1.Metafísica o ontologia.

És el que Aristòtil anomena filosofia primera, és la que estudia les causes de tot allò que existeix.

Crítica a Plató: Plató en lloc de trobar una explicació bona troba més problemes. L’únic que fa és complicar les coses.

Pressupòsits / punts de partida.

1-l’única realitat que existeix són els individus concrets.

2-allò que fa que una cosa sigui el que és i no una altra cosa (essència) existeix però dins de les coses i no pas fora d’elles.

3-les idees platòniques (les anomena forma) à l’essència.

Objectiu de la filosofia primera à explicar l’estructura de la realitat individual.

Què estudia la metafísica?

Metafísica: ciència del ser en tant que és i dels atributs que li corresponen pel fet de ser.

Cada cosa que existeix en metafísica s’anomena “ens” (individu concret.

teoria hilemòrfica (com està constituïda la realitat?)

afirma que tot allò que existeix (ens) són compostos de dos elements: hylé (materia) i morfé (forma)àla forma i són però estan a cada individu.

El que existeix és algun individu concret, aquest l’anomena Aristòtil substància individual.

Un individu concret està format per:

Estructura de l’ens: visió dinàmica.

Hi ha dues maneres de ser i existir:

-en potència

-en acte

Acte: allò que una cosa (ens) és en un moment donat.

Potència:allò que una cosa no és però pot arribar a ser.

Tot el que existeix és al mateix temps acte i potència. La matèria es comporta com a potència i la forma és allò que es relaciona amb l’acte.

teoria del canvi: Aristòtil diu que Parmènides s’equivoca perquè fa un concepte absolut del ser.

Aristòtil diu que hi ha diverses maneres de ser i el canvi no és el pas de no ser a ser o al contrari sinó que és de passar de ser en potència a ser en acte.
El canvi és de ser a ser en cap moment es deixa de ser.

Quan es produeix el canvi hi ha uns principis que el regeixen:

1-privacióàforma que un ens té en potència

2-la formaàallò que es perd i allò que es guanya en el procés de canvi

3-la matèriaàallò que és modificat però que subsisteix

4-perfeccióàforma nova que s’adquireix en acte

El canvi és tecnològicà és finalista: les coses passen amb un objectiu o finalitat, per arribar a la perfecció.

A)diferències entre Plató i Aristòtil

-el canvi per Aristòtil és una perfecció, en canvi, per Plató és una degradació. Per Plató el canvi es produeix perquè la matèria és imperfecta, en Aristòtil la matèria busca la perfecció.

-el canvi en Plató al món material reformat a partir del
Demiürgàel món material s’ha creat per un principi extern, en canvi per Aristòtil les transformacions de la naturalesa obeeixen a un principi intern.

B)tipus de canvi

1-canvi substancial: sempre hi ha una cosa que es manté à matèria primera, i es transforma la forma substancial

àper generació

àper destrucció

2-canvi accidental: es manté la matèria segona i canvia la forma accidental. Canvi de lloc, mida, qualitat..

La teoria de les quatre causes

Per causa Aristòtil entén: aquells factors interns o externs que fan que les coses passin de ser en potència a ser en acte. Per Aristòtil explicar les causes del canvi és tenir un coneixement veritable.

Explicar les causes hem de dir a que afecta (a la matèria o a la forma), qui la produeix (agent) i quin objectiu es pretenen.

Aristòtil distingeix quatre causes:

·causes intrínseques à que es troben dins de l’ens.

                        a)causa material: designa el principi material de que està fet un ens o substància primera.     *es pot relacionar amb l’arkhé.

                        b)causa formal: model real o conceptual que a servit per produir una cosa. Constitueix la essència de les coses. Determina les característiques genèriques  i específiques d’un ésser.       *es por relacionar amb la idea de Plató.

·causes extrínsiques à es troben fora de l’individu.

                        a)causa eficient o causa agent o causa motriu: és aquell agent extern a l’individu que posa en marxa el canvi.      *el precedent ho trobem a Empedocles.

                        b)causa final: aquells objectiu que pretén assolir el canvi. En processos naturals à l’objectiu és la perfecció. Tot te un objectiu, una finalitat.

Els graus del ser

Categories à són 9:

1.Essència                                2.Quantitat                               3.Qualitat                                  4.Lloc

5.Temps                                   6.Acció                                                            7.Passió                                   8.Relació

9.Possesió

*tot el que existeix te alguna d’aquestes qualitats.

2.Antropologia

Per Aristòtil el ser humà esta format per cos i ànima, formen un compost únic i inseparable i per tant tots dos són mortals.

Per Aristòtil el cos equival a matèria i l’ànima a la forma. El cos es comportarà com a potència i l’ànima com a acte.

La uníó del cos i de l’ànima és una uníó substancial, l’una sense l’altre no poden existir. El resultat d’aquesta uníó substancial és una substància única, el ser humà.

Aristòtil és dualista, però diferent que Plató.

Com entén l’ànima Aristòtil

L’ànima és el principal vital i el principi racional, tots els sers que tenen vida tenen ànima, la vida s’expressava per el moviment, però no totes les ànimes són iguals. Hi ha tres tipus:

1-ànima vegetativaà aquesta és l’única que posseeixen les plantes, te les funcions de creixement, nutrició i reproducció, i la finalitat és la conservació de l’individu i de l’espècie, van lligades a la supervivència.

2-ànima sensitivaà tots els animals la posseeixen junt amb la vegetativa, és el que aporta la percepció sensible, el moviment, els desitjos.

3-ànima intel·lectiva o ànima racionalàés pròpia i exclusiva del ser humà, que també posseeix les altres (1 i 2), consisteix en la capacitat de pensar i entendre.

L’essència del ser humà és la racionalitat, el ser humà arribarà a la plenitud quan arribi a ser en plenitud racional, que raona.

3.Teoria del coneixement

1-no existeix per ell la teoria de la reminiscència

2-no hi ha res a la ment que abans no hagi estat als sentits, per tant, el procés de coneixement és un procés de captació pels sentits.

Les sensacions que tenim les captem gràcies a l’ànima sensitiva i després les interpreta, relaciona, l’ànima intel·lectiva o racional.

3.1tipus de coneixement

-percepció sensible: com als animals i als sers humans, capta la percepció dels sentits, ens diu l’aparença de les coses.

-imaginació i memòria: pròpies dels animals superiors i dels sers humans, permeten conservar i reproduir les sensacions en absència del individu / objecte.

-l’experiència: integra els nivells anteriors i li permet preveure el que passarà.

-el coneixement intel·lectual: perquè sigui vàlid a de ser universal i necessari. No existeixen les idees innates.

El procés de coneixement te dos etapes:

1a etapa: enteniment pacientà els sentits capten els objectes i les seves qualitats i a la nostra ment se n’elabora una imatge mental. És pacient.

2a etapa: enteniment agentà la raó analitza aquestes imatges, extreu l’essència dels objectes per comparació evident i elabora el concepte.

Els conceptes que elaboren estan a la ment però reflecteixen fidelment l’estructura de les coses. Conèixer és descobrir. Mètode empiricoracionalista àés Aristòtil.

Àmbits del coneixement

-saber tècnic: te un caràcter pràctic instrumental (poiesi) (el saber fer coses).

-saber pràctic: diu com a de viure el home, s’aplica a l’ètica i a la política (pracsi).

-saber científic: és el coneixement de les lleis general de tot el que existeix, no te intenció utilitària, es pregunta per les causes de les coses (episteme).

-saber noètic: estudia els primers principis fonamentals de la demostració científica.

-la veritable saviesa: l’adquireix el qui coneix al ser en sí, el seu objecte és tot això que existeix.

Ètica

Parteix d’un principi comú a tota la seva filosofia.

Ètica teleològica o finalista: assolir la perfecció. Tota la filosofia d’Aristòtil és finalista.

El BÉ és la finalitat de la conducta humana

*ètica: com m’haig de comportar?

El bé suprem per l’ésser humà és la felicitat.

L’ètica que identifica el bé amb la felicitat s’anomena ÈTICA EUDEMONISTA. El fi últim és la felicitat.

Què és la felicitat?

Tot el que existeix te una funció, anomena areté o virtut al bon compliment d’aquesta funció.

En els sers animats (vius) aquesta virtut, l’areté, no és una cosa que be donada per ella mateixa, sinó que s’ha de desenvolupar. La naturalesa dota als sers vius la capacitat de desenvolupar la virtut pels seus propis medis.

El contingut de la felicitat és que desenvolupi aquesta qualitat al màxim.

La funció específica (areté o virtut) del ser humà és la racionalitat à la raó.

Per ser plenament humà ha de cultivar la seva racionalitat. Defineix el ser humà com: zoon logon àanimal racional.

El bé del ser humà és aconseguir desenvolupar la virtut que li és pròpia, la racionalitat. Per ser felíços s’ha de viure guiats per la raó.

La raó ens ha de dir quines conductes ens duran a la felicitat.

Es coneixen mitjançant l’adquisició de maneres d’actuaràhàbits, practicant-los faran que interioritzem  les virtuts particulars.

Les virtuts particulars són de dos tipus:

-ètiques o pràctiques: aquelles que actuen sobre les passions i desitjos (ex. Amabilitat, veracitat...)

-dianoètiques o intel·lectuals: aquelles que actuen sobre la racionalitat (ex. Saviesa, prudència...)

La virtut consisteix en un terme mitjà entre dos extrems.

                                                                                                                                             hàbit

Defecte                                                                                    Terme mitjà                                                      Excés

Ex.                    Covardia                                                          valor                                                                                       temeritat

                        Vicis                                                                                       virtut                                                                                       vicis

No diu que el terme mitjà hagi de ser igual per tothom.

Característiques

1.La virtut procedeix de l’hàbit, la virtut no és innata en el ser humà, demana l’esforç del ser humà

2.La virtut demana un exercici continuat

3.La virtut és un hàbit voluntari i lliure que comporta deliberació i elecció

4.No totes les accions o les passions admeten un terme mitjà

5.La felicitat que s’adquireix  amb la virtut exigeix el compliment d’algunes condicions. Cal que la persona sigui madura. Bens externs, llibertat personal, salut, aquestes no donen la felicitat però sense elles no es por arribar a la felicitat, la condicionen.

4.Política

Introducció

Aristòtil respon a la necessitat de la seva època, la qual és diferent a la del seu mestres (Plató).

Aristòtil intenta frenar la decadència de la polis, haurà d’estudiar l’origen de la societat i determinar la naturalesa.

El segon pressupòsit es fixa en el mètode de treball. Ell parteix del coneixement dels estats existents i llavors farà les seves propostes polítiques. És una política més realista.

La teoria política d’Aristòtil està vinculada a la seva ètica, per ell la política complementa l’ètica.

Per ell el ser humà no pot ser felíç si no viu en societat. La forma natural de la vida humana és la societat.

Origen de la polis

Tot individu està engendrat en una família, aquesta és la primera estructura social. La família s’agrupa per tribus. Els individus a més a més vivien en poblats. El poblat tenia la convivència i la pertanyença a una tribu. Aleshores el poder s’exercia als poblats, els caps de cada tribu pactaven els bens dels poblats.

Apareixen les lleis.

La polis és una organització social en la qual tots els  individus es relleixen per igual per lleis.

La relació entre els individus de la polis era la relació legal.

Naturalesa de la polis

La polis és una organització natural, no artificial. No és fruit d’un pacte previ.

El ser humà necessita la polis

La realització del ser humà només es possible en societat. El ser humà no pot aconseguir la felicitat en la soledat.

Finalitat de la polis

La finalitat de la polis està a contribuir en la felicitat dels ciutadans. A de ajudar als ciutadans a que portin una vida regida per la raó.

Estructura social de l’estat

S’estructura al voltant de dos tipus d’individus: Uns són els ciutadans i els altres són els esclaus. No tenien dret de ciutadania: els estrangers, les dones.

Aristòtil creia en la desigualtat social.

La justícia era igual pels iguals.

Ciutadans plenament lliures: els guerrers, els sacerdots i els magistrats.

Formes de govern

Sis tipus de règims polítics:

Tres justos:

-monarquia: el govern d’un

-aristocràcia: govern dels millors, grup selecte de ciutadans.

-democràcia: govern dels ciutadans.

Són justos quan busquen l’interès públic i no el dels governants.

Són règims injustos en els qui governa busca el seu propi interès.

Tres injustos:

-tirania: corrupció de la monarquia.

-oligarquia: corrupció de l’aristocràcia.

-demagògia: corrupció de la democràcia.

Aristòtil preferia la aristocràcia. Ell considerava que la polis havia de ser autàrquica, independent política econòmicament i comercialment.