Els blocs dialectals del gallec: fonètica, morfologia i metafonia

Els blocs dialectals

Totes les llengües presenten variants geogràfiques, és a dir, maneres diferents de parlar que es distribueixen al llarg del seu territori i que també reben el nom de variants dialectals o sintòpiques. En el cas del gallec, podem distingir tres grans blocs que presenten trets fonètics, morfològics i fins i tot lèxics diferents. D'aquesta manera, parlem d'un bloc occidental, un bloc central i un bloc oriental.

En relació amb la fonètica, distingim diferents trets. El primer és la gheada, que consisteix en la pronúncia del fonema oclusiu velar sonor /g/ com a aspirat /h/, i en l'escriptura es representa com a «ghato». Un altre tret és el seseo, és a dir, la pronúncia del fonema fricatiu interdental sord com a alveolar /s/, i n'hi ha dos tipus: explosiu en posició inicial de síl·laba («sebola»), i implosiu en posició final («lus»). A més, distingim el seseo total, quan es donen els dos (això només ocorre a la costa), i el seseo parcial quan només es dona un. També és un tret fonètic la pronúncia de -ui- en lloc de -oi-, que és la forma més estesa i dominant excepte en el bloc oriental: «noite» > «nuite». Finalment, mentre que la forma dominant a Galicia és «gardar», en algunes zones tenim el diftong -ua- i formes com «guardar», esteses sobretot a la zona més oriental del bloc central i al bloc oriental.

Pel que fa a la morfologia, les principals diferències entre blocs es donen en la formació del plural de les paraules acabades en -n. Així, mentre que el plural de «pantalón» en el bloc occidental és «pantalóns», en el bloc central és «pantalós» i en el bloc oriental «pantalois». En la mateixa línia, hi ha diferències en la formació del femení de les paraules acabades en -án, de manera que en el bloc occidental diem: «meu irmán» (masculí) - «miña irmán» (femení); mentre que en els blocs central i oriental diuen: «irmao» (masculí) - «irmá» (femení). A més, mentre que la terminació -iño per a paraules com «veciño» és la més comuna, en algunes zones del bloc oriental la dominant és «vecín».

Un altre tret diferenciador són els demostratius, ja que el model és el del bloc central, en el qual s'empren les formes «isto», «iso» i «aquil»; però trobem variants com «esto» en el bloc occidental i, en altres zones, formes com «iste». En la mateixa línia, els pronoms tònics de 2a i 3a persona que tenen una forma general «ti/el» en la meitat occidental de Galicia presenten una forma «ti/il» en la meitat oriental.

Pel que fa als verbs, per a la P3 del perfet dels verbs de la C2 i C3 les formes generals serien, per exemple, «comeu» i «partiu», però en el bloc occidental es donen les formes «parteu» i «comiu», aquesta última també es dona en alguna zona del bloc oriental. De la mateixa manera, tenim diverses formes per a la P2 del perfet a la C2 i C3, ja que trobem la solució «comiches» en el bloc oriental i central, i «comeches» en el bloc occidental; i també per a la P1 del perfet a la C2 i a la C3, que té formes com «comín» i «partín» en el bloc occidental i central i altres com «comí» i «partí» en el bloc oriental. A més, la P4 del present de subjuntiu té solucions com «cantemos», «comamos» i «partamos», i altres com «cantemos», «comemos» i «partemos» a la zona nord del bloc central. Finalment, la P5 del present d'indicatiu presenta en el bloc occidental la solució «cantades» i en el bloc oriental «cantáis».

En general, aquests són els trets que distingeixen els blocs dialectals, però fins i tot dins d'ells poden establir-se diferents àrees amb trets propis. Aquests trets són, doncs, els que conformen les parles vives de l'idioma, les que s'empren en situacions quotidianes i informals. Tanmateix, això no és contrari a l'existència d'una variant supradialectal per a les situacions més formals.

Com a conclusió, podríem assenyalar que tota aquesta variació dialectal no és sinó una mostra de la riquesa lingüística de l'idioma i, en definitiva, quelcom que ha de ser conservat, ja que, com assenyalàvem abans, són les parles vives de l'idioma.

La metafonia

Dins de les alteracions en el vocalisme tònic, trobem la metafonia. És un fenomen fonètic dialectal freqüent en substantius i adjectius, que consisteix en la variació del timbre (obert o tancat) d'una vocal tònica per influència de la vocal final, que pot ser una «o» o una «a».

D'una banda, la metafonia per influència de la -o final es produeix en paraules que per etimologia tenen una vocal tònica mitjana oberta i que tanquen un grau (/ε/>/e/, /ɔ/>/o/), com per exemple /mɛdo/>/medo/, /nɔvo/>/novo/.

D'altra banda, la metafonia per influència de la -a final es produeix en paraules que per etimologia tenen una vocal tònica mitjana tancada i que obren un grau (/e/>/ɛ/, /o/>/ɔ/), per exemple /ela/>/ɛla/, /ora/>/ɔra/.