Art Clàssic: Escultura i Arquitectura Grega

Altar de Zeus a Pèrgam

Comitent: Àtal I, rei de Pèrgam.

Tipus d'obra: Edifici de culte religiós.

Estil: Hel·lenístic, escola de Pèrgam.

Cronologia: Vers 188 aC, durant el regnat d'Èumenes II (197-159 aC), després de la Pau d'Apamea que consolidà el poder dels atàlides.

Dimensions: 36,44 m als costats est i oest; 34,29 m als costats nord i sud.

Localització geogràfica: Originàriament a Pèrgam, avui Bergama, a Turquia. Actualment es troba al Pergamonmuseum de Berlín.

Descripció i anàlisi de l'obra:

El rei atàlida Èumenes II va fer aixecar aquest monument a Pèrgam, la capital del seu regne, per commemorar les seves victòries al Pont i a Bitínia. Consisteix en una monumental plataforma aixecada sobre un podi massís, envoltat d'una columnata jònica, a la qual s'accedeix des de l'oest per una ampla escalinata. Cal remarcar el protagonisme atorgat a l'escalinata, de dimensions monumentals en comparació amb la columnata. Fou erigit sobre una terrassa de l'Acròpolis de Pèrgam, al sud del temple d'Atena, que es troba a un nivell inferior. A l'est hi ha un propileu, o gran escalinata. El primer que es veia en apropar-s'hi era la part posterior de l'altar.

A la façana principal, per la part oest, els murs laterals es projectaven endavant acollint entre les seves ales la immensa escalinata principal que donava accés al pati tancat de l'interior. L'altar de sacrificis hauria estat situat a l'interior d'aquest pati. L'accés, les ales i l'escalinata és tot el que ens resta del gran edifici. Només queda in situ, a Pèrgam, la base de l'altar per donar-nos testimoni de la seva existència.

Els Guerrers de Riace

Catalogació: Aquestes estàtues de bronze estan atribuïdes a diverses escoles i autors, entre ells a l'escola de Praxíteles, a la del mateix Fídies, i sobretot a Pitàgores de Reggio, a prop d'on es van trobar.

Dimensions: 2,05 m.

Estil: Grec clàssic.

Cronologia aproximada: Segle V aC, entre els anys 460 i 430 aC.

Localització: Museu de Reggio Calabria, Itàlia.

Descripció de les obres:

Les estàtues són dues escultures exemptes, conegudes popularment com el guerrer vell i el jove, trobades al Mar Jònic, a les costes de Riace, molt a prop de Reggio Calabria. Segurament el vaixell que les transportava va patir un naufragi, i tota la seva càrrega va romandre al fons del mar fins a 1972, any en què van ser rescatades.

Ambdós guerrers presenten una posició molt semblant: la cama dreta recta, sostenint la major part del pes del cos, i l'esquerra lleugerament flexionada. El braç esquerre està doblegat formant un angle de 90 graus, segurament per aguantar un escut, mentre que el dret, més estirat al llarg del cos, segurament subjectava una llança o una espasa. Ambdues formaven part d'un grup escultòric, i estaven dissenyades per ser vistes de front. Com es pot apreciar en les imatges, el treball en bronze és de tal perfecció que fins i tot els mínims detalls s'han estudiat amb deteniment, per donar el major realisme a les figures. La figura B presenta els cabells curts i completament recollits, com per adaptar un casc, mentre que el guerrer A té els cabells llargs subjectes per una cinta.

El Discòbol de Miró

Catalogació: Estàtua original de bronze atribuïda a Miró.

Dimensions: Alçada 1,60 m.

Estil: Grec clàssic.

Cronologia aproximada: Segle V aC, 460 aC.

Localització: Museo Nazionale Romano, Itàlia, i diverses còpies més en altres museus i llocs.

El Discòbol (llançador de disc) va ser en origen, com moltes altres obres gregues, una escultura de bronze, que només coneixem a través de còpies romanes en marbre.

Representa un notable avenç en la representació del moviment, trencant amb la formalitat i el hieratisme de l'escultura grega anterior.

Per a això es tria el moment crític en què l'atleta es doblega cap endavant, en una postura de gran tensió i concentració, abans de girar per llançar el disc.

Diem que el moment és crític per diversos motius: en primer lloc, podem observar que la posició del cos és inestable, només es comprèn en un context de moviment continuat; en segon lloc, la col·locació de braços, cames, tronc i cap responen al just moment d'iniciar l'esforç final de sortida del disc, tot el cos es tensa i concentra per donar la major velocitat possible al disc. L'equilibri és també intencionalment crític, és un moment puntual, com una foto realitzada a alta velocitat, congelant el temps.

Erecteion a l'Acròpolis d'Atenes

Autor: Filocles o Mnesicles.

Cronologia: 421 - 406 aC.

Estil: Jònic.

Dimensions: Llarg, 22,76 m; ample, 11,63 m.

Localització: Acròpolis d'Atenes.

L'últim edifici del segle V és l'Erecteion, construït entre els anys 421-405, el nom del qual deriva d'Erecteu, el llegendari rei d'Atenes; albergava l'antiga estàtua de fusta d'Atena, i, possiblement, protegia el lloc on va brotar l'olivera sagrada per ordre de la deessa.

Teatre d'Epidaure

Autor: Policlet de Sició, anomenat el Jove.

Tipus d'obra: Edifici dedicat a representacions teatrals.

Estil: Art grec clàssic.

Cronologia: Vers 330 aC.

Localització geogràfica: Epidaure, a l'Argòlida, al Peloponnès.

Descripció i anàlisi de l'obra:

El teatre d'Epidaure és cèlebre per la seva perfecció, segons Pausànias, escriptor grec del segle II dC. Està situat al sud-est del santuari d'Asclepi, i era destinat a oferir representacions dramàtiques d'origen dionisíac. L'edifici de l'escena, disposat en dos nivells, és ornat amb dotze columnes dividides en dos grups separats per una porta central, que dóna entrada als actors. Sovint el sostre de l'arquitectura figurada serveix d'escenari. Això fa que els seients d'honor que se situaven dins el cercle de l'orquestra siguin retirats fins a la primera filera de grades per tal que els ciutadans prohoms fruïssin d'una visió total de l'espectacle. L'escena posseïa un rudimentari mecanisme de teló per tal de permetre el canvi dels actors o dels decorats (pinake); aquest mecanisme, a l'inrevés del dels telons actuals, sortia del terra i s'hi amagava a través d'unes obertures practicades al paviment situat davant de l'escenari. El teatre d'Epidaure, a més, té uns murs laterals de contenció del terreny, necessaris per les seves grans dimensions.