El bon ús dels medicaments: Conseqüències i precaucions
Enviado por Chuletator online y clasificado en Medicina y Salud
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,98 KB
Els medicaments han salvat milions de vides.
Però si se'n fa un ús inadequat pot tenir conseqüències negatives, no només per a qui els utilitza malament, sinó per a la resta de la societat.
L'ús inadequat consisteix, bàsicament, a no prendre el medicament tal com ho ha prescrit el metge o a prendre medicaments que no han estat prescrits pel metge ni recomanats pel farmacèutic.
Les principals conseqüències són:
- Falta d'eficàcia de la medicació. Quan no es pren el medicament de manera adequada o se n'interromp l'administració, no es produeixen els beneficis desitjats, amb la consegüent pèrdua de qualitat de vida del pacient i l'empitjorament de la seva situació.
- Dependència i tolerància. Es pot donar, per exemple, en el cas de tranquil·litzants, quan es prenen sense la supervisió del metge.
- Interaccions farmacològiques. Quan es prenen diversos medicaments sense supervisió mèdica, hi poden haver interaccions farmacològiques, fins i tot pot ser que s'agreugin les possibles reaccions adverses.
- Aparició de resistència als antibiòtics. El fet d'utilitzar antibiòtics promou que apareguin bacteris que hi són resistents, simplement per la selecció natural. Per tant, quan es fan servir antibiòtics sense necessitat es contribueix a aquest problema. Davant d'això hi ha dues actuacions clau:
- No prendre mai antibiòtics si no han estat receptats pel metge.
- Completar sempre el tractament encara que desapareguin els símptomes. Interrompre el tractament abans d'hora afavoreix l'aparició de resistències.
La recerca i el desenvolupament de fàrmacs nous
Pocs medicaments s'uneixen a un sol tipus de receptor. La majoria s'uneixen a diversos receptors, amb efectes més o menys semblants. Avui dia es cerquen fàrmacs molt específics, és a dir, que s'uneixin sols a un tipus de receptor, a fi de minimitzar els efectes adversos i aconseguir el màxim benefici.
La indústria farmacèutica: patents i genèrics
Bona part de la recerca farmacològica es duu a terme a les indústries farmacèutiques, grans empreses multinacionals que generen grans beneficis econòmics. Aquestes empreses tenen departaments de recerca en què es creen i s'assagen nous fàrmacs.
Perquè es pugui comercialitzar un medicament, l'han d'haver aprovat les autoritats sanitàries. Per això, primer ha de passar un seguit d'assaigs en cèl·lules i teixits allats i després, en animals d'experimentació. Si els resultats són satisfactoris, es passa a la fase d'assaig clínic, en què es realitzen proves en éssers humans sans i malalts. Si aquestes proves demostren que el medicament és efectiu, se'n demana autorització i en comença la comercialització. Quan una empresa crea un nou fàrmac, és a dir, descobreix un principi actiu útil, sol·licita una patent. Aquesta patent l'autoritza a ser l'únic fabricant i comercialitzador del fàrmac durant un període aproximat de deu anys. Quan passa aquest termini, es diu que la patent expira i altres laboratoris poden fabricar el fàrmac, que rep el nom de genèric. Aquests medicaments genèrics tenen el mateix principi actiu, però són més barats tant per al pacient com per a l'economia del país.
L'assaig clínic
Un assaig clínic és un procediment que es fa servir per demostrar l'eficàcia d'un medicament nou o qualsevol altre tractament nou. En principi, sembla fàcil demostrar si un medicament nou és eficaç o no. Podríem pensar que n'hi ha prou a administrar-lo a un malalt i veure si recupera la salut. Però això no és així. El malalt pot millorar encara que el fàrmac no sigui efectiu per dues raons, fonamentalment: el pacient millora perquè la seva malaltia està remetent de manera espontània, és a dir, encara que no s'hagués pres el fàrmac, hauria millorat; el pacient millora, encara que el medicament no sigui eficaç, perquè nota que està sent atès. Això fa que millori el seu estat d'ànim i, sobretot, alguns símptomes subjectius, com el dolor o les nàusees. Aquest fenomen es coneix com a efecte placebo. Per provar que l'eficàcia d'un medicament és real es fa un assaig clínic. Per això s'administra el tractament a un grup gran de pacients. A un altre grup de pacients, anomenat grup de control, se li administra un placebo, és a dir, alguna cosa que sembla un medicament, però que no produeix cap efecte. Al cap del temps, es compara l'evolució d'ambdós grups. És molt important tenir un grup de control per comprovar que el grup tractat evoluciona millor. A més, és igualment important administrar a aquest grup un placebo. En un bon assaig clínic, ni el pacient ni l'investigador saben si s'ha administrat el medicament o el placebo, i aquesta elecció es fa a l'atzar. Aquest procediment se l'anomena «doble cec». En els assajos clínics no només es pot avaluar l'eficàcia d'un medicament. També se'n poden estudiar els efectes adversos, la dosi adequada, els efectes a llarg termini, etc.