Antropologia Filosòfica: Cos, Ànima i Existència

1. Antropologia Física

1.2. Especificitat de l'Ésser Humà

Ens definim com un animal més, sent la diferència entre ells i nosaltres. En general, s'ha considerat que l'activitat específica que ens diferencia dels animals és la nostra capacitat per a pensar, quelcom que ens ha definit com a animal racional. Aquesta capacitat per a pensar és la que ens ha permès crear una realitat més enllà de la viscuda immediatament i adquirir consciència del món. Mentre els animals estan determinats només biològicament, l'ésser humà està determinat també culturalment. Més enllà de les seves necessitats vitals i la realitat immediata, la seva vida cobra sentit i està determinada per una realitat cultural que ell ha creat i que li genera nous condicionaments i necessitats.

1.3. Com s'ha Definit en la Història de la Filosofia?

S'ha cregut poder definir l'ésser humà a partir de la idea d'un ésser compost de cos i ànima.

2. Teories Desenvolupades

2.1. L'Ésser Humà en les Religions: Cos i Ànima

Coincideixen a desplaçar el centre de gravetat d'aquesta vida a una altra que està després de la mort, que es transcendeix. Segons el cristianisme, aquesta vida és només una prova; segons l'orfisme, un trànsit.

Idees comunes:

• a) Immaterialitat i immortalitat de l'ànima.
• b) Independència de l'ànima respecte del cos.
• c) Superioritat de l'ànima sobre el cos, que és valorat negativament (és font de pecat o superació).

Per al cristianisme no hi ha reencarnació de les ànimes, encara que aquesta vida és una prova. La idea central és el lliure albir: podem triar entre el bé o el mal. Segons hagin estat els nostres actes, ens salvarem o ens condemnarem en un Judici Final. A diferència de l'orfisme, encara que aquí també el cos és font de temptació i pecat, i és valorat negativament, al final dels temps ressuscita. També, mentre que en l'orfisme s'estableix un model intel·lectualista (coneixement que allibera l'ànima), en el cristianisme no és així, l'única cosa important és la fe.

2.2. La Qüestió Humana en la Filosofia: Les Subsistències. Dualisme Antropològic de Plató (428-347 a.C.) i Descartes (1596-1650)

La filosofia grega va començar concebent l'home com un ésser racional, que té capacitat de pensar. El cos passa a ser concebut com una entitat o substància que realitza les activitats nutritives. L'ànima és concebuda com una altra entitat que realitza l'activitat conscient (Ànima motor del Cos). Alguns filòsofs entendran que es tracta de dos tipus de realitats diferents (dualistes), aquells que entenen per una única realitat (monistes).

Plató

(A) Doctrina del soma (cos) - sema (presó): el problema de l'ànima i el coneixement (teoria de l'anàmnesi)

El cos i l'ànima són de naturalesa diferent, la seva unió és accidental i transitòria. L'ànima és immaterial i immortal, pertany al Món de les Idees (Realitat autèntica, perfecta i immutable). El cos és material i mortal, pertany a una realitat corruptible i en continu canvi. L'ànima, que vivia en el món de les idees, cau a una presó (Món Sensible). Per a Plató, l'home és un compost de dos elements (cos i ànima). El cos és una identitat sensible. Demiürg (petit déu d'origen pitagòric) Segons els pitagòrics, va crear el món sensible donant-li formes geomètriques. Demiürg va crear el món Imperfecte.

En el diàleg "Alcibíades", Plató diu: "L'home és ànima i el cos és la seva presó". És el tema del Soma/sema (Cos: soma/sema: presó). L'ànima no és matèria, per això ha de fer un esforç per a enlairar-se per sobre dels límits que li vol imposar el cos.

Per a Plató, el coneixement és la funció de l'ànima. Tot coneixement és considerat com a espiritualització (Procés de millora de l'ànima o Purificació). El coneixement sempre és explicat com un record o Reminiscència. Conèixer és reconèixer. La part més excel·lent de l'ànima aspira a la saviesa perfecta, que és la característica bàsica dels déus.

L'ànima prové del món de les idees, ha estat en contacte amb elles i les coneix, però per recordar-les ha de fer un procés d'espiritualització. La sensació és el punt de partida del coneixement i, per elevar-nos fins a l'intel·ligible, necessitem l'esforç de la raó i de la dialèctica, que permeten a l'ànima retrobar-se amb les Idees.

(B) Reencarnació i transmigració de les ànimes: Per què l'ànima és immortal?

Quan el cos mor, l'ànima torna al món de les idees per a romandre allà per un temps variable fins a tornar a reencarnar-se en un altre cos, l'ànima transmigra de cos en cos, en un cercle etern.

L'ànima existeix abans que el cos i continuarà existint un cop el cos hagi mort (Diàleg de Fedó).

Tres proves:

1. Si tot el coneixement és reminiscència de les idees contemplades, se'n dedueix la preexistència de l'ànima, perquè és qui contempla les idees abans de "caure en el món dels sentits". En el món hi ha realitats visibles i invisibles. Estan lligades al cos i a l'ànima. Per tant, l'ànima serà immutable i eterna.
2. L'home troba el coneixement dins la seva ànima, perquè es presenta en forma de record de les coses que hem après en vides anteriors. Demostra que hi ha una familiaritat entre unes i altres.
3. Els contraris no poden coexistir en una mateixa cosa. Un ésser viu perquè té ànima, si morís voldria dir que la idea de mort ha expulsat la idea de la vida, és a dir, a l'ànima. Però una cosa no pot participar de dues idees contradictòries.

Les ànimes que han usat la raó, tornaran després del període de prova terrena a l'estat originari i seran eternament felices. Les que n'hagin fet un ús indigne, passaran cada vegada de cos en cos més inferior. Per explicar el tema de l'ànima i el coneixement, Plató utilitza el mite del Carro Alat (Fedre 245). Les ànimes són eternes, viuen des de l'eternitat al món intel·ligible, que és el de la perfecció, només pot ser conegut per l'enteniment. Allà les ànimes són felices contemplant les idees, que també són eternes i perfectes. Les ànimes marxen en processó, cada una dalt d'un carro tirat per una auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. El cavall negre es desboca, surt del camí i, malgrat els esforços de l'auriga, cau en el món sensible.

L'auriga representa la part racional de l'ànima, que la guia i la condueix a les idees. El cavall blanc representa la part irascible, violenta, sensual, de l'ànima. Ens mena a realitzar accions dolentes.

Plató creia que les ànimes són eternes i que s'encarnen en el cos com a càstig d'un pecat de sensualitat. El nostre destí no és deixar-nos arrossegar per la matèria ni per les coses mudables, sinó assolir l'esperit, arribar al saber i a la veritat.

Per a Plató, la relació entre el cos i l'ànima és sempre purament accidental. (ex: Cavall i cavaller, pilot i la nau) Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les idees, per tant, l'ànima es troba simplement presonera del cos, que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del cos a través d'un procés de purificació.

(C) El sentit de la vida: La teoria de les ànimes, porta d'entrada a la política

Hem d'allunyar-nos del cos, que ens fa esclaus de les seves passions, i dedicar-nos al coneixement i la saviesa, només així podem sortir del cercle. Cada vegada que ens anem a reencarnar se'ns dóna a triar en què ens volem reencarnar. Homes, el savi sap triar el camí de la purificació i del coneixement que busca la contemplació de les autèntiques realitats (les Idees). Així, després de moltes reencarnacions a la recerca del perfeccionament, pot sortir-se del cercle.

Possiblement el tema de l'ànima sigui d'origen pitagòric, però Plató el fa seu com un argument bàsic en la teoria de les idees: L'ànima és sempre l'instrument del coneixement de les idees per excel·lència. Quan Plató parla de l'ànima ho fa en un doble sentit: des del punt de vista de la Gnoseologia i la Teoria política.

1.- Plató considera l'ànima un instrument de coneixement per excel·lència perquè només ens porta a les idees.

2.- En la teoria política: Plató creu que aconseguirem també que siguin obedients a la llei. Plató, que era idealista, creu que no morim del tot (l'ànima que està en el cos però no és del cos) perdura i és eterna. Contra l'immoralisme dels sofistes, la teoria de l'ànima serveix per a argumentar a favor de la moral. Plató de vegades diu que l'home té una ànima amb 3 funcions o ànimes diferents:

1º Racional sensible (és l'ànima superior, dels Filòsofs, està situada al cap, és l'única immortal perquè és l'única capaç de domesticar el cos o de dominar-lo d'una manera perfecta).

2º Irascible o passional (és dels Soldats, defensors de l'ordre de la polis, està situada al pit).

3º Concupiscible o sensual (és dels obrers, artesans, productors. Està situada baix del ventre).

Cadascuna d'aquestes ànimes té una virtut pròpia i, per tant, pertany a una classe social diferent.

Plató considera que l'harmonia de la societat no s'assoleix, a diferència del que creien els sofistes, quan tots els ciutadans tenen el mateix dret, sinó quan cadascú fa allò que deriva de la seva ànima. Per això les ànimes superiors han de ser les dels governs.

Quan l'ànima i la funció social coincideixin, aleshores l'home és just i la ciutat feliç. La kalípolis ha de funcionar amb els tres tipus d'ànima que corresponen a tres classes socials.

1º El filòsof rei és superior perquè la seva ànima racional ha dominat les altres dues i correspon al lloc més alt de l'escala social.

2º En segon lloc és pels guardians, perquè l'ànima irascible ha dominat la sensualitat materialista, tot i que siguin agressius i violents.

3º En tercer lloc, la menor consideració correspon a l'ànima sensual perquè és una ànima mancada d'autodomini. Incapaços de copsar la complexitat de la política. Per a explicar aquesta teoria, Plató utilitza el mite dels 3 homes: (D'or: Filòsofs // D'Argent: Guerrers // De Bronze: Treballadors).

2. Descartes (1596-1650)

Prenent com a punt de partida el problema del coneixement, Descartes construeix una descripció dualista de l'ésser humà. Expressa els seus coneixements per mitjà de l'activitat del pensament. Qui pensa, existeix. El fonament de tot coneixement és la preposició Jo penso, doncs Jo soc. L'ésser humà és una substància pensant espiritual. Existeixen dues substàncies: Infinita (Déu existeix per ella mateixa) / Material. Així tenim les anomenades tres substàncies cartesianes.

(A) Dualisme i interacció ànima-cos

La teoria de les dues substàncies adquireix una importància de primer ordre en l'antropologia de Descartes, perquè li permetrà salvar la llibertat dins del seu univers mecanicista. Descartes elabora una teoria antropològica dualista, una concepció de l'ésser humà com un compost de les dues substàncies: Pensament i matèria extensa, com a substàncies independents i irreductibles entre si. És important assenyalar 2 punts:

1. L'afirmació rotunda que l'ànima i el cos estan estretament units.
2. Gran insistència en afirmar l'ànima com a ésser pensant, una substància diferent i independent del cos.

Està en joc la llibertat, un assumpte d'importància fonamental en la seva filosofia. Si insisteix a afirmar-ho és per a sostreure a l'ànima del compliment de les lleis necessàries de l'univers mecanicista. En deixar fora de perill la llibertat, Descartes vol a més salvar la resta de valors espirituals en els quals creu i als quals defensa (immortalitat de l'ànima). Una cosa material més, està subjecta a les mateixes lleis de la màquina de l'existència, és quelcom evident ha de residir en quelcom que per naturalesa estigui al marge de les lleis necessàries, i aquest quelcom només pot ser l'ànima i el jo com a pensament. El problema que hauria d'afrontar Descartes com a conseqüència de les seves afirmacions dualistes, és la relació entre ambdues substàncies. Aquest és el mateix problema que en el seu moment va haver d'afrontar Plató. Van defensar la separació de l'ànima racional i el cos sensible. Descartes té els problemes més aguts per 2 raons: Perquè la separació que estableix és més radical en pensar-les com dues substàncies diferents i irreductibles. Perquè posseeixen atributs distints (pensament i l'extensió). En segon lloc, perquè és plenament conscient de l'estretíssima relació entre ambdues. Recordant a Plató. Diu que l'ànima i el cos estan més units que el pilot i el vaixell, estan tan units com si formessin una mateixa cosa, si no fos així no sentiria dolor quan estigués ferit. Només com a cosa pensant percebria la ferida amb l'enteniment.

Com explicar aquesta estreta relació? Aquest és un problema amb què de forma general s'han enfrontat infructuosament tots els dualistes i Descartes recorre a una explicació de tipus fisiològic. Ens explica que en el centre residirà l'ànima on tindrà lloc la interacció cos-ànima.

(B) Les passions de l'ànima

Descartes diu que la relació entre ànima i cos s'assembla a un combat entre ganes naturals (que són allò propi del cos). La raó i la voluntat són facultats pròpies de l'ànima. Tres preguntes hauria de respondre per a explicar aquest conflicte:

1. Què són i quina és la causa de les passions?
2. Com influeixen en l'ànima?
3. Com respon l'ànima enfront de les passions?

Les passions són percepcions, sentiments o emocions que es donen en nosaltres i que afecten a l'ànima, l'origen de les quals no es troba en ella. L'origen és el cos, són les causades per les forces vitals o les tendències del cos. Les passions es caracteritzen per:

a) Involuntàries: No depenen de l'ànima sinó que s'imposen a ella.

b) Irracionals: No són d'acord amb els dictats de la raó, obligant a la voluntat a establir una lluita per a sotmetre-les al seu control.

La força de l'ànima consistirà a tractar de controlar i dirigir les passions. Per a Descartes, les passions no són sempre dolentes, però la seva exigència de ser satisfetes de forma immediata, sense més consideració, i la seva força obliguen a la voluntat a una lluita per a canalitzar-les racionalment. Les passions no són ni bones ni dolentes, el bo o dolent, és l'ús d'elles. Per la qual cosa s'ha d'aprendre a governar-les. En aquest combat, la raó és l'encarregada de proporcionar el coneixement i els judicis perquè la voluntat pugui conduir adequadament les accions de la vida. Descartes segueix els ensenyaments dels estoics, segons els quals calia estar per damunt de la violència de les passions per a aconseguir l'equilibri interior i la pau de l'esperit. En aquesta lluita, és on intervé la llibertat.

(C) La Llibertat

La llibertat només pot residir en l'ànima (perquè en no ser substància extensa no està sotmesa al dictat de les lleis de la mecànica). L'ànima té dues funcions: l'enteniment (facultat de pensar, de tenir intuïcions de les veritats clares i distintes) / Voluntat (Voluntat d'afirmar o negar alguna cosa).

En la filosofia de Descartes, la teoria de la voluntat té una gran importància, d'ella també deriva la seva teoria de l'error (important problema de coneixement quan ha afirmat que Déu és el garant del criteri de la veritat). La voluntat a vegades afirma amb precipitació la realitat i la veritat, d'alguna idea de l'enteniment quan aquesta és confusa, altres vegades per prevenció.

Descartes sosté que l'existència de la llibertat és quelcom evident, i és a més la màxima perfecció de l'home. La llibertat és, doncs, la característica essencial de la voluntat i és ella la que ens pot portar a la veritat o a l'error, al bé o al mal, segons com la utilitzem.

2.3. Explicacions Monistes

El plantejament monista afirma que l'ésser humà és un tot unitari, una única realitat. Destaquen Demòcrit, Darwin, Marx. Les teories anteriors coincidien a concebre l'ésser humà de forma abstracta. En elles es parlava d'una essència immutable i atemporal. Per un altre costat es desenvolupa un ateisme materialista que combat la idea cristiana d'una ànima immortal o immaterial.

A. Marx

L'ésser humà concret i històric: l'ésser humà es defineix a si mateix en viure i en el conjunt de les seves relacions socials i econòmiques.