Anàlisi de Poemes Medievals Catalans: Temes i Formes

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 9,27 KB

Guillem de Berguedà / Cançoneta lleu i plana: Glossa: Noble bel·licós i busca bregues, fa un sirventès a Ponç de Mataplana, veí seu. Aquí designa com a Mon marquès, sense tenir-ne la condició, a l'hora que el tracta de traïdor i malfactor. Després d'aquesta primera mofa, en la segona cobla el ridiculitza per les dents que va perdre d'una bona morrada a Melgurs, per seguir, en la tercera, amb el seu físic esguerrat. I, encara, a la quarta, el tracta de falsari i lladre, i acaba a la cinquena, bo i denunciant la seva fama i condició d'homosexual que, en la poesia medieval, sempre servia per a insultar la persona atacada. Forma: El poema s'estructura sobre cinc cobles de cinc versos heptasíl·labs cadascuna amb dos més de tornada.
Cerverí de Girona / No el prengueu, el fals marit: Glossa: És l’últim gran poeta de tradició trobadoresca catalana. Era originari de Cervera, en realitat es deia Guillem de Cervera, però adoptà el nom joglaresc de Cerverí de Girona, arran que el rei Jaume I li concedí unes terres al Gironès. Va ser trobador àulic a la cort dels Cardona i poeta oficial de les corts de Jaume I el Conqueridor i Pere II el Gran. En aquest poema tracta de la malcasada en forma de viadera, un gènere líric construït amb paral·lelisme estròfic d'origen popular i laxa preu. Cerverí és autor d'una obra dilatada i diversa i es permeté en molts casos la innovació. Així, fa servir la rima lit, en lloc de la forma occitana Lech que hauria estat pertinent, per aconseguir l’assonància amb mic. Forma: Aquí l'expressió "delgada" ve del llatí "delicatus": tendra i delicada, a partir d'un refrany o aparellat que s'anirà repetint i la segona part del qual tanca els sis tercets que componen la viadera. Els versos tenen una distribució sil·làbica de 7/7/4 amb l'esquema de rima: a/a/b//c/c/b/a/a/b/c/c/b/a/a/b//c/c/b.
Ramón Llull / A vós, dona verge santa Maria: Glossa: Aquesta cançó inclosa en el capítol LXXVI del llibre III del llibre "Evast e Blanquerna" és un poema d'amor, contrafet a l'espiritual, adreçat a la Mare de Déu. Llull, autor de cançons amoroses trobadoresques que es perderen arran de la seva conversió, aquí aplica les tècniques formals i temàtiques de l'amor cortès per fer una cançó d'amor religiós. És el cas que el personatge canonge de Persecució es confon entre ells i, prenent vi, canta i balla mentre els engega aquesta cançó amb la finalitat de fer-los canviar de vida. Hi exalta la bellesa, l'amor i la importància de la Mare de Déu, per acabar pregant-li que faci que molts vagin a Síria, referint-se a l'Orient Mitjà, a predicar i convertir infidels i a pacificar els cristians, alhora que remarca la perillositat de l'empresa. Forma: El poema s'organitza amb tres cobles, dues de vuit versos i la darrera, de quatre. La mètrica consta de sis versos decasíl·labs i dos d'octosíl·labs.
Anselm Turmeda / Elogi dels diners Glossa: Frare franciscà que personifica com cap altre autor la gran crisi espiritual que afectà Occident a finals del segle XIV. El 1387 apostata de la fe cristiana i es trasllada a Tunis, on es casa, gaudeix dels favors del soldà i ocupa càrrecs d'importància. El poema és un mordaç retrat dels usos i costums del món cristià, sobretot de les classes dominants, que al marge de la fe i dels deures morals posaven en pràctica les formes més detestables d'engany i corrupció. El mateix papa era elegit massa vegades per mitjà del sistema que se'n deia simonia, és a dir, que es comprava el càrrec amb diners, influències i pactes. En definitiva, la tesi de Turmeda és que els diners poden capgirar el món i qui en té pot fer i desfer al marge de les normes i lleis establertes. Forma: Poema compost de nou estrofes de quatre versos, tres d’octosíl·labs i un tetrasíl·lab.
Jordi de Sant Jordi / Presoner: Glossa: Era cavaller del rei Alfons el Magnànim. El 1420 participà al costat d’Ausiàs March i Andreu Febrer en l'expedició a Sardenya i Còrsega i el 1422 és atestat a Nàpols, on cau presoner de les tropes de Francesco Sforza. D'aquest fet s'origina el poema, que des de la primera estrofa ja evidencia la solitud i la desolació per la captivitat. En la segona, tracta de les comoditats i luxes que tenia abans d'esdevenir captiu. L’única cosa que, momentàniament, el consola és pensar que ha complert la seva obligació envers el seu senyor. De tots els mals que pateix, n’hi ha un que li trastorna el cor: que allò que exigeix Sforma per alliberar-lo no està al seu abast. Només li queda, enmig de tanta dissort, esperar l'ajut de Déu i la intervenció del rei a favor seu, i acaba amb una proclama al sobirà que, com ha fet sempre, no abandoni aquell que ha estat al seu costat. Forma: Poema format per cinc cobles de vuit versos decasíl·labs i una que fa de tornada o conclusió de quatre versos. Els decasíl·labs tenen cesura a la quarta síl·laba.
Ausiàs March / Així com cell qui les veu: Glossari: És el poema amb el número LXXXI de l'obra catalogada d’Ausiàs March, forma part del cicle "Llir entre cards". El poeta compara el seu amor per la dama amb els perills que un home passa en plena tempesta en el mar. Ni el lloc que albira que el podria salvar, en el cas de March, l'amor de la dama no està al seu abast i, a causa de la dissort del destí, constata la indiferència de la dama envers ell. Només li queda una sortida, en part venjativa: anar difonent el seu orgull pertot. Forma: El poema, una cobla de vuit versos decasíl·labs amb rima creu-creuada, s'inicia amb una fórmula molt freqüent en l'estil ausiasmarquià: "Així com cell", una comparació que li serveix per quantificar el dolor, la tristesa, la solitud que, a causa del desamor de la dama, el tenen desesperat.
Ausiàs March / Colgueu les gents: Glossari: És el poema número XIII de l'obra catalogada d’Ausiàs March i que també forma part, com l'anterior poema, del cicle amorós de "Llir entre card". El poeta l'inicia amb una detallada descripció del divertiment, tret de modernitat en la poesia de l'època, i el contraposa a la seva actitud d'acostar-se a la tristesa i la solitud dels morts, de les ànimes damnades, com ara la seva, damnada per manca d'amor. Defensa el dret de cadascú d’ajuntar-se amb qui li plagui, alhora que comprova que tothom l'evita en veure'l en l'estat anímic en què es troba. Es compara a la dissort del rei Xipre i al patiment de Tició, sabent que el guariment que li caldria no el podrà aconseguir. Ha arribat a tanta desventura a causa del desamor de la dama que només s'avé a deixar aquest món d'infelicitat si tingués la certesa que la dama ploraria la seva absència, cosa ben dubtosa. La conclusió, a la tornada, s'adreça a la dama amb el senhal de "Llir entre card", dient-li que tot home pot morir i que si així li passa a ell, la dama serà la notària de tanta dissort. Forma: Poema estructurat per cinc cobles de vuit versos decasíl·labs amb una tornada de quatre que segueixen l'esquema de rima creu-creuada.
Joan Roís de Corella / La balada de la garsa i l'esmerla: Glossa: La balada era un gènere conreat pels trobadors per tal de cantar històries d'amor. Tenia sempre acompanyament musical i fins i tot es podia dansar. La present balada de Joan Roís de Corella, organitzada en dues parts, primer presenta els protagonistes, dos ocells, una garsa i un esmerla o merla, que seran els encarregats d'establir un diàleg amorós que, de ben segur, corresponia als sentiments entre el poeta i la dama. De fet, novament, una història de desamor, un mal del qual no es pot jaquir si la dama no gira els ulls envers l'amat i li diu que ja no li plau que mori pel desamor d'ella. Forma: La primera part de la balada, els deu primers versos, són decasíl·labs amb rima creu-creuada i amb dos versos aparellats. La segona part, la declaració amorosa, la constitueixen catorze versos de vuit i quatre síl·labes.

Entradas relacionadas: