Antígona d'Anouilh, Brecht i Espriu: comparació de versions i context

Antígona i el Teatre Contemporani: Brecht i Anouilh

Versions d'Antígona properes a la d'Espriu: Jean Anouilh i Bertolt Brecht.

Bertolt Brecht

Va ser un dramaturg i poeta alemany del segle XX, amb un estil únic conegut com a "teatre èpic". Va escriure Antígona (1948) per expressar les seves idees polítiques i socials. Volia mantenir l'espectador crític, sense empatia, i utilitzava el distanciament per fer que el públic reflexionés.

Jean Anouilh

Dramaturg francès del segle XX, va escriure Antígona el 1944, durant l'ocupació alemanya a França en la Segona Guerra Mundial.

Se centra en la tragèdia humana i en la dimensió psicològica dels personatges, especialment en els seus conflictes morals individuals.

Motius de l'Escriptura d'Anouilh

L'agost de 1942, un membre de la Resistència, anomenat Collette, va disparar contra dirigents col·laboracionistes que estaven en una reunió de la Legió dels Voluntaris de França. A Versalles, va ferir Laval i Déat. Collette no era de la Resistència ni de cap moviment polític; la gratuïtat de l'acció i el seu caràcter heroic i inútil van agradar a Anouilh.

Anouilh agafa Antígona perquè representa la resistència individual a l'Estat, i en fa una versió personal on Antígona és la Resistència (Collette) i Creont és Pétain. Diu que és necessari que algú faci la feina bruta. Antígona es rebel·la, i els mitjans de comunicació col·laboracionistes presenten Creont com algú que no es preocupa per la moral i Antígona com una anarquista terrorista. Anouilh va ser amenaçat diverses vegades.

Relació entre l'Antígona d'Espriu, Anouilh i Brecht

L'Antígona d'Anouilh, escrita el 1944 (durant l'ocupació nazi de París), no es va poder publicar fins al 1946 (quan va acabar la Segona Guerra Mundial). L'obra no va influir en Espriu, ja que al pròleg diu que no l'havia llegit, i quan es va fer la primera edició en francès, ell encara no havia escrit la seva.

L'Antígona de Brecht, del 1948, és posterior a la primera versió d'Espriu, ja que es va publicar el 1947 i es va estrenar el 1948. Brecht situa l'acció a Berlín el 1945 (al final de la Segona Guerra Mundial), una idea que coincideix amb la d'Espriu. Espriu va revisar el text el 1963, i llavors ja coneixia l'obra de Brecht, així que sí que hi podria haver hagut influència, ja que els canvis que va fer Espriu li donen una modernitat que abans no tenia.

Les Redaccions d'Espriu: 1955 i 1967

Hi ha dues versions de l'obra d'Espriu, la del 1955 i la del 1967. Les diferències principals són:

• Estructura:
  • 1955: 2 actes (el primer exposa i introdueix els personatges i els fets, i el segon es divideix en dues parts: la trama i els fets).
  • 1967: 3 actes (el primer presenta els personatges, el segon desenvolupa la trama i els fets importants, i el tercer inclou els fets importants, com la mort d'Antígona).
• Personatges:
  • 1955: Espriu presenta els fets de la Guerra Civil i Eumolp reflecteix el pensament de l'autor.
  • 1967: El Lúcid Conseller és qui ho fa, de manera més directa.
• Llenguatge:
  • 1955: Simbòlic i poètic (influència del simbolisme i la poesia modernista).
  • 1967: Més directe i accessible (simplifica expressions i aclareix fragments).

Data de publicació: El 1955, la influència del franquisme i la situació social i econòmica eren molt presents. El 1967, s'hi inclouen elements d'oposició i resistència a la dictadura. Espriu va escriure la primera versió el 1939, però la repressió franquista i la prohibició del català van fer que no la publiqués fins al 1967, on es veu més clarament el seu pensament.

Estructura i Personatges Principals d'Espriu

Estructura

• Pròleg: Un personatge que no apareix més endavant posa el públic en antecedents i refresca el mite clàssic.
• 3 parts:
  • Primera part: És la més llarga. Transcorre dins del palau. Els personatges narren els fets des de l'interior. Es presenten els fets i els motius dels personatges. Les dones de Tebes es lamenten perquè la guerra està a punt de començar. Eumolp diu a Creont que ell és el rei. Acaba amb quatre veus anònimes que se sumen a la de les dones.
  • Segona part: L'acció passa als afores del palau i de Tebes, una nit de tempesta on hi ha el cos de Polinices. Eumolp porta Tirèsies al cos i intenta convèncer-lo que enterrar Polinices està bé. Antígona l'enterra, és descoberta, i Eumolp és l'únic que l'acompanya.
  • Tercera part: A l'interior del palau, amb nous personatges. Eumolp serveix de contrapunt amb els altres. Creont té el problema de la solitud.

Personatges Principals

• Antígona: En l'obra d'Espriu, intenta aconseguir la pau entre els germans, a diferència de la de Sòfocles.
• Ismene: En l'obra d'Espriu, intenta convèncer Antígona que no enterri Polinices, igual que en la de Sòfocles. Però Espriu mostra en Ismene un rebuig cap a Tirèsies perquè li recorda el seu pare, Èdip, cosa que Sòfocles no esmenta.
• Creont: En ambdues obres, la seva força és semblant, però Espriu afegeix detalls per recordar Franco i criticar-lo.
• Eurídice: En l'obra d'Espriu, és una dona supersticiosa, fidel a Creont, que odia la família d'Antígona. Al final, sent compassió per Antígona, però no evita la seva mort. En la de Sòfocles, és una dona que dubta sobre si Creont és just i sempre intenta que perdoni Antígona. Al final, se suïcida.
• Tirèsies: En l'obra d'Espriu, és un vident a favor de Creont que s'oposa a l'enterrament de Polinices, però quan atrapen Antígona, Eumolp li demana pietat. En la de Sòfocles, defensa Antígona perquè és el que volen els déus.
• Polinices: Germà d'Etèocles. Expulsat de Tebes, forma un exèrcit, s'enfronta a Etèocles i mor.

Personatges Exclusius d'Espriu

• Euriganeia i Astimedusa: Serventes d'Eurídice, fidels a la reina, a Antígona. Al primer acte, estan tristes pel destí de Tebes (sobretot Euriganeia).
• Eumolp: Esclau fidel a Antígona. Intenta que no enterri Polinices pel seu bé i li ofereix ajuda quan ho fa. És condemnat a mort amb Antígona.
• Etèocles: En l'obra de Sòfocles, només s'esmenta i no apareix. En la d'Espriu, no vol lluitar amb el seu germà, però les seves obligacions com a rei no li ho permeten. Creont té molta influència sobre Etèocles (li diu que faci fora Polinices del poder o que lluiti).
• Consellers de Creont: Afirmen i diuen allò que Creont vol sentir. Volen la confiança de Creont per obtenir luxes i no miren pel poble.
• Lúcid Conseller: No està d'acord amb Creont, però mai no el contradiu. Apareix al tercer acte, a la condemna d'Antígona, i critica Creont i els consellers (els titlla d'irracionals i avars). Parla a un amic, i aquest mai no diu res. És l'"alter ego" d'Espriu, que li permet criticar Creont (Franco).

La Laura a la Ciutat dels Sants: Model de Novel·la Tradicional

Protagonista idealista i romàntica, però malcasada, amb un amor conjugal idealitzat (a través dels llibres, la música i la imaginació, que fa servir per evadir-se). Se sent ofegada en un entorn tancat i monòton on no encaixa, i amb marits que no acaben sent com esperava. Per això, s'escapa amb l'adulteri (Laura, en pensament), però sent culpa i no s'allibera.

Entorn Tancat

La protagonista trenca les normes d'una societat puritana i estricta (sexualitat), en un entorn aïllat del món exterior, on no hi ha confiança (Barcelona).

Narrador Omniscient

En tercera persona, extern i omniscient, relata els processos psicològics i allò que no es diu, opina sobre la posició equivocada de Laura i les hipocresies dels personatges, i fa valoracions indirectes. És important donar el punt de vista dels personatges a través del monòleg interior narrat, la memòria involuntària i el discurs indirecte lliure, que permeten caracteritzar l'oralitat amb signes d'exclamació i interrogació.

Innovacions: Psicologisme i Freudisme

Psicologisme

Combina la novel·la amb innovacions de la novel·la psicològica, com ara l'inconscient i la tensió modernitat-tradició. El narrador omniscient permet la introspecció psicològica i l'anàlisi dels conflictes interns. Descriu la hipocresia humana (diners i passions) i la repressió sexual a Comarquinal (influència de Freud), amb l'ús del monòleg interior i dels sentits per portar records als personatges.

Freudisme

Freud crea la psicoanàlisi, que influeix en la novel·la moderna. Apareixen la repressió sexual, el monòleg interior, la importància de les passions i les patologies. Es manifesta la neurosi (reacció emocional potent a causa d'un conflicte intern) en Teresa, i els nervis en Laura. Hi ha tres tipus de sexualitat: degradada (Tomàs, Pere, Llibori), reprimida (Teresa) i sublimada (mossèn Joan Serra).

Estructura de *La Laura a la Ciutat dels Sants*

L'obra està dividida en dues parts sense capítols i sense numerar. Hi ha un paral·lelisme cronològic entre les dues parts: la primera tracta sobre la relació matrimonial, i la segona, sobre l'aventura extramatrimonial (ambdues segueixen l'esquema il·lusió-realitat-desil·lusió). A la primera part, veiem Laura arribant a Comarquinal en tren, il·lusionada; es fa una introducció dels ambients i els personatges; hi ha el naixement i la mort de la filla, i el final d'una possible vida familiar. A la segona part, apareix Pere; es desenvolupa el conflicte Laura-Teresa-Pere; es produeix l'escàndol i la difamació de Laura; Laura es reclou a les Aulines i després hi torna; finalment, fuig a Barcelona decebuda (dotze mesos en total). Els períodes inicials i finals s'expliquen de manera alentida, mentre que el temps a les Aulines es narra ràpidament. Hi ha marcadors temporals; el temps és lineal i en present, amb un ordre cronològic, tot i que hi ha flashbacks. La tardor representa la mort de la filla i la mort de la natura. La primavera simbolitza l'esclat de les passions i el renaixement de la natura (l'enamorament de Pere i Laura). El temps extern és contemporani a l'època de l'autor. El temps intern és més important, ja que mostra l'estat emocional dels personatges. La temporalitat és subjectiva (Laura i Teresa senten que el temps passa lentament quan esperen Pere).

Punt de Vista Narratiu a *La Laura a la Ciutat dels Sants*

El narrador és omniscient, en tercera persona. Justifica les accions dels personatges i com els afecten els fets. Explica els seus pensaments íntims a través de verbs "dicendi" (com ara "pensa").

Dona la seva opinió i fa judicis negatius sobre les contradiccions entre el que diuen i pensen els personatges, o sobre la posició equivocada de Laura (que creu que pot canviar Tomàs, i el narrador la titlla d'ingènua). Fa valoracions indirectes a través de la familiaritat amb el lector (com en el cas de la mentida de l'oncle Joanet).

Sovint adopta el punt de vista d'algun personatge per expressar el que sent. Descendeix gradualment al monòleg interior narrat, la memòria involuntària o el discurs indirecte lliure. Té característiques d'oralitat, amb l'ús de signes d'interrogació i exclamació.

La descripció dels personatges és d'estil directe, amb diàlegs que fan incursions en la caracterització indirecta (com quan Tomàs i Laura passegen per Comarquinal o quan Teresa visita Llibori per parlar de Laura).

Gran part del llibre s'explica des del punt de vista de Laura. El narrador fa servir la ironia per parlar de la hipocresia dels personatges, la religiositat fingida i la falsedat. La ironia ja es troba al títol ("sants" són la gent de Comarquinal, que pretenen ser-ho però no ho són, a causa de la seva falsa bondat i beateria per ser acceptats). Amb l'estil indirecte lliure, es pot confondre si parla el narrador o algun personatge. També hi ha al·lusions a la tradició, com ara els llibres d'adúlteres del segle XIX.

El temps verbal és el present (excepte en els flashbacks), i la narració és en tercera persona. El narrador és omniscient i es focalitza en els personatges principals, sobretot en la protagonista.

Altres Personatges de *La Laura a la Ciutat dels Sants*

• Tomàs: Té 30 anys. És l'hereu de Muntanyola. És tradicional, conservador, antiquat i masclista en l'amor. Té més interès en els diners, i només vol Laura per presumir al carrer i millorar la seva imatge. Es deixa influir per Teresa. Vol tenir un fill noi, i quan neix una nena, se li capgira el món. Hi ha una animalització de Tomàs.
• Teresa: Germana gran i soltera de Tomàs. És la mestressa de la casa. Està enamorada de Pere, i això genera un conflicte amb Laura per l'amor d'ell. És l'antagonista perquè va en contra de Laura.
• Pere: Nebot del mossèn Joan, torna a Comarquinal després d'estudiar per a advocat. S'enamora de Laura, i Teresa fa que la relació no funcioni (perquè està enamorada de Pere des de petita i té un conflicte amb Laura, ja que ella busca en Pere l'amor que no rep de Tomàs). Al final, tothom descobreix l'amor entre Pere i Laura. Mossèn Joan fa que no facin cap acció que els perjudiqui, i en una excursió a l'ermita de Sant Roc, li diu a Pere que s'allunyi de Laura per no cometre pecats. Teresa idea una estratègia perquè el poble pensi que hi ha una relació i se separin, però no ho aconsegueix, i Pere es declara a Laura. Ella el rebutja i li diu a Teresa, que tanca Laura a les Aulines. Quan torna, tothom fuig de Laura i dels rumors. Per aturar-los, Tomàs porta Laura al concert amb el seu millor vestit. Ventura veu Pere i Laura junts i ho diu a Teresa, que ho explica a Tomàs, i tenen una discussió. Laura va a casa de Llibori, que intenta violar-la. Després, va amb en Pete, que la rebutja perquè no vol compromisos.
• Llibori Terra Negra: Cap de la família Llibori, és el patró de Comarquinal. "Terra Negra" fa referència a les seves intencions negatives per aconseguir el poder. El seu sobrenom és "Nas de rei" perquè és garrepa, carlí i conservador (té un retrat de Don Carlos a casa). Ha aconseguit la seva riquesa de manera malvada, aprofitant-se del seu germà i amb estafes en la venda de blat. És egocèntric i materialista (només li interessen els diners).
• Mossèn Joan Serra: És l'únic personatge sense maldat de Comarquinal. Sent amor per l'art i la bellesa, com a conseqüència de la repressió sexual per ser capellà. És col·leccionista d'objectes antics, menyspreat a la ciutat perquè pensen que ho fa per diners. Coordina el Museu Episcopal. Té influència en la relació entre Pere i Laura.