Anàlisi de 'Tableau II' de Mondrian i 'Interior holandès I' de Miró

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Arte y Humanidades

Escrito el en catalán con un tamaño de 7,5 KB

Tableau II

Autor: Piet Mondrian (1872-1944)
Cronologia: 1921-1925
Estil: Neoplasticisme
Tècnica: Oli
Suport: Tela
Localització actual: Col·lecció Max Bill, Zuric
Tema: Quadrats i rectangles de diverses mides acullen masses de colors primaris i brillants que es combinen i formen un teixit tancat que coincideix amb la superfície de la tela.
Elements plàstics: Colors primaris (vermell, groc, blau). Retícula de línies horitzontals i verticals. Les línies negres serveixen per aïllar els colors i fan que destaqui més cadascun d'aquests. Omet qualsevol referència al moviment, no a la línia corba i diagonal. Busca en tot moment l'equilibri. El color, la forma i la seva disposició estan estudiats segons un perfecte ordre mental. Trama de quadrats, rectangles i angles rectes de diferents mides. Les formes geomètriques es creen a partir de línies, colors i de la suma de varies figures geomètriques. Els colors i les formes dels límits del quadre no queden emmarcades. El color blanc simbolitza la llum. Bidimensionalitat, evita crear il·lusió de profunditat. Vertical = home = espai = estàtica = harmonia. Horitzontal = dona = temps = dinàmica = melodia.
Interpretació: El pintor abstracte es despreocupa del tema. Els temes són les línies i les formes geomètriques. L'obra de Mondrian busca l'Absolut, segons les teories teosòfiques. L'enreixat de línies verticals i horitzontals signifiquen: Les línies verticals: allò masculí, allò vital, allò espiritual i celestial, la vida. Les línies horitzontals: allò femení, el repòs, allò material i terrenal, la mort. La funció de l'artista per al De Stijl és crear una obra purament plàstica. El seu objectiu era eliminar de l'art tot element accessori, per arribar a l'essència mitjançant un llenguatge plàstic objectiu i universal.
Estil: Propugna un art racional i universal. Utilitza la línia recta per crear divisions harmòniques. Composicions equilibrades i estàtiques. Retícula de rectes ortogonals. Colors primaris i neutres. La teosofia és la base de la seva concepció pictòrica: materialitzar l'Absolut. És un moviment de l'abstracció geomètrica que es desenvolupa entre 1917 i 1924.
El seu origen es gesta a partir de la revista De Stijl, que va ser el seu instrument de difusió. Es caracteritzà per: l'ús de la línia recta (horitzontal i vertical), els colors primaris i plans, composicions asimètriques, sentit de l'equilibri. El 1925, Van Doesburg introduí elements diagonals en les seves obres i va significar la mort del grup.


Interior holandès I

Autor: Joan Miró (1893-1983)
Cronologia: 1928
Estil: Surrealisme
Tècnica: Oli
Suport: Tela; 92 cm x 73 cm
Localització actual: Museu d'Art Modern (MoMA), Nova York
Tema: L'any 1928 Miró viatjà a Holanda i, fortament impressionat per alguns pintors holandesos del segle XVII, pintà una sèrie en què s'interpretava a la seva manera. Interior holandès I prengué com a referència El tocador de llaüt de Sorgh.
Anàlisi formal: Miró modifica el quadre de Sorgh per tal de fer-lo respondre a la seva pròpia gramàtica cromàtica i formal. Els colors són molt brillants, purs i plans, i les formes es distorsionen per adquirir un aspecte com d'ameba. Per a Miró, per exemple, un home és un conjunt d'orelles, cabells, mans, boca... i per això les seves figures s'estenen pel quadre d'una manera molt particular. Miró utilitza com a figura central el gat, que li serveix d'eix per crear una composició centrífuga i accentuar l'animació de la lliçó de ball mitjançant un moviment d'infinitud de detalls. Tres grans bandes de color configuren l'habitació. A Interior holandès I podem apreciar un Miró que ha assentat el seu llenguatge pictòric, que ja conté molts dels elements que després seran una constant a la seva obra: les línies de relació que connecten els diversos personatges i objectes, els vigorosos traços negres que travessen les taques de color, i els elements naturals i rurals (animals de pagès, el sol...). Tant al quadre de Miró com a l'original, hi podem veure el llaüt (encara que augmentat), l'home que el toca, el gos en primer terme, el gat sota la taula, i la finestra amb el paisatge a l'esquerra. El músic és una figura orgànica que s'estén per l'espai en forma de taca blanca, i té la cara d'un sol enfurismat. La dona que apareix a El tocador de llaüt i que ara és una silueta situada damunt de la taula sota la qual hi ha el gat.
Miró estudià la dinàmica de les línies i el ritme del quadre i aconseguí de col·locar el tocador de llaüt al centre d'un remolí i crear un moviment dansant a la composició. Si el quadre de Sorgh transmetia un cert ordre, la interpretació de Miró, en canvi, traspua una clara sensació de moviment.
El resultat final és una neutralització de la casa, que es veu envaïda per personatges i animals que provenen del món rural.
Ell agafa del surrealisme formes vagament orgàniques que semblen adquirir vida pròpia en els seus quadres i que conformen un llenguatge d'una gran expressivitat. A l'obra de Miró hi ha una mena de lirisme personal, de vegades fronterer amb l'abstracció, d'altres plenament abstracte, però sempre dotat d'una expressivitat poètica i vitalista.
Segons Miró, els animals eren taques, ulls i orelles; les persones eren caps, mans, peus, llengües, dents, pits i sexes; la terra era la mare nodridora i per això tenia de vegades mugrons; les muntanyes llençaven el seu secret en forma de foc o d'animals com serps que sortien de les seves entranyes i que simbolitzaven els rius; i els arbres eren presències verticals amb alguna fulla que envaïa l'espai.
Interpretació: Joan Miró va visitar Holanda la primavera de 1928 durant dues setmanes i va quedar fortament impressionat per l'obra dels pintors holandesos del segle XVII. Va portar varies postals amb reproduccions de quadres de Jan Steen i Vermeer de Delft, entre d'altres.
Miró volia ser realista i, de fet, com ell mateix deia, les seves figures, per estranyes que semblessin, sempre feien referència a alguna cosa, persona o animal concret. El realisme de Miró és un realisme que elimina elements del quadre; aquest és el procés que seguí a Interior holandès I i en moltes altres obres.
Després de pintar la Senyora K, una obra en què no es veu la dona enlloc, encara que sigui present en el coll columna, l'orella, el pit, el cor i en molts altres elements, Miró explicà que, en pintar el quadre, amb la dona com a model de carn i ossos, "em proposava fer una cosa realista i després anar eliminant, eliminant, fins a sentir-me en aquell moment de la meva revolta completament anticubista, fins a eliminar el cubisme de la meva obra".
Funció: Miró va fer una exposició que representaria la seva consagració. Ho va vendre tot i els crítics el van considerar un dels artistes més importants del moment. Joan Miró i André Masson són els representants més destacats de l'automatisme surrealista.

Entradas relacionadas: