La nostra anima no es una cosa que pensa o que sent

Descartes. Començar de nou des dels fonaments
1. La recerca dels primers principis
La filosofia s’adreça a la savies, aquesta busca un coneixement perfecte de tot allò que l’ésser humà pot saber. El coneixement només és coneixement si es dedueix de les causes primeres, és a dir, els principis. Aquests han de complir dues condicions:
-Han de ser indubtables.
-Tot altre coneixement ha de sostenir-se sobre aquests.
La part de la filosofia que busca aquests principis és la metafísica. Per física entenem la ciència i meta és més enllà, per tant, més enllà de la ciència. La metafísica estudia els fonaments de la ciència mateixa a fi d’assegurar-la de manera ferma i definitiva. La metafísica no pot donar res per segur i ha de començar a les palpentes per arribar a trobar els primers principis. En l’àmbit del pensament es poden distingir dues direccions oposades:
-L’ordre analític és el de recercar les nocions més evidents. En aquest ordre (el de la recerca), remuntem des de les opinons espontànies cap a l’origen de tot coneixement. 
-L’ordre sintètic és el que se segueix en la contrucció de veritats evidents a partir de primeres veritats ja posseïdes. També s’anomena ordre de la deducció.
Nomès s’admet l’ordre analític ja que les nocions s’han de guanyar en el decurs de la investigació i no de la deducció.  El punt de partida de la metafísica és la consideració espontània de les coses, té com a objectiu arribar a captar les nocions més evidents. 
Com cal que siguin llegides les Meditacions. 
A. Sis jornades
Descartes divideix la cerca que cal fer en sis etapes, corresponents a sis meditacions i demana al lector que per cada etapa es dediqui un dia de meditació.
B. L’edició de les meditacions metafísiques: objeccions i respostes
Descartes a més, pren una altre precaució per tal que el lector guanyi de forma esforçada aquestes nocions primeres.  Envia les seves meditacions en llatí als savis de la seva època (Caterus, Mersenne, Hobbes, Arnault i Gassendi) i els demana que redactin objeccions, finalment prepara aquestes en francés i les Meditacions.  
El lector no només pensa les seves pròpies objeccions sinó que també les dels savis.
C. La revolució cartesiana a les universitats. El “nou Aristòtil”
Descartes creu que ha trobat un mètode que resol de forma definitiva tots els problemes de la ciència.  Pretèn que tots els manuals aristotèlics siguin substituïts per les seves obres. Aristòtil a l’Edat Mitjana havia estat considerat “el filòsof” i Descartes aspira a treure-li aquest títol.
2. Segona Meditació
A. El jo que dubta
En l’inici d’aquesta meditació Descartes està com submergit en aigües profundes. Com no hi ha punts de referència, la sensació és de mareig. 
Descartes es pregunta si en la meditació d’ahir és així que va arribar a dubtar de tot. En fer balanç només podria encara quedar en peu el següent: “Jo, si més no, no soc alguna cosa?
”.  Quan ja es creu haver-ho perdut tot, m’adono que hi ha almenys una cosa de la qual no puc dubtar: mentre dubto, no puc dubtar que dubto i, per tant, que soc alguna cosa.
B. La primera certesa absoluta: el cogito
Tot intent de destruir el dubte es converteix de forma immediata en una afirmació de dubte mateix.
Del quod al quid. Soc una cosa que pensa
A. La qüestió del quid i del quod
Sabem de forma indubtble que som alguna cosa (quod), tot i aixi no veiem amb prou distinció què som (quid). 
B. Què em creia ser?
Jo opinava que era cos i ànima, però la idea del somni impedeix acceptar que tingui cos, de manera que no es pot dubtar que soc alguna cosa pertanyent a l’ànima. Aquesta té diferents facultats: alimentar-se, caminar, sentir, imaginar i pensar.
C. El jo purificat: el pensament
Després de descartar el cos només queda aquesta possibilitat del que som: soc una cosa que pensa. 
El pensar és sempre transitiu, la certesa indubtable del pensament (cogito) comporta la certesa indubtable dels pensaments, on es detecta una heterogeneïtat que cal aclarir. 
D. La convivència de repetir l’exercici de distinció del jo com a pensament
La distinció del jo es guanya per decantació. Malgrat haver obtingut el cogito com a pensament, el nostre esperit es complau a confiar en allò que hem fet caure (allò que teníem per cert abans d’endegar la meditació). Descartes ens fa considerar el cas d’un bloc de cera per retenir aquest resultat en la memòria. 
E. L’anàlisi del bloc de cera
Suposem que en un recipient tenim un tros de cera. Té color, figura, gust i olor de flors, quan l’encenem la cera començara a canviar progressivament, perdrà el gust, l’olor, el color i la forma original.