Antígona d'Espriu: Eumolp i el Lúcid Conseller

Eumolp: L'Esclau Geperut i la Rebel·lia Grotesca

Eumolp és un esclau geperut que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. Introdueix l’element grotesc a la tragèdia espriuana (encara que és mínim). En boca d’aquest personatge, Espriu introdueix un llenguatge cru i eixut, que esdevé gairebé morbós, en parlar de l’estat del cos mort de Polinices.

Cansat de la colla de voltors que governa Tebes, que s’acarnissen damunt del cos del jove mort com també ho fan damunt d’ell, un pobre geperut, Eumolp es rebel·la perquè prefereix la mort a l’esclavatge i, finalment, acompanya Antígona en el seu sacrifici. Amb la seva rebel·lia i mort, l’esclau s’allibera, a la fi, dels necis personatges que l’envoltaven. Comparteix, doncs, una noblesa d’esperit amb Antígona.

Eumolp representa el pensament de l'escriptor en el moment que la Guerra Civil arribava a la fi.

El Lúcid Conseller: Ironia i Nihilisme Postguerra

El Lúcid Conseller és l'altre personatge que, juntament amb Eumolp, Espriu introdueix en aquesta tragèdia grega. Apareix en la segona edició d'Antígona (1964) i representa el punt de vista d'Espriu 25 anys després de finalitzada la guerra.

Si a la primera edició l'autor se serví d'Eumolp per manifestar el seu pensament (justifica la mort de pocs per salvar tot un poble), ara, i mitjançant l'aparició d'aquest personatge, matisa les seves opinions, posant en dubte el valor del sacrifici d'Antígona. És irònic i nihilista, característiques que es projecten en la descripció que fa de Creont i, sobretot, en el seu darrer discurs que constitueix l'epíleg de la tragèdia.

La Doble Tragèdia

Així, aboca el lector/espectador a una doble tragèdia:

• a) La d'Antígona.
• b) La de tota una col·lectivitat enfrontada a un esdevenidor gris, mediocre i cansat, representat per la figura de Creont.

El Personatge al Marge del Temps

Incorporat per Espriu a la darrera versió de la tragèdia, el Lúcid Conseller és un personatge situat al marge del temps en què transcorre l’obra. Això es fa evident pel tipus de reflexions que fa, pel to de les seves paraules i pel llenguatge, diferent al dels altres personatges, que el caracteritza: crític, irònic i distanciador.

L’aparició d’aquesta figura provoca un canvi a la tragèdia espriuana i ens obliga a fer de l’obra una lectura crítica. La seva visió dels fets converteix l’acte tràgic d’Antígona en un sacrifici estèril i, per tant, no hi ha salvació possible.

El Nou Tirèsias

Espriu li atorga el paper modern i actualitzat del Tirèsias clàssic. El que per al cec endeví era vaticini tràgic, per al Lúcid Conseller serà diagnosi sarcàstica de futur. Un futur que, lluny de patir les fatalitats del destí, s’augura monòton, uniforme i altament mediocre.