Apol·lo i Dafne de Bernini: Anàlisi de l'obra mestra barroca

Apol·lo i Dafne

1. Fitxa tècnica

• Títol: Apol·lo i Dafne
• Autor: Gian Lorenzo Bernini (Nàpols, 1598 - Roma, 1680)
• Cronologia: 1622-1625
• Tipologia: Escultura exempta
• Material: Marbre
• Mides: 2,43 m (alt)
• Estil: Barroc
• Tema: Mitològic
• Localització: Galleria Borghese (Roma)

2. Context històric

• Els mercaders, burgesos, artesans i altres grups socials comerciaven i entenien d'obres d'art.
• Europa estava immersa en la Guerra dels Trenta Anys.

3. Anàlisi formal

Amb la seva gran tècnica, Bernini aconsegueix una de les obres més conegudes del barroc i una de les poques de temàtica pagana realitzada per a una de les famílies més riques de Siena del moment. La composició és clarament ascendent. Tant els caps, juntament amb les branques de llorer que li surten a ella, com els braços dels dos personatges i els seus cossos, formen diagonals gairebé verticals o molt pronunciades. Per donar estabilitat al grup, Bernini gairebé ha convertit Dafne en un arbre. El conjunt s'assenta sobre rocalla, un recurs molt utilitzat en el Barroc.

Els cossos, nus però pudorosament tapats per llenços amb gran moviment, vol i trepanació, són un exemple de la "carn en pedra" per la qual va ser famós l'autor. La textura, finíssima, aconsegueix un efecte de "realitat" molt propi del gust barroc. Es pot "sentir" la carn.

La temàtica "pagana" va ser escassa en el barroc i gairebé circumscrita a Itàlia, país en el qual va perviure amb més força la tradició clàssica que havia rescatat el Renaixement.

4. Anàlisi iconogràfica i temàtica

Bernini recrea el mite d'Apol·lo i Dafne, condemnats a l'amor per part d'ell i al rebuig per part d'ella. L'obra recull el moment en què la nimfa Dafne, atrapada per Apol·lo, es converteix en l'arbre del llorer per desig del seu pare. Apol·lo, que no va poder "estimar" la nimfa, va decidir que el llorer coronés el cap dels herois i atletes.

Aquesta fugacitat, al costat de la teatralitat i l'expressivitat (destaca la cara de sorpresa, desesperació i dolor dels dos personatges), són les tres característiques principals de l'escultura barroca. Fins i tot en aquest tema pagà i de nus, s'endevina un valor "moralitzant" tan en voga des del Concili de Trento: sembla dir que l'amor carnal porta a la perdició.