Anàlisi de l'Escultura: El Profeta i Eros i Psique

El profeta de Pablo Gargallo

• Autor: Pablo Gargallo
• Datació: 1933
• Tipologia: Exempta
• Material: Bronze
• Estil: Cubista
• Tema: Religiós
• Localització: Museu Nacional d’Art Reina Sofia

Pablo Gargallo va emigrar amb la seva família l’any 1888 a Barcelona. Allà va estudiar a l’Escola de la Llotja i es va relacionar amb artistes i arquitectes modernistes que freqüentaven el cafè “Els Quatre Gats”. El modernisme va influir molt en les seves primeres escultures. L’any 1903 viatjà a París, on contactà amb les avantguardes parisenques i, en concret, amb Picasso; això va propiciar un canvi en la seva obra. L’escultor es va aproximar al cubisme i a l’expressionisme. Gargallo, a partir de làmines primes de metall, va crear escultures caracteritzades pel joc entre el volum i el buit.

Descripció de l'obra

“El profeta” és considerada l’obra principal d’aquest escultor aragonès. Representa una figura humana feta a base de planxes de metall retallades, estructurades al voltant d’un eix central format pel cap, la columna vertebral i la cama esquerra. A partir d’aquest eix s’esdevenen els diferents punts del cos, elaborats tots a partir de lleugeres planxes metàl·liques que es desenvolupen en el buit, de manera que l’aire passa a ser una part intrínseca de l’escultura.

Aquest buit permet un joc molt interessant de formes còncaves i convexes, una combinació d’espais buits i plens que aporta a l’escultura una gran expressivitat i causa un fort impacte emocional. La presència de les diferents planxes que donen forma als cabells i a la roba proporcionen una sensació de gran dinamisme formal; és a dir, que pot ser envoltat per l’espectador. Finalment, també cal destacar com el joc de corbes i contracorbes de les planxes de metall accentua encara més els contrastos de llum i ombra.

Tema i significat

La figura del profeta és representada per Gargallo amb tota la força derivada d’una expressivitat gestual extraordinària. La figura aixeca en l’aire amb fermesa el braç dret, mentre que amb la mà esquerra aguanta amb autoritat un bàcul. La seva actitud de reclam convida a seguir-lo a causa de la intensitat que desprèn, tant física com espiritual. Més que un tema religiós, representa la força de la paraula, el magisteri de la veritat com a camí a seguir. Un camí que, de manera poderosa, el personatge assenyala amb l’energia del seu gest.

Aquesta és l’escultura més gran de Gargallo i també la més coneguda; l’autor, però, mai la va poder veure fosa en bronze per manca de recursos econòmics. En El Profeta es sintetitzen bona part de les influències que va rebre l’escultura de Pablo Gargallo:

• En primer lloc, cal assenyalar que l’escultor aragonès va seguir els passos del cubisme pictòric de Pablo Picasso, superposant els diferents plans de la figura per crear formes subjectives. Aquesta característica es pot observar clarament en el rostre del profeta.
• En segon lloc, cal remarcar la proximitat que mostra la figura amb els principis expressionistes, tant en la seva força com en la seva sensibilitat.
• En tercer lloc, també s’hi poden descobrir reminiscències de l’art primitiu presents en artistes com l’escultor Brancusi i el pintor Modigliani.

L’obra de Gargallo és un dels millors exemples de la conquesta més revolucionària de l’escultura contemporània: la introducció del buit com a element volumètric, solució que també està present en d’altres escultors contemporanis com Henry Moore. La seva funció és principalment decorativa.

Eros i Psique d'Antonio Canova

Catalogació

Aquesta obra rep el nom d’Eros i Psique. El seu autor va ser Antonio Canova, un prestigiós escultor italià. Està datada entre els anys 1787 i 1793. Actualment es troba al Museu del Louvre, a París. Aquesta obra fou creada per a un coronel anglès, John Campbell. Després va acabar en mans de Napoleó, el qual va admirar molt l’artista i va encarregar-li diversos retrats.

Aquesta obra pertany a l’època del Neoclassicisme, que es caracteritza pel gran interès en l’època clàssica. L’art grecoromà es considerava en aquests cercles l’expressió més elevada dels valors universals i de la perfecció formal, basada en la racionalitat, davant dels excessos del Barroc o de les frivolitats del Rococó, que s’identificaven amb l’Antic Règim. En conseqüència, l’escultura que fos capaç d’imitar els models antics seria, com el model mateix, insuperable.

Anàlisi formal

Aquest grup escultòric de marbre va ser fet amb la tècnica de la talla o el cisellat. Les superfícies presenten un modelat suau, sense entrants ni sortints acusats. És una obra amb un poliment molt acurat que transmet una gran sensació de finor i delicadesa de l’escena representada. Les dues figures defineixen un espai obert i anul·len la sensació de massa que produeix el marbre.

Pel que fa als efectes de la llum, la textura suau i polida de la figura provoca una llum homogènia pels cossos. Tot i així, els jocs de volums amb els braços i els caps, amb les masses i els buits, generen una zona de contrastos lumínics que focalitzen la intenció en l’acte imminent del petó. Quant a la composició, és una obra amb un esquema compositiu molt complex que es regeix per una gran aspa amb un cercle central. L’aspa la defineixen les ales d’Eros, la seva cama dreta i el cos de Psique; el cercle el defineixen els braços femenins que envolten els dos caps.

Respecte a la sensació de moviment o repòs, trobem un contrast entre ambdós: el moviment de l’aspa i el repòs del cercle. Les figures encarnen el concepte de bellesa clàssica.

Interpretació

Aquesta escultura interpreta un passatge de la llegenda d’Eros i Psique, extret de la novel·la L’ase d’or d’Apuleu, un autor llatí del segle II. Eros es disposa a besar la seva estimada Psique per despertar-la del son infernal en què havia caigut després d’obrir una gerra que Persèfone li havia entregat per a Afrodita. Aquesta història s’interpretava com una al·legoria de múltiples lectures sobre les relacions entre l’amor i l’ànima. L’autor vol simbolitzar, amb aquesta escena, l’alliberament de l’ànima i el triomf de l’amor sobre la mort.