Autors i Tendències Clau de la Literatura Catalana Contemporània

L'obra literària d'Enric Valor

La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions:

• Les rondalles valencianes.
• Cinc novel·les i alguns relats breus.

Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió i té un gran domini de la llengua. Les seues rondalles tenen un nucli narratiu de procedència oral que transforma en contes cultes i situa en espais valencians concrets. Utilitza un llenguatge popular, però correcte. Podem distingir les rondalles meravelloses, de costums i d’animals.

En les seues novel·les pretén fer crònica del període històric que visqué, fent una descripció detallada del paisatge i la geografia, sent l’espai literari Cassana i emprant la narració en primera persona. Destaca el Cicle de Cassana: Sense la Terra Promesa, Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó.

Destacà també com a periodista, gramàtic i lexicògraf.

Enric Valor, en suma, és l’escriptor que millor representa la continuïtat ininterrompuda de la literatura valenciana d’abans i després de la Guerra Civil.

La producció literària de Mercè Rodoreda (1908-1983)

La producció literària de Mercè Rodoreda (1908-1983) està inclosa en la novel·la psicològica que consisteix en l’anàlisi detallada dels sentiments dels protagonistes a través dels records que els provoquen els objectes i les sensacions. Així intenta demostrar com és possible superar, a través de la memòria, l’oblit causat pel pas del temps.

La seua obra travessa l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili. Encara que és també una reflexió sobre la feminitat i l'amor. Té com a característiques el realisme, el psicologisme (els esdeveniments no interessen per ells mateixos sinó per la seua repercussió en la consciència dels personatges); el simbolisme, el lirisme, per la tècnica narrativa emprada: l’escriptura parlada; i el monòleg interior. Els protagonistes acostumen a ser dones que viuen en conflicte amb el món i els homes. Busquen la salvació en el record d’un passat feliç.

Obres: La plaça del diamant i Aloma.

La narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat

L’arribada de la democràcia i de l’estat de les autonomies, que va permetre la consideració legal i social del català, el seu ensenyament i la publicació de llibres, va influir en els escriptors a partir de la dècada dels setanta. Els escriptors es caracteritzen per buscar formes expressives i estructures noves, reflectir ambients urbans, la relació amb el sexe i les drogues de personatges joves, i la confrontació amb el sistema.

La dècada dels setanta destaca per l’aparició de Terenci Moix, Jaume Fuster, Carme Riera. Les seues obres mostraran una societat que necessita canvis.

Als anys vuitanta i noranta es reactiva el desig per retornar a formes narratives més clàssiques. Però en la segona part dels vuitanta destaca un moviment que retrata els trets més contradictoris de la societat capitalista actual amb cinisme (Quim Monzó).

Altres autors: Montserrat Roig, Josep Lozano, Ferran Torrent.

Jesús Moncada, Jaume Cabré o Joan Francesc Mira.

Quim Monzó

Quim Monzó és l’autor més important de la narrativa breu actual. Es troba dins de la tendència al·legòrica que converteix els referents urbans en una metàfora dels valors que caracteritzen la nostra època: la despersonalització de les relacions humanes, la solitud... Els seus contes sorprenen i pertorben al reflectir la societat (la vida quotidiana) esquivant el melodramatisme. Cada paraula que utilitza es torna insubstituïble. A més, són com una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat i com una faula moral. Aquests contes admeten diverses lectures.

La temàtica general és el retrat inclement de la societat hedonista, consumista i desideologitzada dels nostres dies.

Els trets principals que caracteritzen la seua narrativa i els recursos literaris que empra són: ambientació urbana, personatges que representen una idea o una actitud, humor, ironia, elements absurds per deformar la realitat, reflexió interna sobre el relat...

Algunes de les seues obres: Vuitanta-sis contes, Mil cretins, L’illa de Maians...

Salvador Espriu

Salvador Espriu va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. La guerra i la dictadura fan que denuncie les injustícies socials que ell viu. La seua obra és complexa i densa (escriu prosa, poesia i teatre) i una de les més important del segle XX. Va estar influït per la mitologia i la religió, amb els quals Espriu crea un món en el qual s’allunya de la mort i les misèries provocades per la guerra. Aquest món és anomenat Sinera (Arenys de Mar a l’inrevés). El mite de Sinera representa la seua infantesa, el seu país, el destí tràgic de l’home i la seua circumstància.

A Espriu li interessa la Bíblia per narrar l’experiència humana, a partir de la qual intenta fer un paral·lelisme entre el poble d’Israel i el poble català (exili). El primer llibre publicat per l’autor és...

Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo és un dels escriptors més llegits de la postguerra i ha transitat per tots els gèneres: Va començar escrivint poesia però no tardà a adonar-se que entre la seua poètica i el seu projecte existia l’abisme de l’art per l’art. Passà al conte i la narració que descuidà quan guanyà un premi pel recull Crèdits humans. Diàlegs d’un fugitiu és la clau per accedir al seu teatre perquè es tracta d’una obra completament dialogada. A continuació, escriurà Els hereus de la cadira. En el vessant dramàtic aconseguí molts èxits i estigué traduït a molts idiomes.

El teatre de l’absurd pretenia transformar les convencions de la tècnica escènica per a mostrar la lluita de l’ésser humà per a comprendre la irracionalitat que l’envolta. Abandona la reflexió i la lògica i posa l’espectador davant l’absurd mitjançant arguments desbaratats, personatges buits i diàlegs incoherents. Cruma és la més acostada a l’absurdisme. Destaquen: Situació bis i Darrera versió per ara.

Característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual

Als 70 aparegueren grups de teatre independent que creaven els muntatges de forma col·lectiva. Hui en dia les tendències del teatre són:

1. Aquella que analitza la realitat a través de la ironia i humor, en una línia de recerca expressiva: Sergio Belbel.
2. Altra que empra estratègies de discurs, en què la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica centrada en els conflictes individuals: Lluïsa Cunillé.
3. Altres autors s’interessen pels problemes del nostre temps des d’una òptica reflexiva: Toni Cabré.
4. També tenim la via comercial amb la finalitat que arribe a un major nombre d’espectadors: Paco Mir.
5. El teatre de la irritació que consisteix a incomodar el públic amb la finalitat de provocar la reacció: Roger Bernat.

A l’últim quart del segle XX destaquen: Molins amb obres inspirades en personatges i fets històrics valencians i Rodolf Sirera que renovà el teatre valencià contemporani.

Josep Maria Benet i Jornet

Josep Maria Benet i Jornet és un dramaturg català. Cursà estudis de Filosofia i Lletres, i va conèixer a molts intel·lectuals de la cultura catalana. Va assistir a classes clandestines de Literatura durant el franquisme. El seu teatre és realista, es caracteritza per la reflexió sobre l’individu i la societat que li envolta, però la seua obra fou evolucionant cap a temàtiques més íntimes i existencials.

Es dóna a conèixer amb Una vella, coneguda olor i més tard en publica conjuntament Fantasia per a un auxiliar administratiu i Cançons perdudes. El seu teatre realista va ser amb Quan la ràdio parlava de Franco encara que amb Revolta de bruixes adquireix un to simbòlic. En La desaparició de Wendy, el món de la infància i el de la postguerra prenen una dimensió mítica. També ha cultivat el teatre infantil: Supertot. Les seues últimes obres estrenades han sigut Olors i Salamandra. A més, és guionista d’Amar en tiempos revueltos.

Joan Fuster en el context de l’època

Joan Fuster és l’assagista més rellevant de la nostra llengua. La seua obra assagística es divideix en:

• Escrits sociopolítics.
• Estudis d’història cultural i literària.
• Assaig de caire humanístic.

En els escrits sociopolítics destaquen: Nosaltres, els valencians, que és una proposta d’autoafirmació i d’identitat del sentiment valencià. Aquest assaig es caracteritza pels fets històrics i les indecisions.

Pel que fa als estudis d’història cultural i literària, Fuster s’ha dedicat a la investigació sobre clàssics medievals (Jaume Roig o Ausiàs March), època moderna (La decadència al País Valencià) i a la literatura del segle XX (Literatura catalana contemporània).

Respecte a l’assaig de caire humanístic reflexiona sobre l’home i els diversos aspectes de la vida que s’hi relacionen.

L’estil de Fuster pretén divertir el lector. Els temes que tracta són l’activitat creadora i la crisi de la societat actual. La significació de la seua obra recau sobre la seua tasca cultural i el seu compromís cívic.