L'amic retrobat

L'estat liberal: El conflicte dinàstic Carlins i Isabelins: ​Els 

carlíns eren partidaris del
Carlisme, va ser i encara es un moviment 

polític ultraconservador d’Espanya, que pretenia entronitzar una 

branca alternativa als Borbons. Ideològicament, el carlisme era 

tradicionalista i contrari al liberalisme. Aquest moviment va néixer el 

1833 amb el lema de Déu, la pàtria i el rei, amb l’afegiment tardà de 

furs. Els Isabelins, eren els defensors de la legalitat del tron d’Isabel 

II, filla de Ferran VII.

-Diferència entre moderats i progressistes:Els moderats:Dret 

de propietat com a base d’ordenació de la societat i rebuig de les 

reformes que la posessin en qüestió. Oposició a la 

desamortització./Defensa del sufragi censatari, restringit als 

propietaris i als grans contribuents./Confessionalitat de l’Estat i 

defensa de la influència social de l’Església catòlica./Enfortiment 

del poder del rei. Sobirania compartida que li atorgava amplis 

poders en detriment de les Corts./Autoritat i ordre per davant de la 

llibertat. /Limitació dels drets individuals i col·lectius (premssa, 

associació, opinió, reuníó)./Designació i control dels ajuntaments i 

diputacions a càrrec del govern central./Supressió de la Milícia 

Nacional. Cossos professionals: Guàrdia Civil./Suports socials: 

classes altes (terratinents, grans industrials, burgesia financera i 

comercial)./Líders: Ramón Narváez, Luis González Bravo i Juan 

Bravo Murillo./Períodes de govern: 1833-1835, 1837-1840, 1843-

1853, 1856-1868.

Els progressistes: Ampliació del sufragi restringit a la mitjana i 

petita burgesia, artesans, comerciants, professionals/Sobirania 

nacional. Defensa del control de l’executiu a càrrec de les Corts i 

rebuig a la intervenció de la Corona en política./Defensa dels drets 

individuals i col·lectius (expressió, impremta, reuníó, 

associació…)./Limitació de la influència de l’Església. 

Desamortització de béns eclesiàstics./Descentralització 

administrativa per reforçar els poders locals. Elecció d’alcaldes i 

regidors als ajuntaments./Organització de la Milícia Nacional 

formada per ciutadans armats en defensa de l’ordre liberal./Suports 

socials: classes mitjanes urbanes (petita burgesia, artesans, 

botiguers, empleats)./Líders: Juan Álvarez Mendizábal, Baldomero 

Espartero, Pascual Madoz i Joan Prim./Períodes de govern: 1835, 

1836-1837, 1840-1843, 1854-1856.

La Ilíada Ilíada: La Ilíada és un poema èpic grec atribuït a Homer 

(segle VIII aC) compost en hexàmetres per a ser recitat oralment 

pels rapsodes. L'obra, dividida en 24 cants, narra una part de la 

Guerra de Troia, concretament 51 dies del setge a la ciutat de Troia 

(Ílion) per part de les tropes gregues comandades per Agamèmnon 

a la recerca d'Helena, la muller del seu germà Menelau raptada per 

París, fill de Príam, el rei de Troia.

Datació i autoria: La data de composició de l'obra es

controvertida: l'opinió majoritària la situa en la segona meitat del 

segle VIII a. C., no obstant alguns estudiosos la situen en dates més 

tardanes, en el segle VI a. C., i d'altres defensen que algunes de les 

parts del poema han d'ésser molt anteriors, com el catàleg de naus 

del cant II. Per altra banda, gran part dels estudiosos opinen que el 

cant X, anomenat Dolonia, és una interpolació tardana, ja que 

aquest cant no sembla tenir connexió amb la resta del poema i els 

fets narrats en aquest no es troben referenciats en la resta de 

cants. Tanmateix, alguns estudiosos sostenen l'autenticitat del cant.

Contingut: La trama es centra en la còlera d’Aquil·les, el millor 

guerrer dels aqueus, qui abandona els combats ofès per la 

sostracció per part d'Agamèmnon d'una jove guanyada en un botí, 

Briseida. Amb l'abandó d'Aquil·les i dels seus soldats mirmídons, 

els grecs patiran grans calamitats i les seves naus estaran a punt 

de perir incendiades pels troians. Davant la passivitat d'Aquil·les en 

les desgràcies aquees, Pàtrocle, el seu millor amic, li demanarà les 

seves armes i permís per a participar en la batalla. Aquil·les, a 

contracor, li ho concedirà. Pàtrocle, després de realitzar grans 

gestes bèl·liqües, morirà a mans d’Hèctor, amb l'ajut d'un déu, fill 

gran de Príam i el millor guerrer troià, el qual gosarà fins i tot de 

vestir les armadures d'Aquil·les. La mort de Pàtrocle tornarà 

Aquil·les al combat per tal de venjar el seu amic, i en singular 

combat vencerà Hèctor i l'occirà. El cadàver del vençut serà 

arrossegat davant les muralles de Troia. No obstant això, el rei 

Príam aconseguirà la clemència d'Aquil·les i podrà retre al seu fill 

els honors funeraris.

A l'antiguitat es considerava aquest poema com una història real i 

els seus personatges com a model de comportament i heroisme a 

imitar. El seu estudi i la memorització d'extensos episodis eren 

pràctica habitual.

Temes: A l'obra hi ha multitud de temes, com en qualsevol poema 

èpic extens, ja que està compost per diferents escenes, 

cadascuna d'elles amb el seu significat propi. Destaquen, però, 

algunes constants. La primera és la qüestió de l'honor dels herois, 

lligat a les aristeia o combats singulars, a les seves decisions en 

batalla, el seu comportament després de la lluita i sobretot a la 

victòria o derrota del seu bàndol. La Ilíada centra la seva temàtica 

en els herois: volen reivindicar el reconeixement públic del seu 

honor. De fet, és aquest un tret predominant en la cultura grega, la 

qual gira al voltant de conceptes com la competitivitat, l’excel·lència 

física i moral, el triomf, l’estimació, el reconeixement i la lloança 

pública de la victòria. Es pot afirmar que si existeix un concepte que 

defineix la societat grega per sobre d’uns altres és el de l’agon, la 

competició. «L’ideal que s’estén a tots els ordres de la vida, és “ser 

el millor i distingir-se.

La recompensa no és tan sols el botí o el premi, sinó l’aristeia, 

l’excel·lència física i intel·lectual, i la glòria, el reconeixement públic, 

la fama que concedeix la immortalitat». De fet, aquest 

reconeixement públic de l’honor que representa el botí és la gènesi 

que donarà lloc al tràgic desenllaç que narra la Ilíada: Aquil·les i 

Agamèmnon s’enfronten per la pèrdua dels seus símbols d’honor, 

Briseida i Criseida, les quals són part del botí.

Per a Aquil·les resulta insofrible que Briseida quedi en poder 

d’Agamèmnon i aquest fet provoca el seu enuig. Així mateix, la 

defensa d’aquest honor condueix Aquil·les a cometre greus errors 

que perjudiquen els seus: Aquil·les es retira de la batalla, fet que 

comportarà que els aqueus perdin davant dels troians, fins que un 

cop assabentat de la mort de Pàtrocle, Aquil·les decideix tornar a la 

lluita.

La segona és el destí, una preocupació típicament grega: els

Déus es barregen amb la guerra, la profecia anuncia el que passarà

I els personatges apareixen com a ninots que no poden escapar del

Que està escrit, amb un rerefons tràgic accentuat per la mort dels

Principals protagonistes. La caiguda mateixa de Troia, ciutat

Emblemàtica i símbol de civilització, és una mostra de l'adversitat

Del destí. Per últim destaca la reflexió sobre la guerra i els seus

Motius; tot sembla començar pel rapte d'una dona i es barregen

Motivacions com l'ànsia de glòria, el saqueig, la supremacia

Nacional, la còlera (la d'Aquil·les com a motor de l'acció però la de

Tants altres personatges que centren combats singulars), l'amistat

(es quan cauen els propers que els guerrers s'inflamen) o la família

(Hèctor). La realitat històrica de la Ilíada i Troia. Pels grecs els fets

Narrats als poemes d’Homer eren la seva història, però

Posteriorment, i fins finals del s.XIX l’opinió general era que Troia i

Els fets dels poemes eren una fantasia mítica i literària. Fins que

Heinrich Schliemann va localitzar Ílion a l’actual Hissarlik, a Turquia,

A pocs quilòmetres de l’estret dels Dardanels

La Ilíada descriu una ciutat i el seu entorn, presumiblement en l' 

edat del bronze amb nombrosos aspectes geogràfics que 

coincideixen amb les restes trobades per Schliemann. Però que 

l'escenari descrit sigui real, no proba que hi hagués una guerra 

entre aqueus i troians, com descriu la Ilíada. Així mateix, en les 

taules de Lineal B, apareixen alguns noms homèrics, que 

presumiblement rememoren un temps anterior. No hi ha res 

inherentment improbable al voltant d'una gran batalla, o una guerra, 

sobre la ciutat de Troia. Aquesta regió ha estat des de sempre un 

punt estratègic a l'entrada dels Dardanels. No obstant, no hi ha una 

gran quantitat d’evidències positives en els diferents estrats de 

Troia, al turó de Hissarlik, d'una destrucció per guerra. Els nivells 

cronològicament apropiats,Troia VIh i Troia VII-a, semblen, ambdós, 

haver estat destruïts per incendis, el primer com a conseqüència 

d'un terratrèmol o desastre natural, mentre que els motius del 

segon son més difícils d'identificar, deixant oberta la possibilitat de 

que Troia VIIa fos destruïda per una batalla. Un text hittita menciona 

lluites a Wilusa, presumiblement Troia. Els hittitòlegs dedueixen del 

document que Wilusa fou presa per un contingent de tropes 

dirigides per un tal Pijamaradu, amb el recolzament dels ahhiyawa, 

i que els hittites hagueren d'intervenir en la lluita. No obstant, pel 

context del document, es creu que aquestes lluites haurien d'esser 

datades vers el 1.300 a. C., fet que dificulta fer-lo correspondre 

amb una particular destrucció d'un nivell particular dels estrats de 

Troia.

Elements micènics en la Ilíada: Al marge de la possible 

historicitat de la guerra de Troia, s’ha debatut molt sobre les arrels 

micèniques de la Ilíada. Alguns autors neguen l’existència 

d’elements del món micènic i afirmen que la societat descrita per 

Homer correspon a l’Edat Fosca. Altres autors fins i tot apunten a 

una època posterior, el segle VIII o el VII a. C. Per arguments de 

tipus filològic. Entre els elements de possible arrel micènica hi ha 

l’escut com una torre d’ Aiax, similar als escuts representats en l’art 

de l’edat del bronze, el casc d’ullals de senglar, les gamberes 

metàl·lica, l’espasa de bronza amb claus de plata, l’armadura de 

bronze i el carro de guerra. Hi ha qui diu que també és micènica la 

realitat geogràfica que reflecteix el catàleg de les naus, amb ciutats, 

com Pilós, que no varen ser reconstruïdes després de l’edat del 

bronze. Però hi ha molts detalls registrats en l’èpica homèrica que 

semblen ser una barreja d’elements procedents de distintes 

èpoques.