Anàlisi de la situació socioeconòmica d'Espanya

Problemes de la indústria espanyola

Espanya és el 5è estat de la UE per importància industrial, en una posició intermèdia entre els quatre més importants i la resta d'estats. De tota manera, mentre que a la majoria dels estats més desenvolupats el percentatge del volum de negoci industrial sobrepassa el de la població, a Espanya passa el contrari, la qual cosa indica un grau d'industrialització mitjà i una productivitat relativament baixa del sector industrial.

Comparació del mapa amb la taula estadística

El mapa mostra la participació de les comunitats autònomes en el PIB de l'estat el 2007, mentre que la taula estadística mostra la diferència del PIB per càpita entre regions. En el primer mapa podem observar que hi ha 5 comunitats autònomes (Madrid, Catalunya, Andalusia, València i País Basc) que tenen una participació en el PIB més important. En la taula podem observar que el PIB per habitant d'una comunitat autònoma a l'altra hi ha grans diferències. Per exemple, Andalusia té un PIB elevat, però el PIB per càpita està molt per sota.

Dos models bàsics de finançament

Règim comú

És el sistema de finançament que han d'aplicar la majoria de les comunitats autònomes. Segons aquest sistema, les comunitats autònomes reben de l'administració central de l'estat dos tipus de recursos: tributaris i no tributaris. Els primers són diners provinents d'alguns impostos que se cedeixen a les administracions autonòmiques, mentre que els no tributaris són diners que es reben de l'estat que no depenen de cap impost.

Règim foral

S'aplica exclusivament a Navarra i País Basc, anomenats territoris forals històrics. En aplicació d'allò que es diu la Disposició addicional primera de la Constitució, l'Estatut d'Autonomia del País Basc i la Llei Orgànica de Reintegració i Millora del Règim Foral de Navarra estableixen que les relacions econòmiques entre l'estat central i els territoris forals es regeixen pel sistema de concert econòmic. Segons aquest sistema, és l'administració de cadascun dels territoris forals qui controla, recapta i gestiona la major part dels impostos estatals i contribueix a les despeses generals de l'estat amb una quota de diners.

Dos mecanismes de redistribució estatal dels recursos

A les comunitats de règim comú, hi ha l'anomenat Fons de Suficiència, com a mecanisme de tancament del sistema de finançament. La Constitució va preveure la creació d'un Fons de Compensació Interterritorial (FCI) per corregir desequilibris i fer efectiu el principi de solidaritat. La redistribució territorial és sempre complicada i presenta importants disfuncions: les Illes Balears i Catalunya sobretot, però també la Comunitat Valenciana i la de Madrid, han de suportar uns dèficits fiscals molt grans, mentre que les comunitats de règim foral, tot i que tenen un grau de renda molt alt, no aporten gairebé res a la solidaritat interterritorial.

Evolució del creixement demogràfic espanyol

Al segle XVIII, la població espanyola va iniciar una etapa de creixement continu que arriba fins a l'actualitat. L'augment de població ocorregut a Espanya en el període comprès entre 1830 i 1960 és conseqüència del canvi d'orientació del creixement vegetatiu, ja que passa d'un creixement feble a causa de la mortalitat elevada a un creixement demogràfic intens a causa de la desaparició de les mortalitats catastròfiques i de la disminució de la mortalitat infantil i del manteniment elevat de la natalitat.

Distribució del creixement demogràfic

Un tret característic del creixement demogràfic espanyol ha estat que aquest s'ha produït sobretot a la zona costanera. Les poblacions que no han crescut des del 1900 són: Lugo, Ourense, Zamora, Palència, Àvila, Segòvia, Sòria, Osca, Terol i Conca. En l'actualitat només una quarta part de la població espanyola viu a l'altiplà central.

Espais territorials amb major i menor densitat de població

Espanya mostra 5 espais territorials amb una densitat de població elevada o molt elevada:

• La façana peninsular mediterrània, incloent-hi les Balears. És l'espai més extens i el que concentra una quantitat de població més gran.
• Andalusia occidental, província de Sevilla, Cadis i Màlaga.
• Madrid, formada per l'àrea metropolitana madrilenya.
• La façana litoral atlàntica i cantàbrica, presenta zones de baixa densitat entre Lugo i Astúries.
• Les Illes Canàries.

La tendència actual de la població és reforçar la importància demogràfica d'aquests espais territorials, excepte el de la façana litoral i cantàbrica, que mostra un creixement feble.

Canvis en els moviments interns entre 1960-1975

La distribució actual de la població espanyola és conseqüència de dos processos de moviment de població importants en el temps:

• Canvi a llarg termini (constant des de fa més de tres-cents anys) que va provocar el despoblament de l'interior peninsular i l'increment de la població a les zones litorals i prelitorals.
• Un canvi a curt termini (molt intens entre 1960 i 1975) que va provocar importants moviments de població dins de l'estat espanyol com a conseqüència del desenvolupament econòmic.

Característiques de l'actual creixement vegetatiu

El creixement vegetatiu espanyol està caracteritzat perquè és feble. Les causes d'aquest creixement feble són les generals de la dinàmica de la població europea i compartides per tots els països desenvolupats:

• Baixa natalitat, provocada pel retard de la maternitat en les dones, cosa que, alhora, fa disminuir el nombre de fills per parella.
• Baixa fecunditat, que arriba a la mitjana de 2,1 fills per dona, que és el mínim necessari per mantenir estable la població.

Com es distribueix l'actual dinàmica demogràfica i posició en context històric

Des de 1882, l'índex sintètic de fecunditat espanyol se situa per sota del llindar reproductiu, i el 1996 va arribar al nivell més baix. Des d'aleshores, l'ISF ha anat augmentant a poc a poc fins a l'1,38 de l'any 2007. L'increment de població és diferent en les diferents províncies castellanes. La zona més costanera del Mediterrani és la zona que té un percentatge d'increment més elevat.

Saldo migratori des del segle XIX al 1975

Des del segle XIX fins a l'any 1975, Espanya va ser un territori d'emigració. Fins a l'any 1960, la major part dels emigrants es va dirigir cap a Amèrica. Entre 1960 i 1975 l'emigració espanyola s'adreçava cap a països desenvolupats europeus a causa de la crisi econòmica dels països americans.

Canvi en el saldo migratori espanyol i per quines causes

Des de finals del segle XX, Espanya ha esdevingut un territori receptor d'immigrants. Les causes són la demanda de mà d'obra a causa de l'evolució positiva de l'economia espanyola entre 1995 i 2007 i del buit demogràfic causat per la baixada de la natalitat. Els principals punts de procedència de la immigració són aquests:

• Països sud-americans (30% del total)
• Països de l'Europa oriental (21% del total)
• Països desenvolupats de la UE
• El Marroc (11% del total)

Una característica especial del procés immigratori de l'estat espanyol és la rapidesa amb què ha tingut lloc: mentre que força països desenvolupats d'Europa tenen importants contingents immigratoris arribats en els darrers 50 anys, Espanya ha aconseguit igualar i superar el percentatge de població immigrada d'aquests països en només 15 anys.

Distribució de la població immigrada

L'any 2008, vivien a l'estat espanyol 5,2 milions d'immigrants. Aquesta població s'ha instal·lat, sobretot, a la costa mediterrània, a les illes i a l'àrea de Madrid. En canvi, els percentatges de població són reduïts als sectors septentrional i occidental d'Espanya, des de la costa cantàbrica fins a l'Andalusia occidental.

Efectes demogràfics de la immigració sobre l'estructura

L'aportació immigratòria ha provocat una elevació en la natalitat i el creixement vegetatiu espanyol. També ha repercutit en el rejoveniment de la població, ja que la majoria d'immigrants tenen entre 20 i 40 anys.

Anàlisi de la piràmide de població

En aquesta taula estadística es destaca el procés d'envelliment constant de la població espanyola des de 1960. Cal destacar el gran augment de l'índex d'envelliment entre 1981 i 2001 a conseqüència de la gran disminució de la natalitat i de la fecunditat femenina. La piràmide d'edats de 2007 mostra aquest envelliment ràpid de la població. Fins a la franja d'edats de 30-34 anys és una piràmide progressiva, però a partir d'aquesta generació la disminució d'efectius de població és accelerada i només hi ha un petit augment en la franja d'edats d'entre 0 i 9 anys, gràcies a la lleu recuperació de la fecunditat i a l'aportació demogràfica de la immigració.

Principals eixos de comunicació

El sistema urbà espanyol està integrat dins el sistema urbà de l'Europa occidental i s'hi connecta a través de dos eixos de comunicacions: l'eix de comunicació mediterrani, a través de Barcelona, Lió i Marsella; i l'eix de comunicació atlàntic a través de Bilbao i Bordeus.

Principals àrees metropolitanes

Les àrees de Madrid i Barcelona tenen la categoria d'àrees metropolitanes europees. Les àrees metropolitanes estatals són València i Sevilla, juntament amb Bilbao, Màlaga i Saragossa. Les àrees metropolitanes regionals són: La Corunya, Vigo, Oviedo-Gijón, Valladolid, Alacant-Elx, Palma, Las Palmas de Gran Canaria, Múrcia, Granada, Badia de Cadis, Còrdova, Pamplona, Sant Sebastià, Santander-Torrelavega, Santa Cruz de Tenerife i Tarragona-Reus. Les ciutats mitjanes són les capitals provincials i altres ciutats, i per últim les ciutats petites, que són aquelles ciutats petites provincials i les capitals comarcals.

Estructura del sistema urbà espanyol

• Mediterrani: Barcelona, València
• Central: Madrid, Valladolid
• Meridional: Sevilla, Màlaga
• Cantàbric: Bilbao, Santander
• Atlàntic: Vigo, La Corunya
• Canari: Santa Cruz de Tenerife, Las Palmas de Gran Canaria

Característiques del sistema urbà espanyol

L'actual sistema urbà té el seu origen en el desenvolupament econòmic, la industrialització i els moviments interns de població que es van produir entre 1960 i 1975. La gran majoria abandonava les poblacions rurals i es va concentrar en zones urbanes. Aquest creixement urbà va beneficiar les ciutats més importants i el seu entorn urbà, però també les capitals provincials o petites ciutats comarcals, que van actuar de receptores de l'emigració rural del seu entorn.

Transformacions en l'estructura interna

Les transformacions urbanes dels darrers 50 anys han tingut 3 conseqüències principals:

• La consolidació d'uns eixos territorials en els quals tendeixen a concentrar-se la població i les activitats econòmiques: el creixement de les àrees metropolitanes i de les seves vies de comunicació han contribuït a la configuració d'aquests eixos.
• El reforçament de la preeminència de les set àrees metropolitanes principals: les principals àrees metropolitanes són com els recursos de la xarxa urbana.
• La bicefàlia del sistema urbà espanyol: representat per l'àrea metropolitana de Madrid i Barcelona.

Sector de l'activitat econòmica predominant

Les activitats terciàries ocupen gran part de la població urbana de les ciutats espanyoles i les ciutats centrals actuen com a proveïdores de serveis de la seva àrea metropolitana, província o comarca. A les ciutats trobem una gran varietat de serveis, més especialitzats o de més qualitat com més important és la ciutat. Moltes ciutats són centres de serveis comercials, culturals, educatius, etc.

Segregació espacial

Dins de les ciutats es produeixen importants diferències econòmiques entre els seus habitants i jaciments de pobresa. Aquest fet pot donar lloc a una separació de la població en zones diferenciades segons la seva capacitat adquisitiva o per raons culturals o ètniques. Això s'anomena segregació espacial. En les àrees centrals de la ciutat s'hi queden els que tenen poca capacitat adquisitiva, ja que els edificis són més vells i es poden degradar. Si no intervenen les administracions públiques, es poden consolidar uns centres urbans amb una població autòctona vella i pobra i una població immigrada nouvinguda.