Anàlisi Arquitectònica: Guggenheim Bilbao i Palau de la Música Catalana

Guggenheim Bilbao

Arquitecte: Frank O. Gehry (1929)

Cronologia: 1991-1997

Localització: Bilbao

Estil: Desconstructivisme

Materials utilitzats: Titani, pedra calcària i vidre

Sistema constructiu: Materials industrials

Context Històric

L'arquitectura escultòrica desconstructivista defensa un caos controlat, l'atractiva juxtaposició de formes impossibles i materials estranys. L'arquitectura desconstructivista planteja un interrogant sobre la pervivència del racionalisme en l'arquitectura del segle XXI.

Anàlisi Formal

Elements de suport i suportats

La complexitat matemàtica de les sinuoses corbes va obligar a dissenyar-les per ordinador. Les parets de vidre estan realitzades i muntades en una estructura metàl·lica que només ha estat possible gràcies als avenços tecnològics.

Espai interior i exterior

Des de l'exterior, la característica més espectacular és el revestiment de titani de les seves "flors metàl·liques". El conjunt articula i intercomunica dos tipus de mòdul: l'ortogonal, recobert de pedra calcària, i el corbat, revestit de làmines de titani. El vestíbul és l'eix central del museu: articula els tres nivells de sales d'exposició mitjançant passarel·les curvilínies. El museu es distribueix en 19 galeries: 10 tenen un aspecte clàssic, i 9 generen espais interiors descomunals.

Estil

La característica més genuïna és la seva naturalesa escultòrica. Els edificis de Gehry són collages de materials i espais juxtaposats; porta l'estructura a la màxima radicalitat.

Interpretació: Contingut i significació

El museu Guggenheim de Nova York va inaugurar una nova era en la qual els museus s'autoexhibeixen. Molts artistes no estaven d'acord perquè tenien por que sobrepassessin les obres que hi albergaven.

Funció

A finals del segle XX, els museus s'han transformat en centres que generen i patrocinen art, i el museu Guggenheim s'erigeix com una obra d'art en si mateixa.

Palau de la Música Catalana

Arquitecte: Lluís Domènech i Montaner

Cronologia: 1905-1908

Localització: Barcelona

Estil: Modernisme

Materials utilitzats: Ceràmica, ferro, vidre i maons

Sistema constructiu: Amb materials industrials

Context Històric

Cal destacar l'extensió de la ciutat de Barcelona a partir de la Revolució Industrial i el pla de l'Eixample, que va permetre ampliar antics equipaments i va fer possible aquest creixement. Aquesta obra pertany al modernisme, un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX, afecta totes les manifestacions de l'art i el pensament, i és a l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit. A Catalunya, hi podem trobar en molts llocs manifestacions del modernisme, ja sigui en edificis, fàbriques, hospitals... Com a característiques generals, tenim: predomini de la corba sobre la recta, dinamisme de les formes, detallisme en la decoració, ús de formes naturals.

Elements de suport i suportats

El suport es fa mitjançant un entramat metàl·lic i columnes de ferro. L'estructura dóna suport a una gran "capsa de vidre". Les càrregues es troben concentrades en punts molt concrets que alliberen els murs de la responsabilitat de sostenir el conjunt.

Espai exterior i interior

L'edifici es troba en un terreny de dimensions irregulars i en un espai més aviat reduït. A la confluència de les dues façanes, hi ha un conjunt escultòric de Miquel Blay que es compon de dues parts: una amb figures femenines i infants, l'altra, la qual representa el món treballador, amb un operari, un pagès i un pescador; Sant Jordi, patró de Catalunya, presideix el conjunt. A la façana principal, hi destaca un mosaic que escenifica La Balanguera.

L'espai interior es divideix en tres blocs fonamentals: la part dels accessos, l'auditori i l'escenari. L'element central és la sala d'audicions, entorn de la qual giren els altres espais.

A la línia superior de l'escenari, no s'hi va construir cap arc, sinó que l'espai és delimitat per dos grups escultòrics de Pau Gargallo: un representa la música popular, l'altre, la música culta. Al fons de l'escenari, unes figures femenines toquen diversos instruments.

A la sala principal, destaca el gran vitrall del sostre en forma de cúpula invertida, que actua com a làmpada. Als murs laterals, diverses escultures de Gargallo fan referència a obres musicals i es combinen amb immensos vitralls.

Estil

Això és un autèntic manifest del modernisme i de l'orgull nacionalista. L'edifici combina la tradició constructiva, sobretot del gòtic, amb la modernitat present en l'estructura de ferro i vidre.

Interpretació: Contingut i significació

Té un caràcter fortament simbòlic. La participació dels artistes catalans més carismàtics, la utilització dels materials populars i les contínues referències a la pàtria catalana a través d'al·legories, etc., el van convertir en un dels símbols fonamentals del catalanisme.

Funció

L'objectiu era ser la seu de l'Orfeó Català i exercir les funcions de sala de concerts.