Anàlisi Marxista: Treball, Plusvàlua i Societat Capitalista

El que diferencia l'ésser humà dels altres éssers vius no és el pensament, sinó el treball, la producció dels propis mitjans de subsistència. La satisfacció d'aquesta primera necessitat i la construcció dels instruments necessaris per fer-ho possible condueix a noves necessitats. L'encadenament de necessitats, treball i satisfacció de les necessitats significa que l'ésser humà produeix la pròpia vida. L'ésser humà produeix la vida de l'altre a través de la procreació, amb la qual cosa neix la primera relació social: la relació entre home i dona, entre pares i fills.

El Treball

Per treball cal entendre una activitat humana que, per mitjà d'instruments, transforma la naturalesa en productes capaços de satisfer determinades necessitats. Gràcies al treball neix una doble relació:

• Natural: El treball és la lluita de l'ésser humà amb la naturalesa. Per exemple, la relació del pagès amb la terra, la del terrissaire amb la gerra o la d'un arquitecte amb el disseny d'una vivenda.
• Social: Quan Marx analitza el treball en la societat capitalista, el qualifica de treball alienat.

Per instruments o mitjans de treball, Marx entén tot allò que l'ésser humà interposa entre ell i la naturalesa per tal de transformar-la en un producte. El treball permet distingir les diverses etapes de l'evolució històrica i social. Marx dirà que per caracteritzar una època econòmica no interessa el que es fa, sinó com es fa. La manera com es fa el treball ha determinat els diferents modes de producció que s'han donat històricament: l'antic, l'esclavista, el feudal i, finalment, el mode de producció capitalista.

Un mode de producció es caracteritza per les relacions socials de producció i la classe de forces productives. Les forces productives són els treballadors i els instruments de treball. Per relacions socials de producció cal entendre tant les diverses funcions que exerceixen els que intervenen en la producció.

La Mercaderia

Com a producte del treball humà, les mercaderies tenen un valor d'ús, és a dir, són capaces en principi de satisfer una necessitat humana; i un valor de canvi: unes mercaderies són canviables per unes altres. I això és possible perquè totes les mercaderies tenen associada alguna cosa que és interpretable en termes d'equivalència.

Existeixen dos tipus de valor de canvi:

• El valor real, que és el més permanent.
• El valor de mercat, que està sotmès a la llei de l'oferta i la demanda.

El valor real d'una mercaderia està en relació directa amb la quantitat de treball humà que se li ha incorporat i depèn del temps de treball socialment necessari, és a dir, un treball general abstracte. En la societat capitalista, no existeix un productor concret sinó una massa anònima de treballadors; és el resultat de la producció en cadena i la relació entre productor i producte no és concreta.

La força de treball, com a mercaderia que és, es compra i es ven en el mercat de treball, comprada per l'empresari per ser consumida en processos de producció. Té un valor de canvi: la força de treball és venuda pel seu propietari com els diners.

El Treball com a Mercaderia: La Plusvàlua

El que tenen en comú totes les mercaderies i les fa equivalents és el treball, o, millor dit, la quantitat de temps de treball socialment necessari per a produir-les. Però el valor de la seva força de treball està determinat pel valor dels productes necessaris per a la seva subsistència (habitatge, alimentació, roba, fills, etc.). El capitalista paga al treballador un sou que només és el valor de la seva força de treball, però no li paga el valor que el producte de la seva força de treball té en el mercat. La diferència entre aquests dos elements és el que Marx anomena plusvàlua, que es defineix com l'excés de benefici aportat pel treball, que no retorna al treballador, sinó que se'l fa seu el propietari dels mitjans de producció.

Les Classes Socials i la Societat Comunista

Entre les classes socials hi ha antagonismes, contradiccions. A nivell de classes, la contradicció més important és la que es dóna entre els propietaris privats dels mitjans de producció —els capitalistes— i els productors de capital però que no en són propietaris —els obrers.

Per aconseguir la superació del capitalisme és necessari passar per les tres fases del procés revolucionari:

1. L'etapa democràtica: El proletariat es fa amb el poder polític.
2. L'etapa socialista: S'aboleixen les classes socials.
3. L'etapa comunista: No hi haurà propietat privada, ni classes socials, ni estat.