Barcino Ilerda

Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega, Emporion, amb les d’una ciutat romana, Emporiae. Abans de l’arribada de grecs i romans els indígets habitaven la zona de l’actual Empordà. Els indígets eren una tribu ibera molt poc desenvolupada que es dedicava a l’agricultura i a la ramaderia. Empúries va ser origínàriament una colònia grega anomenada Emporion, fundada per grecs provinents de Focea a través de Massàlia al segle VI aC amb una clara finalitat comercial, tal com evidencia el nom de la ciutat que significa “mercat”. El primer establiment dels grecs va ser al segle VI aC en una petita illa davant de la costa del golf de Roses coneguda com Palaia Polis o “ciutat antiga”. Després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis o “ciutat nova”.

Els romans arriben a Catalunya a través d’Emporion, que era aliada de Roma. Els romans hi desembarcaren per primera vegada l’any 218 aC amb motiu de la Segona Guerra Púnica en la seva lluita contra els cartaginesos. Un exèrcit comandat per Gneu Corneli Escipió desembarcà al port d’Empúries amb la intenció de tancar el pas per terra a les tropes cartagineses. L’any 195 aC Març Porcí Cató instal·là un campament militar permanent al costat de la ciutat grega, que conserva la seva independència, amb la finalitat de controlar el port i el territori. Aquest campament fou la base del que seria la ciutat romana creada a principis del segle I aC. En època de l’emperador August les ciutats grega i romana es van unir físicament i jurídicament sota el nom de Municipium Emporiae. A principis del segle I aC el campament militar del costat d’Empòrion es va convertir en una ciutat poblada per itàlics i independent de la grega. Va ser projectada ex novo seguint els cànons urbanístics de les colònies romanes: a partir de les estructures militars preexistents es va traçar la xarxa de carrers en la usual quadrícula de cardines i decumani. El Cardo Maximus unia el fòrum i la porta principal del sud, l’única conservada.

Aquesta ciutat romana tenia un element que la diferencia del traçat habitual de les fundacions romanes: un mur separa el recinte emmurallat en dues parts. És una ciutat doble, dividida per un mur, prop de la qual vivien al començament alguns indígets, perquè, malgrat tenir un govern independent, preferien per seguretat compartir amb els grecs un recinte comú, que era tanmateix doble i migpartit per un mur (Estrabó, III, 4, 8). Ja aleshores Empúries eren dues ciutats dividides per un mur. L’una l’ocupaven els grecs, originaris, com els massaliotes, de Focea; l’altra, els hispans (Livi, XXXIV, 9, 1).

La ciutat romana de Bàrcino, fundada l’any 15 aC per l’emperador August amb el nom oficial de Colonia Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino, representa un exemple clar de la política de romanització a la Hispània del segle I aC. Abans de la fundació romana, el territori estava ocupat per la tribu ibèrica dels laietans, i el nucli habitat anterior era el poble ibèric conegut com Barkeno.
La ciutat va ser creada ex novo després de les guerres càntabres, l’últim gran conflicte bèl·lic de la conquesta romana de la Península. En aquestes campanyes (29-19 aC) hi va participar directament August, que va relatar els seus fets i les seves victòries en l’obra Res Gestae Diví Augusti, on justifica la fundació de colònies com Bàrcino per consolidar el control i la Pau romana.

La seva estructura urbanística reflecteix perfectament les característiques topogràfiques del lloc: es va alçar damunt el petit turó del mont Tàber, enmig d’un pla fèrtil entre els rius Llobregat i Besòs i entre la serra de Collserola i el mar. La ciutat tenia forma octogonal, amb una quadrícula perfectament regular de carrers on el decumanus Maximus (eix muntanya-mar) i el cardo Maximus (eix Besòs-Llobregat) es creuaven al centre, exactament on avui hi ha la plaça Sant Jaume. Aquest encreuament acollia el fòrum i el temple imperial dedicat al culte d’August, un edifici rectangular, hexàstil i perípter que presidia la ciutat.

Tenint en compte notícies com les del diari Segre sobre la necessitat de recuperar patrimoni ROMà, a la Barcelona actual es conserven importants vestigis: les quatre columnes i el podi del temple d’August al carrer Paradís, arcs d’aqüeductes procedents de Collserola i del Besòs, fragments de les muralles fundacionals reforçadés al segle IV dC (amb alçada de 9 metres i amplada de 4 metres) i restes de diverses domus. Aquestes restes demostren que Bàrcino va ser una colònia modèlica i pròspera.

En la meva opinió, conservar el patrimoni cultural d’època romana és essencial per entendre les nostres arrels històriques i identitàries. No només es tracta d’un llegat arqueològic, sinó d’un element de cohesió social i d’atracció turística sostenible. Les institucions governamentals han de tenir un paper actiu: han d’invertir en excavacions, museïtzació i rehabilitació (com es proposa a Lleida amb les termes de Remolins), prioritzant la línia del 2 % cultural. Només així evitarem que solars abandonats es converteixin en zones degradades i garantirem que les futures generacions puguin conèixer i valorar la rica herència romana de Catalunya. La recuperació d’aquests vestigis no és una despesa, sinó una inversió en memòria col·lectiva i desenvolupament cultural.