Anàlisi de La plaça del Diamant: temes, símbols i personatges (Mercè Rodoreda)

Parts bàsiques

Una vegada llegit aquest text, podem identificar clarament una tipologia textual pròpia dels textos expositiu-argumentatius. Ho identifiquem perquè l’autor té una clara intenció de convèncer el lector i presenta arguments per a defensar la seva tesi. D’aquesta manera ens aporta una divisió en parts molt clara.

• Introducció: des de la línia 1 fins a la línia (...). En aquesta part observem la presentació del tema a tractar (concretem en funció del text).
• Cos argumentatiu / desenvolupament: des de la línia (...) fins a la línia (...). En aquesta part s’exposen les principals idees i arguments que reforcen la tesi de l’autor (concretem en funció del text).
• Conclusió: des de la línia (...) fins a la línia (...). L’autor tanca el text i deixa clara la seva opinió/posicionament (concretem en funció del text).

Tipologia textual

Aquest text presenta una tipologia molt precisa amb totes les característiques pròpies dels textos argumentatius o expositiu-argumentatius. Això és així perquè té per objectiu convèncer el lector del seu punt de vista mitjançant la utilització de diversos arguments. Per a fer-ho utilitza un registre estàndard per a arribar a tothom. Podem destacar els següents trets característics presents al text:

Expositiu

Trets lèxics: lèxic denotatiu, predomini dels substantius abstractes, ús d’adjectius especificatius, ús del present d’indicatiu i de perífrasis verbals modals (d’obligació o de possibilitat). Ús de tecnicismes.

Trets morfosintàctics: ús del subjecte gramatical de tercera persona o d’oracions impersonals; ús de substantius abstractes en comptes d’un verb. El predicat és atributiu. La modalitat oracional és l’enunciativa.

Trets textuals: el significat dels verbs indica estat o procés intel·lectual. Abundància de marcadors discursius, especialment de marques textuals d’ordre i de sentit.

Argumentatiu

Trets lèxics: verbs de voluntat (voler, agradar, desitjar...), de dicció (dir, preguntar, parlar...) i de pensament (pensar, considerar, creure...), i verbs d’opinió. Substantius i adjectius amb matisos d’expressió d’emocions. Adverbis modals acabats en -ment (lamentablement, afortunadament...).

Trets morfosintàctics: ús del present d’indicatiu encara que, de vegades, es recorre als pretèrits. Predomina la primera persona gramatical, ja sigui en singular o en plural.

Trets textuals: ús de recursos retòrics (metàfores, repeticions, paral·lelismes, preguntes retòriques...). Solen predominar els connectors causals (perquè, ja que, a causa de...), els d’ordre (en primer lloc, per començar...), els explicatius (és a dir, en relació amb...), els de contrast (però, tanmateix...) i els de conclusió (en resum, en poques paraules...).

Narratiu

Trets lèxics: verbs de moviment (caminar, córrer, saltar...), de dicció (dir, preguntar, contar...) i de pensament (pensar, considerar, raonar...).

Trets morfosintàctics: alternança de temps verbals entre els quals destaquen els pretèrits (per exemple, el perfet simple i el perfet perifràstic per a accions puntuals o acabades; l’imperfet per a accions passades que s’allarguen en el temps i el present amb valor històric). Segons el tipus de narrador predomina una persona gramatical o una altra: el narrador extern utilitza la tercera persona, mentre que l’intern empra la primera.

Trets textuals: apareixen adverbis, marcadors i locucions de temps.

Preguntes relatives al context històric

1. En quin context històric i cultural se situa l’escriptura d’aquesta obra?

L’obra s’escriu en un moment molt difícil per a la cultura i la llengua catalana. Després de la Guerra Civil, l’any 1939, va començar la dictadura del general Franco. Amb aquest govern, la nostra llengua va deixar de ser oficial i no es podia utilitzar ni a l’escola, ni en la documentació pública, ni en els mitjans de comunicació. Molts intel·lectuals van marxar a l’exili, i els qui es van quedar van patir censura i repressió. Durant els primers anys quasi no es publicaven llibres en català perquè hi havia moltes prohibicions i problemes econòmics. A partir dels anys cinquanta i seixanta hi va haver una recuperació cultural: van aparèixer premis literaris importants, noves editorials i escriptors que lluitaren per mantenir viva la llengua i la literatura malgrat les dificultats.

2. Quines característiques generals presenta la narrativa en el context de l’escriptura de l’obra?

Després de la Guerra Civil, la narrativa en català va patir molt per culpa de la dictadura de Franco. Hi havia censura, repressió i prohibició de la llengua, i això dificultava que els escriptors pogueren publicar. Al principi només es permetien llibres en català de poesia o temes populars. Més endavant, autoritzaren algunes novel·les, teatre i assaig, però sempre amb un fort control del govern. Tot i això, alguns autors van continuar escrivint i mantenint viva la literatura. Les novel·les solien ser psicològiques o realistes, i moltes parlaven de la Guerra Civil i les seves conseqüències, com La plaça del Diamant o Incerta glòria. Cap als anys seixanta, la situació es va relaxar una mica i hi hagué més editorials i llibres, cosa que ajudà a fer créixer la narrativa catalana.

5

Preguntes relatives a La plaça del Diamant

1. Situa el contingut d’aquest fragment en l’argument de l’obra.

L’obra explica la vida de Natàlia, una jove de Barcelona que coneix Quimet en una festa a la plaça del Diamant i es casa amb ell. La història es narra de manera lineal i segueix diferents etapes de la seva vida: el matrimoni amb Quimet, les dificultats durant la Guerra Civil, la seva viduïtat quan ell mor al front i, finalment, un segon matrimoni que li dona una nova estabilitat. L’obra reflecteix molt bé els moments històrics pels quals passa Espanya: la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra. Natàlia no és només un personatge senzill, sinó que representa les pors i preocupacions de moltes persones del segle XX. Normalment, l’obra es divideix en tres parts:

• Primera part: comença amb el canvi de nom del personatge principal que, per desig de Quimet, passa de dir-se Natàlia a dir-se Colometa. Hi ha una pèrdua progressiva d’identitat que es reflecteix en la narració d’unes relacions home-dona que tendeixen a la submissió de Natàlia a la voluntat del seu marit. Aquesta submissió la condemna a portar una vida marcada pels maldecaps d’una mestressa de casa. La narració d’aquests esdeveniments ocupa els setze primers capítols.
• Segona part: es troba marcada pels «maldecaps grans» i ocupa catorze capítols, del 18 al 32. La protagonista desperta la seva consciència personal sobre uns esdeveniments socials i històrics que la influeixen notablement i que es tanquen de forma dramàtica amb la derrota i la mort d’un món que no tornarà a existir.
• Tercera part: s’inicia així la vida «escapçada», que ocupa els últims capítols, del 33 al 49. Ara l’heroïna, d’una banda, tracta de recuperar la seva identitat —passa de ser Colometa a ser de nou Natàlia— i, d’altra banda, procura acceptar la vida present amb l’ajuda del record i del somni.

3. Quina temàtica pròpia de l’obra es veu en aquest fragment? Quines altres característiques té aquesta obra?

Com a tema principal de la novel·la podem establir la maduració i presa de consciència de la protagonista. És el procés que va de la conversió de Natàlia en Colometa a la recuperació de la identitat com a Natàlia, que li permet assumir el seu passat i reconciliar-se amb la vida. Tot el procés desemboca en el capítol final, quan Colometa travessa el carrer Gran i trenca amb la vida vella, signant amb el ganivet a la porta de l’antiga casa. Després, el «crit d’infern» a la plaça del Diamant funcionarà com un alliberament.

Uns altres temes importants que apareixen a la novel·la són els següents:

La soledat i el pas del temps

La protagonista mostra en diverses ocasions la sensació de trobar-se perduda i sola: «a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món» (cap. V). I el pas del temps, com a procés que construeix la identitat, es mostra perfectament en la citació següent: «I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del…»

L’amor

Rodoreda reivindica el tema amorós de la novel·la: «Vull tornar-hi a insistir, perquè em dolgué que algú ho negués: vull afirmar ben alt que La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d’amor, per més que sense ni un gra de sentimentalisme.» Cal destacar la diferència entre l’amor passional i romàntic que deriva en un infern (el casament amb Quimet) i l’amor de maduresa, ple de respecte, bondat i protecció (Antoni).

«...vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l’hi [...]. Perquè...»

La guerra i les seves conseqüències

Tots els problemes que comporta la guerra (mort, persecució, pèrdua de la feina, fam...) es veu reflectit al llarg de la novel·la.

El conflicte polític i social

Es pot veure, per exemple, en la relació dels amos de la casa on treballava Natàlia amb ella quan esclata la guerra (no volen tenir tracte amb milicians per por). Es veu com, en alguna ocasió, entren a les cases dels rics per quedar-se amb els béns; hi apareixen les acusacions i denúncies entre veïns.

«... i va dir que jo era roja, i va dir ¿comprèn?, una persona com vosté més aviat ens compromet...» (Cap. 34)

4. Quines característiques presenta el personatge X? Evoluciona aquest personatge al llarg de l’obra?

Natàlia és la protagonista de l’obra. Al principi és una noia molt innocent i obedient, que fa el que els altres li diuen sense queixar-se. Quimet la controla i ella perd la seva llibertat i identitat. Amb la guerra, la fam i cuidar els fills sola, Natàlia es fa forta i madura. Al final, gràcies a Antoni, recupera el seu nom i la seva vida, i aconsegueix ser lliure.

Quimet és el primer marit de Natàlia. És possessiu, gelós i molt masclista. Vol manar sempre i obliga Natàlia a fer coses que ella no vol, com deixar la feina o cuidar els coloms. No evoluciona com a persona i sempre tracta Natàlia com si fos menys que ell. Va a la guerra i mor al front, però la seva presència continua afectant Natàlia molt de temps després.

Antoni és un home bo i tranquil que ha patit la guerra. Respecta Natàlia i la tracta amb afecte, cosa que la fa sentir segura i valorada. Amb ell, Natàlia recupera la seva identitat i comença una nova vida. No és un personatge que canvïi molt, però és clau perquè ajuda Natàlia a superar el passat i a trobar pau.

Enriqueta és la millor amiga de Natàlia. És com una mare per a ella: li dóna consells, l’ajuda amb els xiquets i li fa costat en els moments més durs. Ven castanyes i moniatos per a viure. Representa l’amistat sincera i la solidaritat en temps de guerra i pobresa. Gràcies a ella, Natàlia no se sent sola.

La mare de Quimet és una dona tradicional i molt unida al seu fill. Sempre està preocupada per ell i no veu el sofriment de Natàlia. El seu amor exagerat fa que justifiqui el comportament masclista de Quimet. Té una afició pels llaços, que omplen la seva casa. Representa la mentalitat antiga de l’època.

Cintet és el millor amic de Quimet. Sempre està amb ell i també ajuda Natàlia quan ho necessita. Marxa a la guerra juntament amb Quimet i els dos moren. Representa els joves que van perdre la vida al front sense tenir opció. Té un paper secundari però mostra les conseqüències de la guerra en la societat.

Antoni (fill major) és el fill major de Natàlia i Quimet. De menut és molt gelós, nerviós i tossut. Amb el temps i les dificultats de la guerra, madura i es torna responsable, tranquil i comprensiu. Ja de jove, intenta ajudar la família i mantenir la pau. S’assembla al seu padrastre en el caràcter i representa una nova generació que vol un futur millor.

Rita de xicoteta és callada i molt unida al seu germà; només l’imita. Però, de gran, canvia molt: és valenta, rebel i amb opinió pròpia. S’assembla al seu pare Quimet en el físic i en la manera de ser. No vol seguir les normes antigues sobre el matrimoni i diu el que pensa. Representa la dona jove que vol més llibertat.

5. Descriu les característiques de la veu narrativa a La plaça del Diamant

A La plaça del Diamant, la història està contada per Natàlia en primera persona. Això fa que el lector conegui el que sent i pensa la protagonista en tot moment. Molta gent diu que l’obra usa el monòleg interior, però realment s’utilitza una tècnica anomenada “escriptura parlada”. Això significa que Natàlia explica la seva vida com si estigués parlant amb algú, encara que aquest destinatari no apareix mai de manera clara. La llengua que utilitza és senzilla i col·loquial, però correcta i sense paraules mal dites. Les frases solen ser curtes i repetitives, cosa que dona la sensació d’oralitat i emoció. També apareixen expressions populars i diàlegs que fan la lectura més natural i viva, com si escoltéssim la protagonista directament.

6. Identifica el símbol que apareix en aquest fragment i explica la funció dels símbols en La plaça del Diamant

El simbolisme és un recurs literari molt comú en les obres de Rodoreda. L’autora en fa ús per a expressar els constants pensaments interiors dels seus personatges; aconsegueix transformar el lector en un confident involuntari que viu l’angoixa dels personatges només amb la paraula, els símbols i les imatges.

• Els coloms: són un símbol molt important a La plaça del Diamant. Apareixen quan comencen els problemes de Natàlia i també els conflictes socials de l’època. Quimet és qui porta els coloms a casa i, com ell, els animals ocupen més i més espai fins a dominar-ho tot. Representen la manca de llibertat de Natàlia i com ella està sotmesa als capritxos del seu marit. Quan Natàlia decideix matar els coloms, mostra el seu desig de trencar amb una vida trista i opressiva. La desaparició de l’últim colom coincideix amb la mort de Quimet, cosa que simbolitza el final d’aquella etapa de patiment. Més endavant, Natàlia idealitza els coloms com a record del passat, però només quan aconsegueix superar aquesta memòria pot sentir-se lliure de veritat.
• L’embut: apareix en la vida de la protagonista al mateix temps que els coloms. La seva forma de con buit invertit, amb un tub cada vegada més estret que el vèrtex, fa que aquest utensili representi en la novel·la la imatge d’una vida plena de dificultats cada vegada més intenses i abundants. La protagonista té la sensació que la vida se li estreny poc a poc. La protagonista buscarà l’embut per a acabar amb el seu sofriment i el dels seus fills.
• Flors i món vegetal: són el contrapunt al dolor i l’angoixa de Natàlia/Colometa. La protagonista es refugia per a viure el seu somni als parcs de la ciutat. Simbolitzen també la infantesa i la joventut, un temps de felicitat. És interessant comprovar com Natàlia/Colometa, ja casada amb Quimet, es troba amb Pere, el seu primer promès, a la Rambla de les Flors.
• L’aparador de nines: simbolitza primer la infantesa i la joventut, però es va transformant en un referent trist i decadent; es converteix en un símbol de la vellesa.
• El caragol de mar: representa un canvi en les circumstàncies vitals de la protagonista. El mar que Natàlia contemplava en la seva joventut, quan hi anava amb Quimet, i que representava amb les seves ones la inestabilitat pròpia de la seva vida de casada, es transforma en un caragol que conté en la distància el so de la mar i que simbolitza l’harmonia i l’estabilitat que la protagonista viu quan torna a ser la senyora Natàlia.
• El ganivet: és un símbol d’alliberament; escriu amb la seva punta el nom de Colometa a la paret de la seva antiga casa.
• Les cintes: els llaços que la mare de Quimet col·loca per tota la casa i els que la protagonista fa servir per a empaquetar els pastissos simbolitzen el caràcter purament decoratiu assignat a les dones.
• El quadre de llagostes: el quadre situat a casa de la senyora Enriqueta representa el sexe que mata la dona, el domini del mascle sobre la femella.
• La fusta: té uns referents bíblics: Quimet és fuster, com sant Josep, i Natàlia és comparada amb la Mare de Déu pel seu marit.
• Les balances: es troben gravades a la paret de l’escala i Natàlia les repassa sovint amb els dits. Representen l’equilibri necessari que la protagonista busca al llarg de la vida.

7. En quin subgènere, model o corrent situaries aquesta obra?

La plaça del Diamant és una novel·la psicològica, un tipus de narrativa que es va desenvolupar al segle XX i que va ser molt important fins als anys seixanta. Aquestes novel·les se centren sobretot en els sentiments, pensaments i conflictes interns dels personatges, més que en les accions externes. S’inspiren en les idees sobre la ment humana de Sigmund Freud i sovint utilitzen el monòleg interior o l’escriptura parlada per mostrar directament el que pensa la protagonista. A més, els autors de la postguerra van incorporar temes com la Guerra Civil i la societat del seu temps. Dins d’aquest corrent literari destaquen obres com La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Bearn de Llorenç Villalonga i Incerta glòria de Joan Sales.

Preguntes relatives a Mercè Rodoreda

1. Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autora i digues algunes característiques de l’etapa

Joventut: abans de l’exili, Rodoreda escriu diverses novel·les, però només perduren Aloma, on ja apareix una protagonista somiadora i ingènua. Aquesta etapa és més autobiogràfica i marca l’inici de les seves heroïnes femenines.

Maduresa (1952–1966): es centra en la novel·la psicològica, estudiant la psicologia i evolució de personatges femenins. Destaquen 22 contes, La plaça del Diamant (1962), El carrer de les Camèlies i la nova versió d’Aloma. Els temes principals són la infantesa, la vida emocional de la dona i la situació vital de l’autora. Les obres mostren domini tècnic i profunditat psicològica.

Vellesa: abandona el realisme i crea un món simbòlic, poètic i misteriós, amb presència de la mort. Destaquen Mirall trencat i Quanta, quanta guerra.

2. En quin (sub)gènere, model o corrent situaries aquesta obra?

La plaça del Diamant és una novel·la psicològica, centrada en els sentiments, pensaments i evolució de la protagonista, Natàlia. En aquest tipus de narrativa, la trama i l’acció passen a segon pla, i l’important és observar la vida interior del personatge. La narració és en primera persona i reflecteix els estats d’ànim, sovint a través d’associacions d’idees i sensacions. S’hi utilitzen tècniques com el monòleg interior o l’escriptura parlada, que fan que el lector senti directament els pensaments de Natàlia. A més, el temps deixa de ser lineal: els records i les experiències passades es barregen amb el present, mostrant la vida emocional de la protagonista de manera més profunda i realista.

3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord?

Sí, la producció literària de Mercè Rodoreda incideix molt en la psicologia dels personatges. En les seves obres, el que passa no és tan important com com els fets afecten els protagonistes. Les seves heroïnes són normalment dones que pateixen conflictes amb el món, especialment amb els homes, i experimenten dolor, decepció i infelicitat. Busquen consol en els records d’un passat feliç i en mons propis. Els temes habituals són les relacions humanes difícils, la memòria, la mitificació de la infantesa i la joventut, i la importància del somni. L’ús del monòleg interior i el llenguatge col·loquial dona sinceritat i versemblança. També apareixen símbols com els coloms, el canvi de nom de Natàlia i la mutilació de guerra d’Antoni.

Autors destacats en el context d’escriptura de l’obra

Manuel de Pedrolo: es tracta d’un escriptor prolífic que va abordar temes diversos, com ara els conflictes socials, la incomunicació i l’alienació humanes en la societat moderna, la repressió sexual o el món futur. Conreà diversos gèneres narratius: la novel·la policíaca (Joc brut, 1965), la novel·la simbòlica (Totes les bèsties de càrrega, 1967), la novel·la experimental (Text/Càncer, 1974), el realisme social (Tocats pel foc, 1976) i la ciència-ficció (Mecanoscrit del segon origen, 1974).

Llorenç Villalonga: la seva producció apareix vinculada a la novel·la psicològica, tot i que conté elements mítics, elegíacs, paròdics i de sàtira consumista que la singularitzen. En el seu estil predominen el contrast i la paradoxa; també són freqüents els elements autobiogràfics, que l’autor introdueix en un univers de ficció de caràcter testamentari. Destaquen obres com Bearn (1961).

Pere Calders: és un dels escriptors més llegits de la literatura catalana. Tot i que destaca sobretot pels seus contes, també són molt reconegudes algunes de les seves novel·les com Cròniques de la veritat oculta (1955), Ronda naval sota la boira (1966) i L'ombra de l'atzavara (1964). L’obra de Calders es caracteritza per integrar el somni, la imaginació i la fantasia en pla d'igualtat amb la realitat quotidiana.

Posterioritat

Terenci Moix (1942–2003): és un autor destacat que representa les característiques exposades; la transgressió moral és freqüent en les seves obres. Destaquen La torre dels vicis capitals, El dia que va morir Marilyn i La caiguda de l’imperi sodomita i altres històries herètiques. La seva millor novel·la, segons molts, és El sexe dels àngels (1992).

Montserrat Roig (1942–1992): la revolta juvenil, els conflictes generacionals, el feminisme i la indagació intimista de la història pròpia són constants en la seva obra. Destaquen Temps de cireres (1977) i La veu melodiosa (1987).

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943–2020): en totes les seves obres destaca la profunda psicologia dels seus personatges. Entre les obres més conegudes hi ha T’estimo, Marta, Ídols i Raquel.