Apol·lo i Dafne de Bernini: escultura barroca a la Galeria Borghese

Fitxa tècnica

• Títol: Apol·lo i Dafne
• Autor: Gian Lorenzo Bernini
• Data: 1622–1625
• Tipus: Escultura exempta
• Gènere: Grup escultòric
• Temàtica: Mitològica
• Ubicació: Galeria Borghese, Roma

Context històric

La Roma de principis del segle XVII era una ciutat immersa en un excepcional procés de renovació artística, marcada per la revolució naturalista introduïda en la pintura per Caravaggio i per la influència del barroc iniciat a Flandes per Rubens. En aquest context, el talent sovint era ràpidament reconegut. En el segle XVII l'església catòlica fou el principal mecenes de l'art a Roma, sobretot els papes, que van organitzar l'urbanisme de la ciutat i van continuar les obres de la basílica de Sant Pere; la plaça d'aquesta es deu, en gran part, a Bernini.

Anàlisi formal

Material i tècnica

Marbre, talla. Monocroma. L'obra busca la captació d'un instant, congelant el moment exacte de la metamorfosi.

Descripció de les figures

La noia que fuig, completament nua, té part del cos cobert per una espècie d'escorça que forma una corba des del cap fins als peus; aquests es troben sobre una elevació rocallosa que representa el terreny. El noi que la segueix porta part del cos cobert amb una túnica. El conjunt presenta una composició dinàmica i helicoïdal, multifacial: els cossos segueixen una direcció mentre que els caps, sobretot el de la nimfa, giren cap a un altre costat.

Composició i moviment

Composició oberta. El moviment es resol mitjançant la disposició dels braços i les extremitats: els braços estan col·locats com les astes d'un molí (uns enalt, altres baix), un al davant i l'altre al darrere; les cames es mouen arquejades, com en una dansa. Els cossos s'arquegen l'un davant de l'altre i el del noi s'abalança sobre el de la noia. Les robes s'agitent i s'alcen al darrere, mogudes per la pressa dels personatges. Línies diagonals i corbes accentuen la sensació de moviment, amb un dinamisme ascendent que va dels peus fins a les mans de la noia. La immobilització sobtada, provocada per la transformació de la nimfa en arbre, accentua la sensació d'arqueig del cos femení.

Llum i expressió

Llum: efecte de clarobscur que augmenta el dramatisme de l'escena. El noi (Apol·lo) atrapa la noia (Dafne), agafant-la amb una mà per la cintura, la qual cosa provoca un crit desesperat en la nimfa. El noi encara no ha acabat la seva cursa, com ho demostra la cama esquerra aixecada i el braç dret a punt d'atrapar-la. Les expressions dels rostres transmeten sorpresa (Apol·lo) i terror (la nimfa). El moviment és el protagonista, juntament amb la parada en un instant concret: està tota l'acció, el moment en què s'inicia la metamorfosi perfectament acabada.

Detall i textures

Els cabells, aixecats enrere en tots sentits, accentuen la violència del moviment. La forma 'serpentinata' que creen els dos cossos genera una sensació d'inestabilitat controlada. Hi ha una magnífica diferenciació de textures amb el mateix material: aspres en les roques, el llorer que creix als dits i braços, l'escorça del cos de Dafne, i superfícies suaus i polides en els cossos dels personatges. Acurat treball dels cabells i de les fulles. Certa teatralitat i un gran virtuosisme.

Funció i significat

• Estètica: Decorar els jardins de la Villa Borghese; l'obra té una funció ornamental important.
• Simbòlica: Funció didàctica i d'ostentació del poder i la riquesa per part del cardenal Borghese.
• Mitològic: Episodi de les Metamorfosis d'Ovidi sobre la transformació de Dafne. Segons la mitologia clàssica, Dafne era filla del déu del riu Peneu. En consagrar-se a Àrtemis, deessa de la caça, renuncià a casar-se. Quan Apol·lo la va veure se n'enamorà, però la nimfa el va rebutjar. Apol·lo la va perseguir pel bosc; ella va demanar ajuda al seu pare, que la va transformar en llorer en l'instant que Apol·lo li va posar la mà a sobre. Des de llavors, el déu va fer del llorer el seu arbre sagrat i va teixir una corona amb les seves fulles per coronar poetes i militars victoriosos.
• Simbolisme general: L'escultura simbolitza l'amor impossible representat pel mite grecoromà d'Apol·lo i Dafne.
• Llegat: Conserva l'herència del Renaixement en els seus temes mitològics i en el punt de vista únic; incorpora recursos manieristes per donar més dinamisme a les figures. Bernini també va combinar marbre i bronze en altres peces. La seva obra és considerada el paradigma de l'escultura barroca i se'l reconeix com un dels millors escultors de la seva època, obrint el camí per a les tendències escultòriques posteriors, sobretot la neoclàssica.