El canvi o moviment com a qüestió central de la filosofia en Aristòtil: potència i acte, matèria i forma

Enviado por Lidia y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 23,63 KB

 

Crítica a la teoria de les Idees Aristòtil

Hi ha dos crítiques concretes importants:

1.Al intentar explicar el món sensible, el món sensible, Plató postula l’existència d’un altra món, el món de les Idees, amb la qual cosa la dificultat es duplica: ara cal explicar tots dos mons.

2.El món de les Idees no explica res sobre el món de les coses: si les essències de les coses estan separades de les coses mateixes no poden ser pròpiament les seves essències: “Si fossin les essències de les coses estarien en les coses”. És clar que Plató va firmar que les coses participen  de les Idees,  però dir que les Idees son models i que les coses participen d’elles no significa explicar res.


Metafísica (Aristòtil)

La Metafísica és un conjunt de petits tractats elaborats al llarg dels dos últims períodes del seu pensament. És una ciència que Aristòtil anomena “saviesa” o “filosofia primera” (el nom de “metafísica” fou introduït per Andrònic de Rodes).

Quan parla d’una “filosofia primera”, pressuposa que hi ha “filosofies segones”, la qual cosa és una novetat. Mentre que per a Plató només hi ha una única filosofia (la “saviesa”), per a Aristòtil  la “saviesa” és una ciència més, si bé la “primera”, i té caràcter merament especulatiu (l’ètica, per exemple, és una “filosofia segona” que estudia la vida virtuosa).

Com que només pot haver ciència del que és universal, la filosofia primera tractarà del més universal que existeix: de l’ésser i els seus atributs essencials. Les altres ciències tracten de l’ésser únicament des de un cert punt de vista i és per això que reben el nom de “ciències particulars”. Per tant, la filosofia primera és una ontologia (ciència de l’ésser).


Materia y forma (Aristòtil)


La forma és l’essència de la cosa, la substància segona, l’espècie, i és, segons Aristòtil, eterna; però només existeix en la matèria: “matèria amarada de forma”. Quan es fabrica una esfera de bronze o quan s’engendra un home ni l’esfera ni la naturalesa humana són engendrades o fabricades. El que es produeix és un compost que té aquesta forma o aquesta naturalesa. Per això, tot el que devé ha de posseir també matèria, la qual rep aquesta forma, com a subjecte últim  d’aquella.

La matèria pròxima és, per exemple, el bronze o “aquesta carn i aquests ossos”; però Aristòtil parla també d’una matèria primera que és una cosa absolutament indeterminada, mancada de forma, qualitats o extensió determinada i incapaç de existir independentment. Recorda, doncs, l’ápeiron d’Anaximandre o la matèria primordial del Timeu de Plató. La seva existència com a substrat últim havia de ser lògicament admesa per Aristòtil: la matèria pròxima, en efecte (el bronze, per exemple), no és mera matèria sinó que posseeix ja una essència o forma determinada, la de bronze. Ha d’haver-hi, doncs, una matèria absolutament indeterminada i informe: la matèria primera. I aquesta matèria és també eterna.


HERACLIT

Tot canvia, però aquest canvi no és un devenir irracional (sense lògica, càotic, sense ordre), sinó que està regit per una llei, el logos.
L’estructura dinámica de la realtat es basa en una lluita d’oposats (per això, “La guerra és el pare de totes les coses: a uns els mostra com si fossin déus i uns altres com si fossin homes, a uns els fa esclaus i a uns altres, lliures”) que es manté en equilibri o harmonia (“l’harmonia consisteix en tensions oposades, similars a les de l’arc i la lira”. Però es tracta d’una harmonia oculta ("...A la Natura li agrada amagar-se..."). L’equilibri total del Cosmos només pot mantener-se si un canvi determinat és compensat amb un altre canvi oposat i el logos és el principi que manté la proporcionalitat.

De la teoría dels oposats, Heràclit va extraure les següents idees:

  1. La unitat profunda de totes les coses i que els oposats  no són més que expresions diferents d’una mateixa realitat:
    “Déu és dia-nit, hivern-estiu, guerra-Pau, sadollament-fam. Canvia com el foc”; "És la mateixa cosa allò que viu i allò que mor, el qui somia i el qui vetlla, el jove i el vell". Però estracta
  2. Els dos termes dels oposats són mútuament dependents:
    plaer/dolor, salut/malaltia, vida/mort, etc. No pdríem saber què és la salut si abans no haguèssim estat malalts.  Cada un és impossible sense l’altre i el predomini total d’un és la destrucció de tot dos.

Però existeix un segon sentit el logos en Heràclit. El logos també es la raó humana que és capaç de conèixer la llei (també Logos) que regeix el món. L’objectiu del filòsof és captar aquest Logos ocult, aquesta unitat profunda oculta de les coses, que es situa sota el devenir. Per això el sentits són imprescindibles, però no podem deixar-nos enganyar per aquests. Mentre que els sentits ens monstren el continu fluir de les coses (el devenir), la raó (logos) ens mostra la seva unitat profunda  Heràclit defensava que hi havia un arkhé: el foc. Però el foc no era entès com un element estrictament físic, sinó com un símbol. A través de la metàfora del foc, que al mateix temps crea i destrueix la vida, està dient que totes les coses estan perpètuament en estat de canvi, de transformació i de moviment. "Aquest món, el mateix per a tots els éssers, no l'ha creat cap dels déus o dels homes, sinó que sempre ha estat, és i serà foc eternament viu que s'encèn amb mida i s'apaga amb mida".


El Poema de Parmènides està dividit en tres parts:


Introducció o Proemi, en la qual l’autor és segrestat per unes joves donzelles i portat, en un carro de foc, fins a la presència de la Deessa.
Via de la Veritat (aletheia):
correpons amb l’us de la raó, que ens mostra la veritat de les coses.

Via  de l’Opinió (doxa):

correspon amb l’ús dels sentits, que ens mostra les aparences (la multiplicitat, el canvi constant, l’esdevenir, la temporalitat… il·lusions enganyoses).

Les tesis centrals de la Via de la Veritat són:


El Ser és i el no-ser no és


Per consegüent, res no hi ha entre el ser i el no-ser, o que sigui barreja d’ambdós. El no-ser no és; i el canvi resulta contradictori: esdevenir és deixar de ser alguna cosa per ser una altra que encara no és. Per tant, el canvi és impossible. Aquí es refusa totalment la doctrina del Panta rei heraclitià.

És el mateix ser i pensar

Només puc pensar el que és i no puc pensar el que no és. HI ha una identitat tan perfecta entre ser i pensar que l’ésser només es pot conèixer a través del pensament.

D'aquestes dues afirmacions se'n deriven les qualitats i propietats del ser:


El Ser és un, continu i massís


Entre dos éssers discontinus, o hi ha quelcom o no hi ha res; si hi ha quelcom, hi ha ésser, i, per consegüent, no hi ha discontinuïtat, sinó continuïtat en l’ésser. Si no hi ha res, hi ha no ésser i aleshores estem concebent el no ser com a sent, la qual cosa és una contradicció. Per tant, el ser és tot un i massís, sense forats per on pugui escolar-se el no ésser.

El Ser és idèntic a si mateix en totes les seves parts

Com podríem diferenciar una part d'una altra? Dues coses es diferencien quan una té quelcom que l'altra no té; però si això que les diferencia és quelcom, és ésser, aleshores se diferenciarien en el ser, la qual cosa és contradictòria perquè en el ser és en el que coincideixen i s'identifiquen.

El ser és ingenerat i no pereix

El ser no pot néixer o començar, atès que hauria de procedir o de quelcom que és o del no-res. En el primer cas, no ha començat, sinó que ha continuat sent; el segon cas és impensable perquè, com és possible que el que no és pugui donar lloc al que és? Del no-res no surt res. Per raons semblants, el ser no pot perir: no hi ha res en ell ni fora d'ell que pugui fer-lo perir; no és concebible que el ser es converteixi en no-ser.

El ser és immòbil i immutable

El ser ho és tot, i res no hi ha fora d'ell. No pot canviar, perquè això suposaria o adquirir quelcom que no tenia o perdre quelcom que tenia, coses impossibles segons les tesis anteriors. L’ésser està, doncs, en repòs etern.

És finit i esfèric

L’esfera és per als grecs la forma perfecta.
Això fa que també sigui limitat, finit (pensem que per als grecs la infinitut és un concepte negatiu i imperfecte).

El coneixement

Els filòsofs  presocràtics van menystenir la sensibilitat: els sentits ens proporcionen un coneixement enganyador (opinió, doxa), i només la raó és apte per conèixer la realitat. Els sofistes (com Protàgores) van considerar que el coneixement sensorial només posseeix un valor relatiu al subjecte cognoscitiu. Plató va portar aquestes tendències al seu últim extrem: el coneixement veritable versa exclusivament sobre el món de les Idees. I les Idees no poden ser conegudes a partir de les coses sensibles sinó únicament a través del record (anamnesis) o mitjançant l’ascensió dialèctica. Aristòtil transforma aquests punts de vista i adopta una postura netament empirista, molt en consonància amb els seus interessos.

No hi ha, en efecte, més món que aquest, i l’ésser real és la substància individual corpòria, un compost de matèria i forma. L’essència dels cossos  és la seva forma (substància segona), i això vol dir  que els cossos són realitats que es poden conèixer veritablement, primer mitjançant la sensació i després mitjançant el pensament:

1.La sensació.
“Sentir” és captar una forma sensible que és en un cos, però captar-la sense la seva matèria, igual que la cera rep l’empremta de l’anell sense el ferro o l’or.

2.El pensament.
Els sentits  són facultats d’allò individual, l’enteniment o pensament és la facultat que pensa allò universal: l’ull veu a Sòcrates, l’enteniment pensa en “l’home” (la forma o essència universal “home”).  I l’essència universal  “home” (és a dir, la forma d”home”) no es troba al món de les Idees, sinó a la matèria, en els individus concrets humans . Així doncs, cal partir de la sensació (teoria del coneixement pròpiament empirista) i, tot acumulant experiències, arribar  per inducció a l’essència universal comuna (“home”, per exemple). Per a això la imaginació i les seves imatges són una ajuda imprescindible.


Plató

és important tenir en compte l’evolució de les seves idees.

Període socràtic


Són escrits de joventut que recullen l'intel·lectualisme socràtic en els que intenta defensar la memòria històrica de Sòcrates. El tema principal és la virtut i l'esquema és l'intent de definir una virtut en particular, tot i que no s'arriba mai a cap conclusió definitiva. Entre ells destaquen: Apologia de Sòcrates, Critó, Protàgores, La República (llibre I).

Període de transició


Plató inicia l’esbós de les seves idees i els problemes polítics són ara el tema. Comença a notar-se la influència pitagòrica pel que fa al problema de la preexistència i immortalitat de l’ànima. També planteja la seva teoria filósòfica principal, la teoria de les Idees. Els més importants són: Gòrgies, Menó, Cràtil,...

Període de maduresa


Representa el gruix important del seu pensament on es descriu la seva teoria de les Idees, a partir de la qual reflexiona sobre tots els temes; és en aquests diàlegs on trobem els principals mites platònics que l'ajuden a fer entendre el seu pensament. Trobem així: El Convit, Fedó, La República (llibres II-X), Fedre.

Període de vellesa


Són diàlegs fonamentalment crítics amb les seves pròpies teories en els quals reflexiona sobre el seu pensament. L'estil és més ardu i profund i els temes polítics i cosmològics passen per davant dels metafísics. Els més significatius són: Teetet, Parmènides, El Sofista, El Polític, Fileb, Timeu, Les Lleis, Cartes VII i VIII.


La teoria de les Idees Plató

Tres són, almenys, les intencions d’aquesta teoria:

Intenció ètica


Plató, seguint Sòcrates, vol fundar la virtut en el saber (intel·lectualisme socràtic). Per ser just, per exemple, és necessari conèixer què és la justícia. Enfront del relativisme moral del sofistes, Plató (amb Sòcrates) reclama l’existència d’una Idea eterna i immutable de Justícia (o de qualsevol altra virtut). És el tema dels primers diàlegs, però encara en ells no arriba a formular expressament la teoria de les Idees.

Intenció política (íntimament lligada a l’anterior). El governants han de ser filòsofs que ens guiïn, no per la seva ambició política, sinó per ideals (les Idees) transcendents i absoluts.

Intenció científica


La ciència (episteme) només pot versar sobre objectes estables i permanents. Si volem fer ciència, aquests objectes han d’existir. I com que tots els objectes sensibles són subjectes a canvis permanents, haurà de buscar un altra tipus d’objecte per a la ciència: les Idees. Aristòtil ens explica la problemàtica a què s’enfronta Plató: Plató era partidari de l’opinió d’Heràclit (a partir de Cràtil) segons la qual tot està en flux o canvi perpetu i no es possible ciència sobre aquests objectes; d’una altra banda va ser deixeble de Sòcrates i va trobar que les definicions generals que buscava el seu mestre (i que només es referien a valors morals) eren les mateixes Essències o Idees que ell mateix va indagar (però que en Plató tenien un sentit més ampli que en Sòcrates: hi ha Idees de valors, d’objectes matemàtics, de coses sensibles...)

Plató propugna una duplicació del Món:
El Món intel·ligible i plenament real de les Idees i el Món sensible de les coses (dominat pel canvi heraclitià). La relació entre ambdós mons és descrita per Plató amb el terme de participació (méthexis) o imitació (mímesis), tot confessant que en aquest punt no estava encara molt segur. A la República aquesta contraposició entre els dos mons és expressada mitjançant el famós mite de la caverna. En aquest mateix diàleg s’afirma l primacia absoluta de la Idea del Bé per sobre de totes les altres Idees i se li atribueix la causa última de la veritat de l’ésser de les coses del món sensible.

Presocratics

De la teoría dels oposats, Heràclit va extraure les següents idees:

  1. La unitat profunda de totes les coses i que els oposats  no són més que expresions diferents d’una mateixa realitat:
    “Déu és dia-nit, hivern-estiu, guerra-Pau, sadollament-fam. Canvia com el foc”; "És la mateixa cosa allò que viu i allò que mor, el qui somia i el qui vetlla, el jove i el vell". Però estracta
  2. Els dos termes dels oposats són mútuament dependents:
    plaer/dolor, salut/malaltia, vida/mort, etc. No pdríem saber què és la salut si abans no haguèssim estat malalts.  Cada un és impossible sense l’altre i el predomini total d’un és la destrucció de tot dos.

Fins ara hem parlat del logos com la llei que governa tot l’univers. Però existeix un segon sentit el logos en Heràclit. El logos també es la raó humana que és capaç de conèixer la llei (també Logos) que regeix el món. L’objectiu del filòsof és captar aquest Logos ocult, aquesta unitat profunda oculta de les coses, que es situa sota el devenir. Per això el sentits són imprescindibles, però no podem deixar-nos enganyar per aquests. Mentre que els sentits ens monstren el continu fluir de les coses (el devenir), la raó (logos) ens mostra la seva unitat profunda

Sembla que Heràclit defensava que hi havia un arkhé: el foc. Però el foc no era entès com un element estrictament físic, sinó com un símbol. A través de la metàfora del foc, que al mateix temps crea i destrueix la vida, està dient que totes les coses estan perpètuament en estat de canvi, de transformació i de moviment. "Aquest món, el mateix per a tots els éssers, no l'ha creat cap dels déus o dels homes, sinó que sempre ha estat, és i serà foc eternament viu que s'encèn amb mida i s'apaga amb mida".


PRESOCRATICS

El Poema de Parmènides està dividit en tres parts:

  1. Introducció o Proemi, en la qual l’autor és segrestat per unes joves donzelles i portat, en un carro de foc, fins a la presència de la Deessa.

  2. Via de la Veritat (aletheia):
    correpons amb l’us de la raó, que ens mostra la veritat de les coses.

  3. Via  de l’Opinió (doxa):

    correspon amb l’ús dels sentits, que ens mostra les aparences (la multiplicitat, el canvi constant, l’esdevenir, la temporalitat… il·lusions enganyoses).

Les tesis centrals de la Via de la Veritat són:

  1. El Ser és i el no-ser no és


    Per consegüent, res no hi ha entre el ser i el no-ser, o que sigui barreja d’ambdós. El no-ser no és; i el canvi resulta contradictori: esdevenir és deixar de ser alguna cosa per ser una altra que encara no és. Per tant, el canvi és impossible. Aquí es refusa totalment la doctrina del Panta rei heraclitià.

  2. És el mateix ser i pensar

    Només puc pensar el que és i no puc pensar el que no és. HI ha una identitat tan perfecta entre ser i pensar que l’ésser només es pot conèixer a través del pensament.

D'aquestes dues afirmacions se'n deriven les qualitats i propietats del ser:

  1. El Ser és un, continu i massís


    Entre dos éssers discontinus, o hi ha quelcom o no hi ha res; si hi ha quelcom, hi ha ésser, i, per consegüent, no hi ha discontinuïtat, sinó continuïtat en l’ésser. Si no hi ha res, hi ha no ésser i aleshores estem concebent el no ser com a sent, la qual cosa és una contradicció. Per tant, el ser és tot un i massís, sense forats per on pugui escolar-se el no ésser.

  2. El Ser és idèntic a si mateix en totes les seves parts

    Com podríem diferenciar una part d'una altra? Dues coses es diferencien quan una té quelcom que l'altra no té; però si això que les diferencia és quelcom, és ésser, aleshores se diferenciarien en el ser, la qual cosa és contradictòria perquè en el ser és en el que coincideixen i s'identifiquen.

  3. El ser és ingenerat i no pereix

    El ser no pot néixer o començar, atès que hauria de procedir o de quelcom que és o del no-res. En el primer cas, no ha començat, sinó que ha continuat sent; el segon cas és impensable perquè, com és possible que el que no és pugui donar lloc al que és? Del no-res no surt res. Per raons semblants, el ser no pot perir: no hi ha res en ell ni fora d'ell que pugui fer-lo perir; no és concebible que el ser es converteixi en no-ser.

  4. El ser és immòbil i immutable

    El ser ho és tot, i res no hi ha fora d'ell. No pot canviar, perquè això suposaria o adquirir quelcom que no tenia o perdre quelcom que tenia, coses impossibles segons les tesis anteriors. L’ésser està, doncs, en repòs etern.

  5. És finit i esfèric

    L’esfera és per als grecs la forma perfecta.
    Això fa que també sigui limitat, finit (pensem que per als grecs la infinitut és un concepte negatiu i imperfecte).

es distingeixen dues etapes en la sofística:

  1. Primera sofística o sofistes de la cultura


    Tenen una gran prestigi. Busquen un fonament racional a la vida en societat. Temes de reflexió: llenguatge, institucions i lleis polítiques, normes morals, religió, etc. Representants: Protàgores d’Abdera (480-410 aC.), Gòrgies de Leontíni (483-375 aC.), Hípies d’Elis (segle V aC.) i Pròdic de Queos (s. V aC.)

  2. Segona sofística

    Època de crisis i revoltes polítiques a Atenes degudes a la guerra del Peloponès. És l’època en què adquireix més mala fama per l’abús de la demagògia i la falta d’escrúpols. Representants: Cal·licles, Trasímac, Licofró, Críties, Antifont i Alcidames.

Aquest diàleg es composa de dos moments, la ironia i la maièutica:

  • La ironia representa el moment que Sòcrates manifestava la seva ignorància sobre el tema en discussió i feia reconèixer als altres mitjançant preguntes dirigides, que tampoc no sabien gairebé res d’aquest tema, que les seves idees, per ser poc argumentades i massa personals, podien portar a contradiccions i excepcions. Quan això era acceptat, es podia començar a investigar sobre la qüestió́, ja que si ningú no reconeix que no sap una cosa no pot voler saber-la. Aquest moment és importantíssim ja que, segons Sòcrates, només "aquell que sap que no sap" és el que pot saber, i tal ha de ser l'actitud de l’amant de la saviesa, idea aquesta que ha quedat expressada en l’afirmació socràtica “només sé que no sé res”.
  • El segon pas és la maièutica, nom que indicava l'activitat de la llevadora quan ajudava a néixer els nadons, com feia la seva mare. Ell també feia néixer quelcom, però en aquest cas són idees il·luminadores sobre la qüestió debatuda (per tant, és innatista)
    , a partir de la recerca col·lectiva que ell dirigia. Per això, Sòcrates plantejava preguntes que ajudessin a definir la qüestió, intentant fer sortir tots els punt de vista possibles i, per mitjà de la inducció, arribar a un acord que. Per ell no era únicament un acord formal com per als sofistes, sinó la veritat essencial sobre la qüestió.

Entradas relacionadas: