Anàlisi Literària: Contes de Quim Monzó i la Condició Humana

El perquè de tot plegat és una obra escrita per Quim Monzó, periodista (articulista) i escriptor actual. En les seves novel·les alterna la narrativa i el columnisme, on ha publicat diversos llibres. També ha guanyat premis de tot tipus.

Les novel·les que he escollit per a aquest treball recullen temes d'amor que responen a la vida real i de fantasia, com si fos un conte.

Amb el cor a la mà

Argument

La història tracta sobre una parella d'enamorats que comencen la seva vida junts i es prometen sinceritat. Però aquesta sinceritat fa que la relació es trenqui. Ell està molt enamorat d'ella i per això segueix la seva promesa (sinceritat), però arriba a un punt, sent tan sincer, que fereix els sentiments d'ella i ella, ofesa, trenca amb ell.

Tema

El tema principal és la sinceritat, ja que en tot moment és el que la parella té més present (més l'home que la dona) i, desgraciadament, és el que fa que trenquin.

El tema secundari és l'amor, ja que encara que al final ho deixen, són una parella d'enamorats que s'estimen molt.

Personatges

Els personatges són una parella d'enamorats (un noi i una noia).

El noi és una persona sincera, enamorat de la seva noia.

Ella, en canvi, no és tan sincera i té molt de caràcter.

Tots dos personatges estan ben adaptats i construïts perquè podrien perfectament assemblar-se a qualsevol parella d'enamorats.

No hi ha personatges secundaris, ja que només apareixen ells dos.

Espai i Temps

En la història no s'expressa massa bé l'espai, però es troben en un principi al carrer, mirant els castells de foc (espai obert), després a casa seva, i finalment al carrer una altra vegada. S'intercalen l'espai obert i el tancat; tots dos influeixen en la història.

Pel que fa al temps, és lineal, perquè no s'interromp; els fets se segueixen. Al principi, en la nit de Cap d'Any, després es giten a dormir, l'endemà s'aixequen i, per últim, van a dinar.

Conclusió

Penso que aquesta història ens intenta donar una lliçó moral sobre la sinceritat, perquè ens ensenya que hem de ser sincers, però no totalment, ja que això pot fer que la situació canviï, com en aquest cas, trencant una relació.

Crec que aquesta història està ben construïda i ben adaptada, ja que equival a la realitat i té un principi i un final coherent. És una de les històries amb més sentit; algunes són menys comprensibles.

La força de voluntat

Argument

La història tracta sobre un home que intenta parlar amb una pedra (vol que aquesta digui “pà”), però no responia. Malgrat això, l'home no es va donar per vençut i va continuar. Ho va intentar tant que al final es va cansar i va llançar la pedra molt lluny, i la pedra va parlar.

Tema

El tema principal és l'esperança o la voluntat, perquè ell té l'esperança que la pedra parli, però tampoc perd la força de voluntat fins al final.

El tema secundari és la ingenuïtat, ja que una pedra no pot parlar per molt que ho intentem, i en canvi aquest home era molt ingenu pensant que sí. De tota manera, al final de la història la pedra parla.

Les idees que he pogut trobar són la cabuderia, com ja he esmentat abans, i l'amor (l'home arriba a estimar la pedra).

Personatges

Els únics personatges que hi apareixen són l'home porfidiós i la pedra.

L'home porfidiós és molt cabut, amb paciència i força de voluntat, però com totes les persones arriba a un límit i es cansa. També és una persona ingènua o innocent. Aquest personatge està ben construït i adaptat, encara que en la vida real, només una persona que no està bé, intentaria fer parlar una pedra.

Respecte a l'altre personatge (la pedra), penso que no està ben adaptat perquè finalment diu “pà” i, per tant, és imaginari o fictici.

Espai i Temps

L'espai, primerament, és obert, que és on es troba la pedra (aquest espai influeix en la història, perquè si no existís l'espai obert no et podries trobar una pedra, i aleshores no podries desenvolupar la resta de la història), però seguidament l'home la porta a casa seva i canvia l'espai. Finalment, la pedra torna a l'aire lliure trencant-se en dues parts.

El temps, en un principi, és lineal, però té un trencament (el·lipsi). Aquest salt ocorre quan es porta la pedra a casa seva i intenta fer que parli, però passen tres dies més a casa seva i la història no els explica; fa un salt endavant, no retrospectiu.

Conclusió

Penso que aquesta història és prou imaginària, per tant no està molt ben adaptada, ja que no és creïble que una pedra parli.

Crec que ens intenta donar una lliçó moral respecte a la força de voluntat, on ens intenta demostrar que no cal perdre-la mai, que intentant les coses i posant-hi esforç podem aconseguir-les. A més, la història és parcialment irònica.

Sant Valentí

Argument

La història tracta d'un home a qui li costa molt enamorar-se, encara que ha estat amb moltes dones. Coneix una dona al museu i fa memòria de totes amb les que ha estat i es pregunta si amb aquesta s'enamorarà.

Tema

El tema principal és l'amor, ja que és allò que busca el protagonista: poder enamorar-se de veritat com quan era menut.

Personatges

El personatge principal és l'home que no s'enamora mai. Ha estat amb moltes dones, però no troba l'amor vertader. Segons li va dir una de les dones, és una persona que només s'estima a ell mateix. També es caracteritza per tenir claustrofòbia, ja que recorda la seva infantesa.

Un altre personatge que també podria ser principal, però no tant, és la dona que coneix al museu i la que finalment intenta conèixer més. Ella es caracteritza per tenir els ulls nets i profunds amb una punta de malícia.

Hi apareixen tota una sèrie de personatges secundaris quan anomena totes les dones amb les quals ha estat o s'ha enamorat:

• La filla dels llibreters. S'enamora d'ella als cinc anys, té els ulls nets i també amb una punta de malícia.
• Una amiga de la seva germana gran. S'enamora d'ella als dotze anys.

Aquestes dues anteriors són les úniques de les quals s'enamora ell.

• Marta: és arrogant, obsessiva, càlida, comprensiva i acollidora.
• Neus: és càlida, comprensiva, acollidora i massa banal.
• Tessa: intel·ligent, enginyosa i divertida.
• Anna: possessiva.
• Sefa: formosa.
• Cuqui.

Totes aquestes són amb les quals ha estat, però no s'ha enamorat de cap. Els personatges estan ben adaptats i construïts, ja que podrien ser perfectament persones reals.

Espai i Temps

L'espai transcorre al museu, però quan recorda la infantesa no té un espai concret. Referent a la influència de l'espai en el personatge, penso que en part sí que influeix i en part no; ja que si no existís l'espai obert (el museu) no hauria conegut la dona, en aquest cas sí que influeix l'espai. Però si ens referim al moment en què ell fa memòria de les altres dones, l'espai no influeix, ja que en qualsevol lloc, ja sigui obert o tancat, es pot pensar.

El temps es trenca i fa un flashback perquè torna enrere en el temps recordant totes les dones amb les quals ha estat en la seva vida passada, és a dir, una visió retrospectiva.

Conclusió

Penso que aquesta història el que més ens ressalta és que el protagonista, encara que ha conegut diferents tipus de dones amb diferents caràcters, no s'ha enamorat mai.

Aquesta història podria equivaldre perfectament a una de la vida real, per tant està ben adaptada. La continuació de la història et deixa que te la imaginis tu amb diferents finals; no l'acaba del tot.