Les Avantguardes: Història, Moviments i Art a Catalunya

Les Avantguardes: Definició i Context

L’avantguardisme és el producte de la societat que sorgí a la fi de la Revolució Industrial a Europa al segle XIX. Un dels detonants fou la Primera Guerra Mundial (1914-1918), una crisi que afectà tots els àmbits socials. L’avantguardisme pot veure’s com la culminació del subjectivisme romàntic.

El seu nom designa un conjunt de corrents estètics que mostren la crisi de les arts del món occidental a principis del segle XX. Fou un moviment cultural que volia trencar amb el passat: defensava el progrés tècnic i el canvi de valors morals, provocant una crisi en la creació artística.

Catalunya fou un punt important amb figures com Dalí i Miró, i en literatura amb Salvat-Papasseit i Foix. La nova concepció de l’art penetrà ràpidament a la societat, ja fos per assumpció o per rebuig, i afectà la pintura, la literatura i la poesia. L’avantguardisme literari català no fou tan radical com l'europeu, fet que provocà el naixement de quatre moviments principals:

1. Cubisme

El 1907, Picasso pinta Les senyoretes del carrer d'Avinyó, el primer quadre cubista que trencava amb la tradició pictòrica. Aquesta obra mostrava prostitutes i un art que trencava amb les perspectives tradicionals. La idea era pintar la realitat de concepció: l’espectador ha de reconstruir mentalment l’objecte.

2. Futurisme

El 1909, Marinetti publicà el Manifest futurista, on exposa l'art nou: la màquina substitueix la persona, hi ha una absència de sentiment, s'invoca la violència, la guerra és considerada l’única «higiene» i es proclama l'èxit de l'atzar per damunt de l'intel·lecte.

Aquest atzar es plasmà amb:

• L’abolició de qualsevol normativa.
• La destrucció de la sintaxi.
• L'ús de la imaginació i les «paraules en llibertat».
• L'absència de signes de puntuació.

El futurisme entrà a Catalunya amb Josep Junoy, que el 1917 fundà la revista Trossos. Rebutjava l’art tradicional, l’academicisme, els museus i les biblioteques, considerats «cementiris de l’art». Tot havia de reflectir el futur.

3. Dadaisme

El 1916, com a resposta contra la societat provocadora de la Primera Guerra Mundial, sorgeix el dadaisme (dada, veu infantil que no vol dir res), on els artistes són caòtics i violents. Propugnaven l’autonomia del «jo» i un desig d'alliberament mental.

Els líders foren Tristan Tzara i Picabia. Picabia va viure a Barcelona fugint de la guerra i fundà la revista 391, portaveu del dadaisme a Catalunya. Els dadaistes exigien la destrucció dels mitjans d’expressió tradicionals i defensaven l’expressió espontània.