, té estatut de fi i, com a tal, té el seu lloc en el moviment de la substància. El fi és quelcom que ha de ser posseït al final d’un moviment → un fi ho és en relació amb el moviment. Per això, no té sentit que Plató parli del Bé com a una Idea separada, perquè aquestes no pateixen moviments, són immutables i, per tant, no pot haver-hi bé, ja que no hi ha fi. Hi ha diferents béns → el bé és bé d’una activitat o moviment. El bé humà, per Aristòtil, està compromès amb l’actuar humà, i per això l’anomena bé pràctic i realitzable. És un bé que s'ha de fer i realitzar. El coneixement del bé Si el bé no existeix per separat, sinó que existeix en els actes humans, tampoc es coneix per separat, sinó que es coneix a través dels actes humans. El bé no el coneix qui el contempla, sinó qui el fa. Desapareix la pregunta platònica sobre què és el bé i apareix l’aristotèlica: com poder ser bons? → investigació passa a ser pràctica. Així doncs, el Bé no es coneix contemplativament com deia Plató, sinó que es fa, i en fer-lo es coneix. 

6.2 El Bé humà com a fi de l’home Aristòtil es pregunta quin és i quina relació té amb altres el bé que l’home ha de proposar-se com a fi del seu propi moviment. Aristòtil no pregunta quin és el millor bé, sinó quin és el més humà, el millor bé amb relació a l’home, no el millor de manera absoluta. El propi de l’home és la vida pràctica d’un ésser que té raó → una vegada descoberta l’activitat humana, hi ha un criteri per trobar el bé que es vol cercar: el bé de l’home és el bé de la seva activitat racional. L’ànima es pot dividir en dues parts: una irracional i una racional. Quina de les dues parts té relació amb el Bé? Amb el bé humà la part racional perquè l’activitat racional és la pròpiament humana. La part irracional és la que té a veure amb la nutrició, el creixement, etc. I és quelcom comú en tots els animals. Algunes activitats de l’home són racionals, altres irracionals, però n’hi ha que són difícils de distingir si són racionals o no perquè són irracionals, però participen de la raó: si hi ha una part d’allò irracional que obeeix la part racional és perquè hi ha una part d’allò racional que mana una part d’allò irracional → separació de les dues parts de l’ànima no pot ser completa. L’activitat humana és la racional, però per Aristòtil hi ha dues maneres de ser racional: - D’una manera pura i estricta, és a dir, completivament i teòricament. - Vinculant-se la raó amb les tendències, les facultats operatives, governant-les, és a dir, fent-se pràctica. L’activitat de la raó pura, la contemplativa, és la més digna i elevada i és la que aconsegueix un bé més alt → felicitat més perfecta. És una activitat contínua i la més autàrquica i suficient. S’hi troba el que Aristòtil considera que hi ha més diví en l’home: activitat superior en serietat, que se cerca només per si mateixa i proporciona el seu propi plaer. La teoria és l’activitat de la ment humana, la qual constitueix una part de l’home, però a Aristòtil li interessa el bé de l’home, el qual està format per ment, però també per cos → una vida purament teòrica, tot i ser la millor, és massa excel·lent per l’home i és una vida pròpia de la divinitat. No obstant això, l’activitat teòrica no s’ha d’abandonar.

Com que l’home no és només ment, sinó també cos, la vida humana no és només contemplativa sinó també pràctica perquè només aconsegueix el bé i les virtuts per mitjà de l’acció. El que importa és el bé i la felicitat humana → la d’una ment unida a un cos. Així doncs, la felicitat és una activitat de l’ànima, però d’una ànima unida a un cos. Déu → felicitat i vida purament contemplativa o teòrica. La raó humana no pot ser purament teòrica, cal que es faci pràctica si es vol accedir al bé perquè el seu bé és pràctic. La raó s’ha de tornar pràctica i la pràctica s’ha de fer racional perquè l’operativitat sigui plenament humana. Tant és anomenar a l’activitat humana saber actiu com acció sàvia. La teoria i la praxi no són dos saber o dues raons diferents, sinó dues parts o usos diferents d’un mateix saber que té diferents modalitats segons què contempla. És la mateixa raó la que es fa pràctica vers allò que ha de fer-se, com a única manera de continuar sent raó. Fent-se pràctica pot convertir l’operativitat en racional, i per això mateix en humana, perquè l’activitat de l’home és racional i pràctica. Des d’aquesta perspectiva antropològica queda superat l’enfrontament entre teoria i praxi i entre metafísica i política. Aristòtil considera que la teoria és en si mateixa l’activitat més perfecta i digne i com això és així, pensa que la ciència més teòrica (metafísica) és entesa com la primera i la més divina. La metafísica és, certament, la ciència primera perquè és, com a ciència, el saber d’allò més alt al que podem aspirar. Però, des del punt de vista antropològic, no en termes absoluts, el saber principal és la política perquè s’ocupa del bé humà, i és aquest pel que ara ens preguntem. Des d’una perspectiva antropològica desapareix també la separació entre el saber metafísic i el saber polític. El saber que és metafísic vers allò més perfecte cal que es faci pràctic vers allò més humà, el bé de l’home; de la mateixa manera que la teoria ha de fer-se pràctica vers ell. 6.3 La praxi com a moviment de l'home dirigit al seu fi Conclusió a la qual s’ha arribat fins ara → la felicitat, el bé que cerca Aristòtil és el bé huma, no el bé absolut (per això critica la Idea de Bé de Plató) Aquest bé humà és pràctic i s’ha de fer. Per entendre millor la posició d’Aristòtil → estudi més precís de què vol dir la noció de praxi com a moviment de l’home cap al seu fi. 

Si el bé té estatut de fi, vol dir que es troba immers en el moviment i, per tant, en el Març de la dualitat potència-acte. Ara bé, hi ha dues formes d’estar en acte en el moviment: una de perfecta i una d’imperfecta. Per fer aquesta distinció, s’utilitza el fi com a criteri → hi ha dues formes d’acte perquè hi ha dues formes de comportar-se respecte del fi. Els moviments o praxis perfectes són aquells en els quals no es dona una separació entre l’acte i el fi → l’acte és el fi. En aquests actes no hi ha temps, són instantanis. S’anomenen també operacions immanents per tenir en elles mateixes el seu fi. Els actes perfectes són en si mateixos eterns i intemporals. Els moviments o praxis imperfectes són aquells en els quals es dona una separació entre l’acte o acció i el seu fi → l’acte no és ni posseeix el seu fi, sinó que tendeix cap a ell: l’acte cal que surti d’ell mateix per aconseguir el seu fi, el qual apareix al final de l’acció. Són accions que connoten un procés → regides pel temps i són les que Aristòtil anomena pròpiament moviments. S’anomenen també operacions transitives per tenir el fi fora de l’operació. Aquests moviments sí que estan limitats en el temps per si mateixos perquè només duren mentre no han aconseguit el seu fi. Des d’un punt de vista antropològic, cal assenyalar que en l’home estan presents els dos tipus d’activitats → la praxi humana haurà de participar, igual que l’home, de la perfecció i la imperfecció. La praxi no pot ser una activitat perfecta perquè l’home no arriba al seu fi, no es fa bo immediatament, en un sol acte, sinó repetint els actes. Ara bé, tampoc és un moviment imperfecte perquè tot i que no aconsegueixi el fi immediatament, l’acte és el fi. La praxi és una activitat intermèdia: ni és un acte totalment immanent ni és totalment transitiu. Per a Aristòtil les coses es poden produir de tres maneres: per art, per naturalesa o per atzar. La diferència entre el que es produeix per art i el que es produeix per naturalesa o atzar és que, en el cas de l'art, el principi de la producció està en el que produeix, mentre que en les altres dues està en allò produït. La conducta humana no està organitzada segons directius físiques o naturals. Cap de les virtuts ètiques és produïda per naturalesa ni ningú és bo per naturalesa. 

A més de tenir el principi en el productor també hi té el seu fi → el que diferencia l’acte o praxi de produir, ja que aquest té el fi en la cosa produïda, aquell en el que actua. Que l’activitat humana tingui el fi en ella mateixa vol dir que l’home no aconsegueix el seu fi fent res, sinó comportant-se bé; la bona actuació mateixa és el fi i així l’home es converteix en bo. L’home no només és capaç d’actualitzar-se, sinó també de potenciar-se → l’home cal que es completi, actualitzant i incrementant les seves potències naturals. Això transcendeix la naturalesa física (l’operació sempre segueix a la potència → veiem perquè tenim vista). En la vida pràctica, passa al revés → primer hi ha l’operació i després la capacitat (adquirim les virtuts mitjançant l’operació). Adquirim la potència per fer accions justes realitzant prèviament accions justes. Aristòtil separa allò pràctic d’allò natural. La naturalesa possibilita la praxi, però al mateix temps la limita: la praxi està limitada per allò que és per necessitat. Allò pràctic, allò possible és allò que està en el nostre poder, i a la vegada, el nostre poder és pràctic en la mesura que tingui al seu abast quelcom possible. Hi ha potències congènites i d’altres d’adquirides. Les primeres ens són donades per la naturalesa i no exigeixen la repetició d’actes; les segones les adquirim pel costum i retornen a la potència reforçant-la i configurant-la qualitativament. L’hàbit no és el mateix que costum (repetició d’actes), sinó que és allò produït pel costum en tant que els actes realitzats repercuteixen qualitativament en la potència. L’hàbit determina en la facultat allò que no està determinat en ella per naturalesa, però ho fa d’una manera tan estable com si es tractés d’una nova naturalesa. L’hàbit, no només determina a la facultat fent-la més o menys capaç, sinó que també la determina qualitativament com a bona o dolenta. Quan l’objecte és el bé humà, l’hàbit que fa que l’home faci bé la seva operació com a home i que el perfecciona com a home, determinant-lo qualitativament com a bo, rep el nom de virtut.
El saber sobre l’organització de l’espai que l’home configura i organitza amb la seva conducta individual s’anomena ètica. En canvi, l’espai que l’home organitza amb la seva conducta col·lectiva és la polis i el seu saber és la política. Per Aristòtil, la política és més àmplia que l’ètica i superior a ella perquè la inclou, però en els dos casos es tracta de l’espai pràctic, de la pròpia i reflexiva actualització de l'home amb la seva conducta.

6.4 L’areté o virtut Totes les coses tenen la seva funció. Quelcom o algú és bo o dolent respecte de la funció que fa, segons si la fa bé o malament, segons si posseeix la corresponent eficiència o virtut. Cada persona té en cada situació una funció que pot realitzar bé o malament, i en cadascuna d’aquestes funcions es pot aconseguir l’areté. Juntament amb les eficiències particulars en diferents situacions i professions, Plató i Aristòtil es van preguntar per l’areté de l’home. Aquesta areté humana consistirà en l’excel·lència o eficiència en l’execució de la funció pròpia de l’home quant a tal. La funció o érgon de l’home és molt complexa. D’entrada, l’home està compost per matèria + forma (cos i ànima). Els òrgans tenen les seves funcions i l’ànima té també les seves funcions, les quals són les que li interessen a Aristòtil en l’ètica. Aristòtil distingeix en l’ànima tres parts fonamentals: una part responsable de les funcions comunes a tots els éssers vius, una part sensitiva i apetitiva que només tenen els animals i una altra part pensant, que només tenen els homes. La part sensitiva i apetitiva de l’home està més o menys influïda per la part pensant, i d’aquesta interferència sorgeixen els problemes morals, que no es plantegen als altres animals, incapaços de pensar. La part apetitiva de l’ànima seu de les tendències i desitjos s’anomena ethos o caràcter. La part pensant de l’ànima rep el nom de diànoia o pensament. Cadascuna d’aquestes dues parts té les seves funcions característiques que pot fer bé o malament i a cadascuna d’aquestes funcions correspon una virtut o areté, que consistirà en l’excel·lència de la seva execució. Les virtuts corresponents al caràcter o ethos són les virtuts ètiques o morals, mentre que les virtuts corresponents al pensament o diànoia són les virtuts dianoètiques o intel·lectuals. Les virtuts ètiques L’ànima humana està estructurada. El caràcter, la part apetitiva i volitiva de l’home està naturalment subordinat a la part pensant (raó). Si l’home funciona bé com un tot, els seus desitjos seran controlats i dirigits pel pensament. La virtut o areté moral consisteix, fonamentalment, en el control de la part volitiva de l’home per la seva part pensant. 

La volició persegueix el bé com a fi i respecte dels fins no hi ha deliberació ni elecció. Decidir bé és difícil. La virtut o areté moral consisteix en un hàbit de decidir bé i conforme a regles, entenent per tal el terme mig òptim entre dos extrems. Aquest mig és diferent per a tothom → cercar el mig que convé a cadascú. A cadascuna de les múltiples funcions volitives correspon un mig i dos extrems, una virtut o areté moral i dos vicis. Els sofistes havien discutit molt sobre si la virtut o areté pot ser ensenyada o no, si la tenim per naturalesa o és una convenció antinatural. Aristòtil diu que l’home no té la virtut per naturalesa, però tampoc és la virtut quelcom antinatural. El que l’home sí que té per naturalesa és la potencialitat de l’areté, però aquesta potencialitat es pot o no actualitzar i això depèn de cadascú. L’hàbit en què consisteix la virtut es forma per la repetició d’actes virtuosos → es va adquirint el corresponent hàbit de decidir bé, en el que consisteix la virtut, que així s’incorpora com una segona naturalesa. Això passa amb totes les virtuts, no només amb les morals. Els humans som potencialment bons i potencialment dolent perquè tenim en potència la virtut i el vici, però podem decidir lliurement. De nosaltres, doncs, depèn quina potencialitat actualitzem. Una vegada habituats és difícil deixar l’hàbit A mesura que anem prenent decisions i realitzant uns actes bons o dolents, acabem adquirint els corresponents hàbits: virtuosos o viciosos. Hi ha defectes congènits del caràcter o del cos, dels quals no en som responsables. Però els hàbits adquirits, les virtuts o vicis sí que poden ser elogiats o censurats, perquè som responsables d’ells. Les virtuts dianoètiques En l’ànima humana hi ha una part apetitiva o volitiva (ethos o caràcter) i una altra part pensant o cognitiva (diànoia o raó). Les virtuts ètiques o morals, les virtuts de l’ethos són hàbits de decidir el millor. Però el coneixement del millor és aliè a l'ethos i procedeix de la diànoia, de la raó. La nostra raó funciona correctament quan posseeix l’areté del pensament, la qual pot articular-se en una sèrie de virtuts dianoètiques o sabers. Dins de la diànoia o part pensant de l’ànima, Aristòtil distingeix tres funcions: les funcions contemplatives o científiques, les funcions pràctiques i les funcions productives. Les contemplatives o científiques de l’ànima consisteixen en la contemplació d’allò necessari, universal i immutable que hi ha en la realitat. Tant les funcions pràctiques com 

les productives es refereixen a allò que en realitat hi ha de variable, i consisteixen en la determinació dels mitjans òptims per l’obtenció d’un fi, el qual en el primer cas és intrínsec a l’acció i en el segon cas extrínsec. Aquests tres tipus de funció de la diànoia corresponen tres tipus de sabers o virtuts dianoètiques: les contemplatives, les pràctiques i les productives. Des del punt de vista ètic, les virtuts dianòetiques més importants són les pràctiques. A la virtut o areté pràctica per excel·lència, Aristòtil l’anomena phrónesis, prudència o racionalitat i aquesta és l’encarregada d’establir l’adequació de les regles, de determinar quina és la direcció de l’acció a seguir, quin és el terme mig òptim, que no pequi per excés ni per defecte. Això es pot fer bé o malament i l’hàbit de fer-ho bé (trobar el punt mig en cada cas) és la prudència, la qual es divideix en prudència individual (es refereix a un mateix), la prudència familiar o econòmica (que es refereix als assumptes de la llar), la prudència legislativa i la prudència política (es refereix a assumptes de tota la polis). La prudència pràctica ha de controlar a l’ethos i la raó pràctica és normativa. La prudència o virtut dianoètica pròpia de la raó pràctica marca el camí a les virtuts ètiques. Per adquirir les virtuts ètiques, sense prudència, cal que se segueixin les directrius d’un altre home que sí que posseeixi la prudència. La prudència no és una ciència, ja que sempre ho és d’allò particular (ciència estudia allò universal). La prudència no és el resultat d’abstraccions científiques, sinó el resultat de llarga experiència d’allò particular. Les virtuts dianoètiques més elevades són les científiques o contemplatives perquè a elles correspon la més alta activitat de l’home. El bé i el mal de la funció contemplativa és la veritat i la falsedat, respectivament. La raó contemplativa funciona bé si capta la veritat i funciona malament si cau en la falsedat. La virtut o areté de la raó teòrica o contemplativa consisteix en l’hàbit de captar la veritat respecte a allò que d’universal i necessari hi ha en la realitat → rep el nom de saviesa. 

CONCLUSIONS

1. La filosofia d’Aristòtil es caracteritza per la fidelitat i la ruptura respecte a Plató. En Aristòtil trobem elements platònics, però també elements nous i oposats. El que és nou apareix com un intent de resoldre els problemes plantejats pel platonisme. L’aristotelisme sembla un pensament molt més sòlid i congruent. La novetat màxima consisteix en la negació del dualisme dels dos mons, en l’afirmació que l’individu concret és allò real i en la dinamització d’aquest. 2. Plató opera amb un model matemàtic, mentre que Aristòtil opera amb un model biològic. Encara que allò universal continua sent l’objecte de la ciència cal cercar-ho al món de la realitat empírica, que ja no és un món fal·laç sinó el criteri últim de la veritat (la veritat ja no és en “un altre” món, sinó en la ment que es fa conforme a les coses). La unitat de la filosofia es trenca (hi ha una filosofia primera i múltiples filosofies segones) i, amb freqüència -ètica i política, per exemple-, el filòsof ha d’acontentar-se amb un saber no absolutament exacte i pragmàtic. La ciència empírica, a més, queda sòlidament constituïda. 3. No hi ha més món que aquest ni més ser que la substància primera. Se supera el monisme de Parmènides i el dualisme platònic. Devenir i moviment no són causes de degradació de l’ésser sinó les condicions del seu desenvolupament i perfeccionament. La física aristotèlica es basa en la teoria de les quatre causes. Però Aristòtil dona la preeminència a la forma i al fi. 4. L’evolució del pensament d’Aristòtil el condueix a tractar l’home com si fos un organisme més, compost de matèria i forma. Es fa, així, una concepció de l’ésser humà com a ésser unitària que finalment s’imposarà. 5. Aristòtil desenvolupa en el camp de l’ètica i la política, visions relativament eclèctiques, flexibles i pràctiques, que no giren l’esquena a la realitat, però que tampoc no manquen de grandesa.