El cant de la senyera Joan maragall analisi poema

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras materias

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,83 KB

 

Oda a Espanya” de Joan Maragall és un poema datat el 6 de Juliol de 1898, publicat a la revista “Catalònia”. Juntament amb els poemes “Els adéus” i “Cant del retorn” va formar part de “Els tres cants de la guerra” que publica al 1900 al llibre “Visions i cants” que fou el segon llibre publicat per Maragall. El poema s’expressa com una conseqüència de la crisi de l’any 1898, juntament amb la Guerra de Cuba i el desastre colonial espanyol, és a dir, quan Espanya va perdre totes les colònies que tenia a Amèrica. Una oda és una cançó lírica, cantada per un cor, i l’oda de Maragall manté aquest to de cant emotiu. Tot el poema és plantejat com un diàleg polític i emocional entre Catalunya i Espanya.

El poema s’estructura en vuit estrofes de 6 versos de metre divers: quatre decasíl·labs (es tres primers i el cinquè) i dos tetrasíl·labs (el quart i el sisè) sense una rima regular i només alguns versos de manera lliure coincideixen amb la mateixa rima.

El tema del poema la suma de conflictes entre el catalanisme i una determinada idea d’Espanya, que sovint impedeix la modernitat de Catalunya.

Per començar, a la primera estrofa i la que considerem primera part, el poeta es dirigeix a Espanya d’una manera directa, en segona persona, sense complexes, de tu a tu. Maragall es presenta com a fill d’aquesta Espanya, amb la qual manté aquest diàleg, però deixa ben clar, que no parlarà altra llengua que la seva, el català. En aquesta estrofa, per tant, identifica el caràcter castellà amb l’esperit Espanyol, que és l’usurpador de l’esperit espanyol. Maragall que té un altre concepte d’Espanya, més obert i participatiu, pretén que pugui rebre suggeriments i col·laboracions de les diferents parts d’Espanya, no només de Castella sinó també de Catalunya,per aquest motiu Maragall diu que ell parlarà tan sols en la seva llengua,en una llengua que pocs li han parlat.Ja que , en l'altre llengua li han parlat massa.

Seguidament entrem a la segona part, considerada de la segona estrofa fins a la sisena, on Maragall critica certs aspectes de l’Espanya de la restauració que ell considera negatius; en primer lloc la complaença excessiva en el record de les glòries passades, com podem veure als versos 7 i 8. Després, el peculiar concepte que els espanyols tenen de l’honor, fet que es pot observar als versos 17 i 18. En tercer lloc, la tendència desmesurada al fatalisme que fa que es complagui en el pessimisme i en tot allò de caire fúnebre; podem observar aquesta crítica als versos 9,10,11, 19, 20,21 i 22. En quart lloc, fa una referència concreta a la pèrdua de les colònies en els versos 23 i 24 i en els versos 28,29 i 30, que els sotmet a la crítica i es una crítica de caràcter regeneracionista. El que Maragall pretén és modernitzar Espanya, modernitzar-la des de Catalunya i a més a més, veiem com el poeta relaciona el seu poema amb el moviment modernista, però també amb un altre moviment anomenat Vitalisme i que per a ell aquest lligam és indeslligable de tot invent regeneracionista ; aquest vitalisme el podem observar als versos 14, 15 i 16.

Ens parla de que la sang tan sola és útil si corre per les venes, aixìo representa la vida, en canvi si la sang es troba fora de les venes no és útil  i per tant, representa la mort. Aquesta contraposició ens parla de morts innecessàries. A la fi d’aquesta segona part del poema Maragall invoca de nou a Espanya i l’exhorta, és a dir, la crida a adonar-se del que li està passant, als versos 31 i 32.


L’última part són les estrofes 7 i 8, de fet les dues últimes, l’últim vers de la segona part recull l'imatge del plor i a la tercera part el canalitza cap a un vesant positiu. A la setena estrofa el que intenta es fer la derrota simbolitzada en el plor, un rebulziu. Acaba l’estrofa amb la imatge de l’arc de Sant Martí que simbolitza aquesta proposta esperançadora. El poema podria haver finalitzat aquí, però Maragall li afegeix una estrofa final, la vuitena, que fa la funció d’epíleg. Aquesta vuitena estrofa és molt significativa perquè ara Maragall posa en dubte el que acaba d’afirmar, que aquest projecte regeneracionista pugui ser viable. El més interessant del poema és el contrast entre la setena i la vuitena estrofa. Maragall ha presentat un programa sòlid destinat a intentar la salvació d’una Espanya en un moment històric difícil, ha exposat a la setena estrofa una esperança de salvació i ho ha fet amb contundència i amb resolució

Però a la última estrofa tot aquest programa que ha exposat el posa en dubte, el poeta té por de no ser atès, de no ser escoltat, ell que li està parlant amb una llengua entre perills i té por que Espanya es desentengui d’ell, que l’ignori tot i escoltant el seu missatge. Per tant, l’últim vers, és molt significatiu, perquè Maragall s’acomiada d’Espanya, renuncia per tant a tirar endavant aquest projecte exposat durant el poema.

Per tant veiem les vacil·lacions de Maragall d’anar de l’esperança a la desesperança, és constant en Maragall quan s’enfronta al que ell anomenava el problema d’Espanya.Malgrat que vol regenerar Espanya de de Catalunya, vacil·la amb aquesta desconfiança de que la regeneració sigui possible, amb l'última frase"Adéu, Espanya!" 

En conclusió, podem observar les preocupacions de Maragall sobre els fets de la guerra. Però tot i la insistència per a dur a terme un canvi d’aquest situació Espanya no l’escolta. Podem observar que tot el proposat per Maragall té relacionar amb la Catalunya actual enfront a Espanya. Maragall no era independentista però tot i així lluitava pels drets de la seva terra.

Entradas relacionadas: