Anàlisi jurídic-penal: conductes, tipicitat, antijuridicitat i culpabilitat

«Les conductes amb possible rellevància penal són: (I. FETS)». II. Anàlisi jurídic-penal: 1) En relació amb les conductes:

• Acció (conducta humana externa i voluntària que origina el delicte).
• Omissió (no fer allò que hauria de fer-se, o omissió d'una acció determinada).

Tipus:

• Mera omissió: delictes d'omissió que no requereixen resultat, sinó l'absència d'una acció.
• Omissió de resultat: cal la producció d'un resultat de lesió o de perill imputable al comportament omissiu.
• Comissió per omissió: delicte en què una persona («omitent») és considerada responsable per no evitar un resultat dany; si hagués actuat, el resultat hauria tingut una diferència significativa; garantia de control o protecció.
• Causes d'absència d'acció: actes interns, comportaments animals, fenòmens naturals.
• Acció humana: no hi ha subjecte conscient o, tot i que hi sigui, el moviment o la inacció corporal és involuntari.
• Força irresistible: absoluta, física, externa, provinent d'una altra persona.
• Moviment reflex/instintiu: resposta involuntària i immediata del cos a estímuls externs, automàtica, sense deliberació conscient. S'exclou: moviment automàtic (emoció intensa o instint bàsic amb cert grau de control conscient) i resposta automatitzada en situacions d'emergència.
• Estat de plena inconsciència: el subjecte no té control conscient de la seva acció corporal: naturals (son profund), patològics (sonambulisme, narcolèpsia), traumàtics (lesió cerebral o traumatisme físic), induïts (per substàncies químiques).
• Actio libera in causa: situació en què la persona realitza una acció prèvia (beure) que contribueix a la causa del delicte posterior (accident).

2) Determinar si és típica. A continuació s'examinen els elements objectius que condicionen el caràcter lesiu del fet i fonamenten l'antijuridicitat de la conducta.

1. Delicte de resultat/acció: és la causa la condició del resultat? S'analitza la causalitat (existència de relació de causa entre acció i resultat). Totes les condicions que contribueixen al resultat es consideren causes (teoria de l'equivalència de les condicions). Una condició és causa d'un resultat quan aquest no pot produir-se sense ella (condicio sine qua non). S'analitza la imputació objectiva del resultat: cal identificar que el risc jurídicament desaprovat fou creat per l'acció de l'agent, que pot ser conseqüència directa; després veure si el risc s'ha convertit en resultat final (materialització del risc); després, si està prohibit per llei o si és previsible ex ante (s'accepta dins dels límits legals); i verificar si l'acte fou directe o previsible ex post.
2. Delicte d'omissió: (1) Mera: falta d'acció; no requereix producció de resultat, es viola un mandat positiu que es devia complir. Solen ser deures d'impedir/prevenir delictes o de solidaritat envers altres. S'aplica «ultra posse nemo obligatur»: ningú està obligat a fer l'impossible, ni la llei pot exigir accions que superin les seves capacitats o possibilitats. (2) Omissió de resultat: l'omissió de l'agent condueix directament a la producció d'un resultat («no fer el degut»); falta de realització d'una acció. Deure de garant (obligació de protegir de dany prevenible, com el pare o el metge): l'agent té responsabilitat d'actuar per evitar el resultat dany; en no fer-ho, incorre en responsabilitat penal. Cal tenir capacitat, «ultra posse», i imputar objectivament el resultat (l'omitent estava obligat a contrarestar-lo).
3. Comissió per omissió (art. 11 CP): la persona és responsable del resultat que es produeix com a conseqüència d'una omissió. Responsabilitat penal per resultat cometut mitjançant omissió: no fer alguna cosa («omissió») pot equiparar-se a fer-la («acció») si es té un deure jurídic especial d'actuar per evitar el resultat (deure de garant). Classificació: omissió impròpia (tenen el deure però no estan obligats, p. ex. pare) i pròpia (obligats per llei o contracte, p. ex. socorrer).

3) Determinar si és antijurídica. A continuació s'examinen els elements subjectius, responent: Afecta un bé jurídic, ja sigui que el danya o el posa en perill? (SÍ/NO). Hi ha intenció o voluntat del subjecte? (SÍ/NO). RESPOSTA: NO, si concorren causes de justificació: conducta humana, típica i antijurídica; existeix un interès preponderant; es verifica si la conducta pot ser justificada (art. 21.1 i 68 CP).

I. Legítima defensa (art. 20.4 CP): agressió (posada en perill de béns jurídics); defensa legítima i racional (que s'usi el mitjà menys lesiu); agressió actual (imminent o en curs, front a prevenció, venjança o retorsió); protecció persona activa («a mi mateix, a víctima aliena o a tercers») o bé jurídic subsistent davant agressió il·legítima; defensa de béns jurídics particulars (no col·lectius) individuals o patrimonials de l'Estat; necessitat de defensa en abstracte (creença errònia: invencible i inevitable); necessitat racional del mitjà per impedir l'agressió; defensa: idònia, dirigida a l'agressor, racional (peril pròxim o remot; imminència del perill, forma d'atac, capacitats físiques de l'agressor); falta de provocació suficient per part del defensor. Eximent incomplet si falten dos o tres requisits.

II. Estat de necessitat (art. 20.5 CP): situació de necessitat: amenaça de mal propi o aliè (perill imminent real, actual; la realització del mal com a únic mitjà possible); causació (causar un mal menor o igual al que es pretén evitar, proporcionalitat); absència de provocació del subjecte en la situació; absència d'un deure específic de suportar el mal (obligació de sacrifici: el subjecte ha de demostrar que no està obligat legal o contractualment a suportar el mal que intenta evitar, ni és raonablement exigible que sacrifiqui els seus propis interessos en favor d'evitar el mal); eximent incomplet i error (creure que s'està en estat de necessitat, culpabilitat); estat de necessitat per col·lisió de deures penals (conflicte entre dos béns jurídics o persones: cal triar). Diferència: l'estat de necessitat no implica enfrontament entre agressor i víctima, o no hi ha agressor identificat o clar. Permet infringir la llei per evitar un mal major, inclús si implica danyar interessos de tercers innocents o béns superiors. Mal causat: el mal que es tracta d'evitar.

III. Compliment d'un deure (art. 20.7 CP): ús de violència per part d'autoritat. Requisits: condició d'autoritat (nomenament, estatut de servei, acte propi); necessitat en abstracte de l'ús de violència (risc greu de vida, integritat, seguretat ciutadana) = circumstància objectiva; proporcionalitat de l'ús de la força: necessitat en concret, no com l'estat de necessitat. Eximent incomplet: entre els disponibles, el mitjà menys perillós; però si el mitjà escollit resulta excessiu o innecessari, pot ser eximent. Obediència deguda: de jerarquia, ordre ajustat a dret.

IV. Exercici legítim d'un dret, ofici o càrrec: possible delicte en abstracte: necessitat de fer ús de violència; ha de ser concret, el menor possible; proporcionalitat de la violència utilitzada en relació amb l'origen.

V. Consentiment: causa d'atipicitat: desapareix la lesivitat del fet comès, que no arriba a ser típic. Causa de justificació: el consentiment no fa desaparèixer la lesivitat, però es considera compensada per la voluntat i consciència. Requisits: anterior a l'acció, emès per persona capaç, lliure, expressa.

S (determinar culpabilitat): analitzar la capacitat psíquica i les circumstàncies que envolten el fet: imputable/inimputable.

Causes d'inimputabilitat: anomalia o alteració psíquica permanent (art. 20.1); trastorn mental transitori (art. 20.1); intoxicació plena o síndrome d'abstinència (art. 20.2); alteració de percepció des de la infància o naixement; minoria d'edat (art. 19 CP), entre 14 i 18 anys; imputabilitat disminuïda o semiimputabilitat (capacitat d'entendre la il·licitud del fet disminuïda per comprensió).

Causes d'imputació:

• Dolo (art. 5): 1. Element volitiu: presència de voluntat de cometre el delicte, motiu o intenció. Element intel·lectiu: coneixement segur del resultat, és a dir, probabilitat alta (DOLO) o baixa (IMPRUDÈNCIA). Classes: dolo directe de primer grau (qui busca directament el resultat desitjat) o de segon grau (accepta el resultat com a conseqüència inevitable però no el busca delibera­dament), en relació amb la intenció (finalitat o «dany col·lateral»); dolo eventual: el subjecte admet la producció d'un resultat probable; no requereix resultat, però accepta el risc (no intencionat però continua amb el risc).
• Imprudència (art. 12): acció que causa un resultat típic (previst i sancionat per llei) de forma negligent, sense la deguda precaució o cura. «Només es castigarà amb imprudència quan ho disposi expressament la llei». Elements: previsibilitat objectiva de la realització del fet típic; infracció del deure de cura que es veu de forma prudent; ha d'actuar de forma diligent (implica no crear perills no permesos). Deure de cura intern: advertir el perill; deure de cura extern: comportar-se com s'espera diligentment; formació/actuació: lex artis (normes conforme al sector professional). Classes: inconscient o conscient (segons l'existència de representació del resultat); greu o no greu (segons la gravetat de la infracció del deure de cura i l'allunyament d'una conducta prudent); dolo eventual: l'individu accepta la possibilitat del resultat o decideix actuar de totes maneres; imprudència conscient: l'individu és conscient del risc però confia erròniament que el resultat no es produirà.
• Error (art. 14 CP). Classes: error de tipus: afecta la comprensió del tipus objectiu del delicte, com els elements descriptius o normatius, identitat o circumstàncies objectives, curs causal; error en el cop (sense voler colpeixo un altre del que volia, aberratio ictus). Error de prohibició: afecta la culpabilitat (afecta l'apreciació de l'antijuridicitat); directe (sobre la norma) o indirecte (sobre l'aplicació de la norma al cas concret); error rellevant o irrellevant (ha de ser congruent entre la representació mental de l'acte i els elements necessaris per al dolo, volitiu o intel·lectiu); error vencible (sorgeix quan el subjecte no compleix el seu deure de cura; conducta imprudent) o invencible (sorgeix quan el subjecte, malgrat ser diligent, no pot evitar l'error; dolo eventual).
• Exculpació: por insuperable / insusceptible de domini: es produeix sota amenaça real i imminent que l'individu no pot superar (sense control, no és dominable).
• Causes de justificació: estat de necessitat, legítima defensa, compliment de deure, ús legítim de dret.