La banda dels mitjos lladres

El teatre llatí és el teatre que es feia a l’antiga Roma, incloent textos, música, escenografia, indumentària i costums, representat en llengua llatina.
Alguns dramaturgs romans cèlebres van ser Plaute, Terenci i Sèneca, tot i que també destaquen, per exemple, Fabi Dossè, Luci Atti i Titini.
Algunes obres són encara ben conegudes, com el Truculent, de Plaute, o nombroses tragèdies de Luci Atti, com Medea o Les troianes, algunes d’elles sobretot gràcies a nombroses adaptacions (de teatre, cinema, òpera, dansa, etc.) d’autors posteriors.Al contrari dels grecs, pels romans la funció del teatre va passar de ser una forma de formació, filosofia o crítica social, a prendre-hi importància l’entreteniment i l’espectacle per si mateix. La comèdia era extremadament popular, però també es feien tragèdies i altres gèneres pel gust de gaudir d’altres emocions. Es van crear companyies de teatre professionals formades per grups d’actors que feien gires per diverses províncies.Els romans estaven més preocupats de l’espectacle concret que oferia l’obra teatral que no pas d’estar en harmonia amb el conjunt del món, com feien per exemple els grecs. Així, de vegades van tapar amb fronts escènics bonics paisatges darrere de l’escenari perquè el públic es pogués centrar en l’espectacle dels humans, però també per a proveir-lo de més complexitat, ja que servia també de “decorat” monumental, que ornamentaven amb escenografies pintades de forma realista. També se sap que es van mostrar desitjosos de millorar l’acústica i la visibilitat, cosa palesa en les seves característiques pròpies a les construccions arquitectòniques dedicades a aquestes arts.Estil i evolució:La comèdia togata és la que tracta sobre temes de la cultura romana, però també se’n van fer, al començament, d’inspirades en les gregues, gènere que posteriorment els estudiosos han anomenat comedia palliata. Aquest art d’entreteniment va començar a fer-se en espais cada cop més grans per a poder abastar més espectadors; la grandària i la consegüent distància entre el públic i els actors va fer evolucionar l’espectacle cap a una cosa més visual, on els diàlegs intimistes i detallats anaven substituint-se per altres de més simple i comercials; després, per escenes còmiques breus, i més tard per una successió variada d’espectacles que incloïen mim, pallassosi acrobàcies diverses (del mateix estil que l’actual Cirque du Soleil, per exemple). Posteriorment s’hi inclourien els animals, primer amb espectacles avui considerats de circ i més tard amb lluites entre ells. Finalment, tot això va ser reemplaçat per l’espectacle considerat més popular i desitjat pel públic, la lluita a mort entre humans (gladiadors)
.Influència en altres estils i culturesLa dramatúrgia llatina, considerada clàssica junt amb la grega, ha tingut, com les belles arts d’aquestes civilitzacions, una forta influència en les cultures europees al llarg dels segles. Alguns textos de teatre llatins es representen encara avui dia. D’altres actualment “clàssics” es basen en anteriors obres romanes, de vegades al seu torn inspirades en creacions gregues, i així han contribuït al coneixement i l’expansió de la cultura de l’antiga Grècia.
És el cas, per exemple, de la Fedra romana de Sèneca, que va inspirar directament la Fedra francesa de Jean Racine, malgrat existir una Fedragrega, la de Sòfocles.

[1]

D’altra banda, malgrat que moltes persones poden tenir el reflex de pensar que tot fruit de l’obra romana està basat en la cultura grega, no és forçosament el cas pel que fa a la dramatúrgia, ja que algunes tragèdies gregues van ser imitacions d’altres de romanes, per exemple les de Luci Atti.

TERENCI, EL SOMRIURE

Terenci, d’origen nord-africà, va viure al s. II a.C. (m. 159 a.C.). Va ser esclau d’un senador que aviat li va donar la llibertat. Va morir jove, als 25 o 35 anys en un viatge a Grècia, segons algunes versions a causa d’un naufragi. Terenci no va aconseguir tant d’èxit com Plaute, perquè era un autor proper a la noblesa i més allunyat del poble, amb un llengua més culta i una gran preocupació moral. Tot i que tots dos tenen els mateixos models de la Comèdia Nova grega, les diferències entre les obres de l’un i de l’altre són molt grans, fet que demostra la llibertat creativa dels còmics romans: Plaute tendia a exagerar les escenes més còmiques, a fer més caricaturescos els personatges, a buscar els arguments més moguts, mentre que Terenci tendia a suavitzar la comicitat buscant més el somriure que les grans riallades. Per altra banda la influència grega és més accentuada en Terenci, que pertanyia al cercle dels Escipions, mentre que en Plaute conviu amb la itàlica. 

PLAUTE, LA RIALLADA

Plaute va viure a cavall dels segles III i II a.C. (250-184 a.C.). Va ser l’autor que més èxit va tenir entre el públic, perquè era un home de poble i escrivia comèdies per a les classes més baixes, amb un llatí en general molt col.Loquial. Justament l’originalitat de Plaute és el seu llenguatge vigorós i expressiu, que va des de l’obscenitat i l’insult més groller a l’estil líric i la paròdia de la tragèdia. No té cap preocupació moral o intel.Lectual, només vol divertir i fer riure el seu públic. S’han conservat 21 de les seves comèdies, entre les quals:Aulularia (“La comèdia de l’olla”): un vell anomenat Euclió troba una olla plena d’or a casa seva i ho manté en secret per por que no la hi robin. Promet la seva filla a un veí ric, Megador, sense saber que està embarassada del nebot d’aquest.Amphitruo (“Amfitrió”): és l’única comèdia antiga conservada amb argument basat en un mite. 
Júpiter pren la forma d’Amfitrió per unir-se a la seva fidel esposa, anomenada Alcumena, mentre que Mercuri, sota la figura de Sòsia, esclau d’Amfitrió, vigila l’entrada de la casa. L’obra acaba amb el part doble d’Alcumena, en el qual neixen dos bessons. Un d’ells, Hèrcules, és fill de Júpiter; l’altre, d’Amfitrió.Bacchides (“Les Baquis”): Dos joves tenen relacions amb dues prostitutes bessones anomenades Baquis. Crísal, l’esclau d’un d’ells, Mnesíloc, pren amb enganys al seu vell amo Nicòbul diners per salvar una de les Baquis d’un soldat que l’ha comprada.Miles gloriosus (“El soldat fanfarró”).Menaechmi. (“Els bessons”). 

Personatges

Els personatges de Plaute no presenten la complexitat psicològica dels de Menandre, sinó que són simples estereotips que es repeteixen d’una comèdia a una altra. Respecte als models grecs, tendents al Realisme, l’autor ROMà potencia aquells personatges còmics com l’esclau o el paràsit, alhora que exagera, de manera fins i tot grotesca, certs trets ridículs d’aquests mateixos o d’altres personatges (la voracitat del paràsit, la vanitat del soldat, etc.), aconseguint així uns resultats molt divertits.

• adulescens “jove”: molt enamorat, banau, depèn del seu esclau per solucionar els seus problemes. En són exemples Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides).
• senex “vell”: és sever, colèric i avar, però això no li impedeix ser contínuament enganyat per l’esclau astut, com a Euclió (Aulularia) o Nicòbul (Bacchides).
• seruus “esclau”: és el protagonista de la comèdia de Plaute. N’hi ha de dos tipus:

  l’esclau astut és enredaire, mentider, irrespectuós, sense escrúpols a l’hora d’ajudar el seu jove amo. És el motor de la intriga de l’obra, salvant amb enganys i inesgotable enginy les dificul­tats que se li apareixen fins a aconseguir un final felíç. Per exemple Crísal a les Bacchides . l’esclau assenyat, en canvi, és respectuós, responsable, lleial i de vegades banau, com Sòsia a l’Amphitruo.

• uirgo “donzella”: l’enamorada, rarament apareix en escena.
• meretrix “cortesana”: hi ha la fidel al seu amant i s’hi manté fidel fins que a la fi es reuneixen tots dos i la professional que, com ara les Bàquides o l’Eròcia dels Menaechmi , és cínica i cobdiciosa.
• uxor o matrona “esposa”: sovint caracteritzada com la senyora rica de caràcter dominant i de mal geni.
• parasitus “paràsit”: un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam insaciable: adular, humiliar-se… N’és un exemple el Raspall dels Menaechmi.