Anàlisi de la narrativa de Quim Monzó i la poesia catalana
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,19 KB
La narrativa de Quim Monzó: Estil i evolució
Els contes de Quim Monzó es basen en una idea inicial i única, de vegades amb una sorpresa final, que produeix una situació còmica, irreverent i absurda en els primers llibres, i més realista i càustica en els darrers.
Després del seu primer recull de contes, s'hi fa perceptible una evolució envers la màxima elisió d'elements superflus, tant pel que fa a la ficció com al model de la llengua literària. Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l'escriptura.
En el segon llibre de contes encara és present una certa atmosfera onírica, però a L'illa de Maians preval la reflexió sobre el llenguatge, l'acte de l'escriptura i la denúncia de les vanitats del món literari. Els personatges de Monzó, l'ambient en què viuen i les formes habituals de relació tenen una relació molt directa amb els estils de vida urbana de les acaballes dels anys 70 i començaments dels 80.
Tendències de la poesia catalana (1940-1970)
Entre la fi dels anys 40 i el començament dels 50, Carles Riba va orientar un conjunt de poetes que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust per l'expressió culta i el rigor de la llengua.
Hi ha un altre corrent, entorn de J.V. Foix, que reivindica:
- La ruptura formal i lingüística.
- L'experimentalisme de les avantguardes.
En els anys 60 es produeix un debat que va enfrontar l'estètica de tradició simbolista amb el realisme històric, corrent que concebia la literatura com una forma de compromís polític i que reivindicava la participació en la lluita per l'alliberament individual i social de l'ésser humà.
En els setanta es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa i es va descobrir la poesia de Foix. Al País Valencià, l'anunci del canvi el va marcar el 1974, on els autors antologats compartien únicament el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma.