Anàlisi de l'obra 'El crit' d'Edvard Munch

DADES BÀSIQUES

1. L'autor: Edvard Munch. Cronologia: 1893. Tècnica: oli i tremp sobre cartó. Estil: expressionista. Tema: al·legòric. Localització: (Oslo)

BIOGRAFIA DE L'AUTOR

2. Edvard Munch va abandonar la carrera d'enginyeria per poder dedicar-se a la pintura. Afectat per les morts sobtades de la seva mare i la seva germana gran, la seva obra reflecteix una actitud tràgica i desesperada de la vida. Va viatjar a París, on va quedar admirat per Gauguin, pels seus plans en l'obra, i també pel tractament del color. A partir d'aquí crea un estil personal on accentua l'expressivitat a través de la línia, reduint de manera esquemàtica les figures i fent ús simbòlic del color. Aquesta visió va escandalitzar la crítica i el públic.

ANÀLISI FORMAL

3. Estil:

Aquest quadre pertany a l'expressionisme, que sorgeix amb la intenció de reflectir i expressar el descontentament social, l'angoixa i la desesperança individual. Els temes més utilitzats són la por, misèria, desesperació... Tot el que és advers de la vida, i la solitud interior es reflecteix en les obres expressionistes.

Les característiques de l'expressionisme són que els autors pinten el que senten al seu interior. És per això que les imatges solen ser esquemàtiques, reduint la figura humana a elements simples. Els colors són forts i violents i hi ha una predilecció pels fons foscos.

4. Iconografia:

Al centre de la imatge, i en primer pla, apareix un personatge estrany sobre un pont amb les mans al cap i amb la boca oberta per cridar amb totes les seves forces.

A l'esquerra, i en un segon pla, dues persones caminen alienes al seu deliri. Darrere del pont, l'escena es completa amb un angoixat paisatge marítim, en el qual naveguen dues embarcacions.

5. Composició i línies compositives:

L'angoixa reflectida pel personatge principal s'exterioritza plàsticament sobre la tela mitjançant una línia corba i sinuosa, amb la qual Munch perfila tant la figura com l'entorn natural que l'envolta.

El desequilibri visual es complementa, a més, amb la forta diagonal que divideix l'obra en dues parts, el pont i el paisatge, i que ajuda a aïllar l'individu de les altres persones que hi ha darrere seu. Precisament aquestes persones amb les dues embarcacions que hi ha al fons, semblen els únics elements equilibrats i reals del quadre, per la qual cosa Munch utilitza la línia recta, la qual suggereix estabilitzat.

6. Elements plàstics i tècnics:

El dibuix és aparentment descuidat i de traços maldestres. En conjunció amb la forma, també els colors deixen a un costat la còpia mimètica de la natura per centrar-se en una visió subjectiva de l'escena. Per reforçar aquesta percepció, l'autor barreja d'una manera violenta i irreal blaus, vermells, grocs i ataronjats, sense cap tipus de transició, i aquest fet reflecteix un estat d'ànim convuls.

7. INTERPRETACIÓ
   5. Relació amb l'època:

En aquest període van començar a agreujar-se els conflictes que acabarien desencadenant en la Primera Guerra Mundial. Hi havia rivalitats imperialistes i el moviment obrer comença a guanyar posicions. A Alemanya, el gran desenvolupament industrial de finals del segle XIX va produir una gran deshumanització social. El règim que governava era militarista i autoritari.

8. 6. Iconologia:

Aquesta escena no mostra una realitat objectiva, sinó que reflecteix el món interior de l'autor, ell mateix, en unes cartes autobiogràfiques comença a descriure les diferents sensacions que va sentir al passar per aquell paisatge. L'obra s'ha volgut interpretar com un reflex de les pròpies frustracions interiors de l'artista i com a una metàfora visual de la soledat de l'home en la societat moderna. També s'hi ha volgut veure una crítica al món falsament optimista de la burgesia de la seva ciutat. El model del personatge que crida ha estat identificat per l'historiador de l'art Robert Rosemblum amb la mòmia inca que hi ha a un museu de París.

9. 7. Funció: Expressiva i terapèutica. Transcendència de l'obra:
      1. Antecedents:

Rep influència de Gauguin en els contrastos cromàtics extrems, també rep influència de Van Gogh i Toulouse-Lautrec.

10. 1. 2. Influències posteriors:

La intensitat amb la què va simbolitzar i va comunicar l'angoixa mental a través d'una distorsió il·limitada i violenta de colors i les formes va ser un clar referent a Kircher.